Adrià Puntí, geni i figura

9.11.2012

És molt complicat intentar explicar la vida i la mentalitat d’una persona en un documental de 70min. Totes les persones tenim contradiccions, especialment aquelles que són més interessants. L’intent d’apropar la figura de l’Adrià Puntí a les pantalles, doncs, no era fàcil.

Xavier Puig i Raimon Fransoy (Elisabeth Produccions, 2012) ho han aconseguit en un documental que s’ha presentat al Festival In-Edit. Han sabut retratar el perfil del geni i de la persona. Les imatges de l’Adrià i en Josep Puntí s’alternen contínuament. El cantant que tantes vegades ens ha sorprès comparteix protagonisme amb l’home anònim que atura els veïns del barri—coneguts o no—per parlar-hi una estona.

Més enllà del nom, us trobaren un individu molt enèrgic i espontani. Què farà, què dirà, qui aturarà, com respondrà…En les entrevistes i els concerts, però també en els carrers d’Amer, Salt o Cadaqués, Puntí es mostra descarat com un adolescent. “Creus que la teva llibertat fa por a l’altra gent?”, li pregunta una periodista. La resposta semblarà críptica per alguns i profunda per uns altres. “La meva segur que no”.

Quimi Portet, productor i amic personal de l’Adrià, el defineix de forma senzilla i entenedora. “Un artista de veritat a qui només li preocupa transmetre emocions en les seves cançons”. Ell mateix confirma aquesta impressió: “No he estat educat per abaixar-me els pantalons”, afirma. Prefereix no renunciar a la seva concepció musical, encara que sigui dur assumir-ne les conseqüències.

El documental es fa una pregunta colpidora: “perquè un geni com l’Adrià Puntí, un noi d’Amer amb un talent immens, necessita fer concerts per tota la geografia catalana per no passar dificultats econòmiques?” En una entrevista a l’ACN, Puig es contesta a si mateix quan diu que “la indústria discogràfica fa que una persona poc classificable o controlable, en el sentit de publicar un disc i fer gira, sigui difícil que passi pel seu sedàs”.

¿Té raó Xavier Puig? ¿Realment podem creure que els criteris comercials són els únics culpables del silenci discogràfic d’en Puntí? Al meu entendre, llença bé els dards però no aconsegueix endevinar la diana. Si bé les grans discogràfiques només promocionen aquells artistes rendibles—i avui els diners s’aconsegueixen a les gires—la problemàtica sobre l’Adrià Puntí té unes arrels més profundes.

Conscient o inconscientment, el documental també les mostra. Sobretot en la veu, sovint massa agosarada i ignorant, d’alguns periodistes. “Et faré una pregunta que ningú mai s’ha atrevit a fer-te—li diu un—: de debò entens les lletres que escrius?” Més endavant, una altra periodista insisteix amb la mateixa qüestió “Utilitzes un llenguatge estrany en les teves cançons. Per exemple…, sutge. Què vol dir aquesta paraula tant estranya?”

La mentalitat catalana, potser per culpa del nostre tarannà comercial i pactista, privilegia l’observació del to sobre el contingut. Unamuno afirmava, i quanta raó tenia!, que als catalans ens perd l’estètica. Una rara qualitat que ens empeny a valorar les persones de forma molt acrítica.

Com a bon himne nacional, Els segadors també reflecteix aquesta dissonància cognitiva tan catalana. Un cant greu, contingut, francament derrotista, amenaça l’enemic de forma poc convincent. L’incita a tremolar enfront la nostra ensenya, i la capacitat que tenim (ep!, només quan convé) de segar cadenes. ¿Si la contradicció entre el contingut i el to estan presents en la nostra cançó insígnia, com podrem valorar la vàlua dels nostres talents musicals?

 

Puntí, cap de cartell al Festival rrrrec | Foto de Maria Mateu

 

Les “excentricitats” d’Adrià Puntí no l’ajuden, en aquest sentit. El català mig no concep que l’art es fonamenta en l’exageració. En conseqüència, no digereix gaire bé els artistes que comencen a fer coses “estranyes” amb el pinzell o cantant damunt un escenari. Un dia haurem d’aprendre que és impossible trobar les formes artístiques si no es perden prèviament les personals.

Afortunadament, els artistes valuosos sempre acaben trobant el seu lloc. Pau Riba, durant els anys 70 un despenjat que actuava “tripat”al Festival de Canet, és admirat per la publicació de Dioptria (per moltes persones i crítics musicals el millor disc en català del segle). Tot i que Riba no sigui totalment comprès (40 anys més tard encara de desmentir que “Noia de porcellana” sigui una cançó d’amor), ningú dubta avui de la seves qualitats artístiques.

De la mateixa manera, les cançons a la Grisolda, la Muriel, la Coral·lí o la Maria també guanyaran notorietat amb el pas del temps. Mentrestant, quan veiem en Puntí, continuarem veient la persona abans que l’artista. En Josep abans que l’Adrià. L’extravagància en lloc de la creativitat. Mentrestant, Josep o Adrià, Adrià o Josep, en Puntí seguirà ignorant el somriure sorneguer—injustament altiu—d’alguns periodistes, i amb posat indiferent, respondrà:

“Sutge no és una paraula estranya”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris