Un torrent de paraules, una allau de sentiment

14.05.2012

Agnès Agboton, Laia Noguera i Mû a l'Espai Avinyó

Fotos: Tania Adam

La vegetació poètica de Laia Noguera i la natura posada en vers d’Agnès Agboton van omplir l’Espai Avinyó aquest passat dijous al vespre, acompanyades de la música evocadora de . Rius de preguntes i belles paraules per descriure el cicle del temps: la vida, la mort, el principi i molts finals, camins que es bifurquen i emocions que brollen. Sota l’atenta mirada d’una trentena d’oients, la poesia d’Agboton i Noguera es va agermanar amb harmonia i encant. El silenci deixava escoltar les respiracions, les veus que s’alçaven majestuoses en un xiuxiueig que creixia –a voltes- i que bressolava amb interrogants les ments dels assistents. Veus càlides que plantejaven preguntes i estats d’ànim: A qui pots demanar permís, si no a tu mateix?/ 
A qui pots enganyar, si no a tu mateix?/ 
A qui pots trair, si no a tu mateix?,

 preguntava el jo poètic de Laia Noguera. Agnès Agboton, originària de Benín, recitava en gun i castellà, havent traduït ella mateixa els poemes:Tus ojos en el columpio/ Van de la sonrisa al llanto/Sonríen llenos de lágrimas/Lloran entre carcajadas/Y siempre queda un pequeño/Resquicio/Para el espanto/Tus ojos en el columpio/Van de la sonrisa al llanto/Van del llanto a la sonrisa/Y se abren al espanto/Tus ojos en el columpio/Flores negras/Risa y llanto.

espai avinyó 3

La música pausada de , acompanyava deliciosament les veus de Noguera i Agboton: sense fer ombra, creant una atmosfera càlida, però alhora de recolliment. Mû arpejava amb delicadesa un instrument de corda de Guinea Bissau, fet a partir d’una carabassa, aconseguint una sonoritat profunda i embolcallant l’espai. La sala blanca acollia les veus de  les poetes i el músic, que anaven descalços, compartint escenari i vincles.  Laia Noguera descrivia una metamorfosi: A poc a poc m’he despertat/ a casa meva/ Era cuc/ Era ritme/ lentíssim de fulla i pedra/ Alguna cosa s’ha esberlat/ i una veu molt petita s’ha afegit al batec/ Lentament, un impuls/ una arrel: una escletxa/ de sol, una mica de vent/ un regust estranyíssim de rosada. Agnes Agboton evocava terres llunyanes: Lejos, tan lejos ya/ el manto cálido del/ viento/ y el sudor que empapa la tierra/ Lejos, tan lejos ya/ las palmeras de Semè-Podji/ y la sangre que abre caminos/Lejos, tan lejos ya/ la tierra roja que abraza a los míos/ y bebe, despacio, el agua del yoho.

Mû ha agafat la guitarra i ha interpretat dos dels poemes d’Agnes Agboton en el seu idioma i amb la seva música. Laia Noguera tancava els ulls mentre balancejava el cos relaxadament, al ritme de la música. Agboton escoltava, també, la meravellosa música de Mû amb les parpelles premudes i la veu aguda i melangiosa de Mû ha fet arrencar un plor alliberador i silenciós a algun oient del públic. Aquella música balsàmica i poderosa tocava la fibra més íntima i ens feia viatjar cap a l’Àfrica. El noi amb rastes de la tercera fila, la noia rossa amb tatuatges als braços, les dues amigues abillades amb roba hippy, el grup d’avis que de tant en tant movien alguna bossa o feien algun comentari en veu baixa, tots estaven seguint amb atenció el recital. Quan Agnes Agboton havia de prosseguir després dels dos poemes musicats de Mû, estava massa emocionada per continuar. Laia Noguera ha llegit un darrer poema d’Agboton, agafant-li el relleu, amb una dolçor infinita. La natura, la vida, la mort, l’amor i els adéus han generat torrents d’emoció, rius emotius, allaus de sentiment. L’espai queda buit, la gent escampa i Mû recull els instruments mentre saluda a uns quants amics que s’acomiaden. Laia Noguera firma alguns llibres.