Aina Torres Rexach: l’hectàrea incendiada

Gracilitat, eloqüència, pulcritud. Fins ara, la poesia publicada de la periodista Aina Torres Rexach (Barcelona, 1984) es limitava a alguns pocs poemes esparsos apareguts en un parell d’antologies: Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans (Germania, 2013) i Ser la nosa (Col·lectiu InVersos, 2014). Tanmateix, el salt al poemari unitari -aquell que ens permet una millor anàlisi dels motius i les dimensions d’una determinada poètica- no ha pogut esdevenir més satisfactori, assistint a la desclosa d’una creadora amb unes disposicions resolutives molt potents i una expressió estètica i persuasiva que resulta d’allò més convincent i irrompible. Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014), Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013, té el so d’una simfonia de gener, l’aspecte d’un llenç hivernal amerat de llum ingràvida i congènita, el tacte d’una plasticitat gèlida a la recerca del caliu, la semiòtica del baticor. L’hivern, redoblat, com una vida sencera. I el foc, renovador, cíclic, simbòlic, per a incendiar el poema i, de passada, sumir-nos en la combustió.

No debades, el fred i el foc funcionen en aquest poemari com una rèplica i una contrarèplica on l’artífex poètica furga entre els seus episodis anímics per a trobar-se (i trobar-nos) en els seus reflexos i les seues refraccions dirimides. Un duel simbòlic entre, d’una banda, la inèrcia soliua i enyoradissa intrínseca de l’hivern, i de l’altra, la ràbia, el neguit, la pruïja incessant i les espurnes pròpies d’una sang que crema quan es fita el nostre món poblat de paradoxes, vicissituds i contrarietats. És precisament en el segon hemisferi del poemari que s’ensuma l’experiència de la militant, el vertigen de l’activista, el rampell de la forjadora inquieta. Són versos de contradicció (“Bellesa i violència sobre la terra / d’horitzó pintat de verd i de gris / amb trets bicèfals de vinya i asfalt“), aquella contradicció diària que estem condemnats a assumir en el decurs del nostre camí. “I la nostra gran acció: / donar nous significats / i defensar-los, si cal, / amb la força d’una fona“. I aquesta escomesa, revulsiva, revolucionària, aquest conjur dels codis alfabètics que s’alien amb la fractura i l’alliberament del subconscient, confirma de totes passades una de les funcions més meravelloses que històricament ha vingut desenvolupant la poesia: l’afany per revertir l’estat de les coses, per esbossar una altra utopia, un altre món “en terra il·lícita, aliena i sorda“.

Trenta poemes amb fons i forma. Anant al gra i destriant-lo de la palla. Filant prim. I això no és bufar i fer ampolles. La poesia d’Aina Torres Rexach té la virtut del cisell, la bellesa de l’essencial. Cadascuna de les composicions ha foragitat tota metzina o enquistament, tota malesa o capa supèrflua, i ha dotat al procés de lectura d’un sentit i d’una continuïtat emocional sense gaires adobs decoratius. Ritme impecable, en part per la brevetat dels poemes. Lirisme transparent, perquè el seu amor no és un suplici ni una vall de llàgrimes. El seu és un amor libèrrim, ètic i viscut amb totes les potencialitats que pot prendre la poesia. La poeta esdevé cos, matèria, i en el seu estat més volàtil i espiritual, la seua ànima es fa present en el mot i en la imatge, ja siga a la manera d’una transsubstanciació (“La part de mi que portes dins / vibra en el record que perdràs“) o d’una transmutació existencial (“Les meves llàgrimes, la nostra pluja“). Al capdavall, hi ha l’arrodoniment. Dos hiverns i un incendi compta amb l’eficàcia i l’aplom del mot profetitzat. L’autora empra el to de l’adagi, del veredicte, fregant la invocació de l’epitafi, per a abolir tota sospita, tota conjectura que se n’haja pogut desprendre: “Les festes són / per oblidar la mort“, “Diàriament assistim / al nostre propi comiat” o “El nostre final només pot ser líric“.

Aina Torres Rexach pertany, sense cap dubte, a la mateixa pira des d’on han ressorgit les dialèctiques de gènere més estimulants i les espieres feministes tan imprescindibles. No és balder que Montserrat Abelló, Adrienne Rich o Maria-Mercè Marçal bressen alguns dels poemes d’aquesta opera prima. Però, tot i que no explícites, encara podríem anar més enllà: les lluites i les fites d’Angela Davis, Rosa Luxemburg o Valentina Tereshkova apareixen, de retop, entre la fumarola d’aquests versos decididament subversius, reblerts alhora de memòria històrica. La sextina dedicada a les dones esdevé, possiblement, la temptativa d’expansió formal i reivindicativa més colpidora de tot el recull, i confirma l’excel·lent regust de boca que deixa el debut en llarg de la jove escultora de versos.