L’Alba, aquella noia verge i bruna, quaranta anys després

25.11.2014

En ocasió del 40è aniversari de la publicació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo (novembre 1974), Núvol i la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia han acollit la proposta d’aplegar 40 autors que escrivissin 40 textos de 40 paraules situats dins el context del Mecanoscrit. Durant aquesta darrera setmana de novembre Núvol vol compartir la commemoració virtual amb els lectors.

 Pedrolo intentant tombar les columnes del parc de Sant Eloi, a Tàrrega.

Pedrolo intentant tombar les columnes del parc de Sant Eloi, a Tàrrega.

Vet aquí un spoiler!

Mercè Masnou

Final incert… L’Alba es troba, sola, amb un Mar menut a les mans que pot ajudar-la a refer la Humanitat sencera. Alliçonada després de llegir tants llibres arreplegats, sembla que el podrà fer pujar ben dret, però mai se sap…

 

La decisió de l’Alba

Eloi Puig

Claror. L’albada. Un dia més, sols. Dubto si obrir els ulls o mantenir-los tancats, esperant que només sigui un somni, decidint si cal tornar a començar. Per què? Per seguir caminant? Per continuar buscant? Però els obro, resignada. Pel Dídac.

 

Segon delicte d’amor

Xavier Vernetta

La mare, l’Alba, està estranya. Ahir vam anar al llac. Mentre jugàvem, se’m va inflar el penis i em vaig espantar. Deia que no era res, però estava capficada. Aquesta nit ha volgut dormir sola i no entenc per què.

 

Mecanostweet altra vegada

Pep Homar

D’ençà d’allò dels platets voladors, l’Alba i els seus vivien a prop de l’aigua. Quaranta anys després, aquell matí tot es tornà a repetir.

Uns segons de capbussada a la piscina i l’Albà anà fins al mòbil:

@alba54: esteu bé?

 

Tercera generació, per ara

  1. Munné-Jordà

I l’Alba, una dona de quaranta anys que tornava a estar prenys, va mirar tendrament el seu fill i espòs, en Mar, un home de vint-i-dos anys, que acaronava amb dolcesa la més gran de llurs vuit fills, la Font.

 

L’àvia del tercer origen

Jordi Tomàs

L’Alba, una dona àvia i bruna, mirà amunt. El forat de la capa d’ozó era immens. El sol i aquell aire irrespirable havien matat en Mar però no la humanitat: un nou origen era a les seves mans, i plorava.

 

Tercer origen?

Margarida Aritzeta

Una llum encegadora seguida d’un tro esclaten mentre en Mar es capbussava al gorg on li acaba de caure la filla petita. Estreny fort una càpsula impermeable on guarda amorosament el Mecanoscrit del segon origen. Tem la sortida, la desolació.

 

Quadern del comiat i la diàspora

Montserrat Galícia

(67) Mar va cavar la fossa. Fills, néts i besnéts havien d’arribar de les muntanyes, dels camps, de les illes. No podia esperar, havia d’enterrar l’Alba, la mare del món, la seva. Després s’assegué a menjar figues de coll de dama.