La demoscòpia tuitaire mai és un baròmetre recomanable, però poques vegades es pot trobar una correlació tan sòlida com la que s’estableix entre Això no és un trio i “vergonya aliena”, dos conceptes que un alarmant nombre de piuladors han decidit combinar en els mateixos 140 caràcters. Però aquesta vegada, la massa enfurismada 2.0 té raó: el nou format amb el qual TV3 pretenia fer una incursió en el terreny de l’entrevista espectacle ens insta, més o menys cada cinc minuts, a apartar la mirada de la pantalla i acariciar el comandament. Fins ara, Pablo Motos —a qui no calen dos coentrevistadors perquè ja en té prou amb el seu ego— era l’expert en fer-nos sentir així, però si algú trobava a faltar El Hormiguero català, els seus somnis s’han fet realitat.
Això no és un trio sembla una aposta encertada sobre el paper. La CCMA ja té el flanc de les entrevistes en profunditat ben cobert, així que fa bé d’abocar esforços a les entrevistes militantment superficials. Però des del nomenament de Vicent Sanchís com a director de TV3, es pot detectar un corrent de veus apocalíptiques preocupades per una suposada telecinquització de la cadena que, amb decisions tan revolucionàries (?) com posar Núria Roca al capdavant dels matins, perdria les essències. No només és massa aviat per jutjar, sinó que la direcció és la correcta: després d’anys sense ni ensumar un late show digne, la televisio catalana ha d’assaltar també aquest nínxol, experimentant amb formats que s’adrecin als públics desitjosos de riures, platós i música en directe. I esclar, si experimentes corres el risc de fracassar.
El principal defecte del programa Això no és un trio és l’entrevista. Per a un programa que dedica 55 dels 70 minuts justament a l’entrevista, és un problema greu. Combinar el talent d’Ana Boadas, Àngels Molina i Bibiana Ballbè en un tres contra un dilueix la idiosincràsia de les presentadores en un aiguabarreig de preguntes fàcils i sense ànima. Es malgasten tres interlocutores per a un únic to, sense generar un joc entre arquetips que justifiqui la necessitat de tenir diverses figures a taula. El resultat és un convidat que mai abaixa la guàrdia, quan la gràcia de tenir un famós sota el focus durant una hora és aconseguir treure-li una cara que no hàgim vist fins ara.
Parlem de la selecció d’invitats: Carlos Latre, Jordi Basté, Chenoa, Pilar Rahola, Alberto Sanjuan, Núria Roca i Antonio Díaz (El Mago Pop). Deixant de banda la relativa trempera amb la qual cadascú de nosaltres s’apuntaria a una conga encapçalada per aquesta alineació, crec que podem especular amb un fil conductor: el desig de trencar l’endogàmia tevetresina i penetrar en altres bombolles, combinant les primeres espases del Grup Godó amb comunicadors cèlebres a les espanyes. Però si bé aquesta premissa es podia justificar en dos (que no un!) dels formats estrenats aquest any per la cadena, com són El Sopar i Fora de sèrie, resulta intolerable en un programa amb l’ambició d’Això no és un trio. De Boadas, Molina i Ballbé —i l’equip de guionistes que hi ha al darrere—, cal exigir originalitat, risc i, sobretot, un criteri independent que no subordini la qualitat dels continguts a parasitar altres universos mediàtics.
Tot allò que passa al marge de l’entrevista no millora el panorama. Les proves a les quals se sotmeten els convidats semblen fruit d’un brainstorming de cinc minuts al qual ningú s’ha molestat a fer una segona lectura i Joan Colomo no hi encaixa de cap de les maneres. L’estil paròdic del cantant, abusant d’autotune i entregat al kitsch autoconscient, funcionaria amb un conductor àcid i ràpid de reflexos, però no troba cap mena de complicitat amb el somriure de postal de les presentadores. El recurs distintiu del programa, la cançó inicial, és, de nou, una bona idea que fracassa: tant el videoclip de La La Land que vam veure amb Jordi Basté com el karaoke de Mi Gran Noche amb Carlos Latre ho juguen tot al bon rotllo, però a les performances els falta sentit de l’humor per compensar l’absència de virtuosisme.
Acabo sumant-me a una pregunta que l’admirat Sergi Pàmies va fer en el seu comentari del programa: davant d’un assaig amb tres presentadores al prime time, estaria bé ampliar la molt necessària crítica sobre la quantitat de representats femenines amb una anàlisi de la imatge que projecten. Des del mateix títol del programa fins a la constant coqueteria subliminal, la sexualització gratuïta impregna l’estètica del format amb un tuf de recurs carrincló que busca atraure mirades per motius aliens al contingut del programa. Es poden intentar importar moltes coses d’altres cadenes i formats, però això no, si us plau.