Adéu als Foo Fighters?

13.11.2012

Poc abans de morir, el líder de Nirvana, Kurt Cobain, va escriure “és millor cremar-se que apagar-se lentament” i per això va posar fi ell mateix a la seva vida. Dave Grohl –antic bateria de Nirvana, amic de Cobain i líder dels Foo Fighters- ha decidit fer cas a aquesta frase i ha posat punt i a part a la seva banda. De moment no tornaran als escenaris. No sabem si és un punt i seguit o un punt i final, però es mereix que en fem una reflexió.

 

Els Foo Fighters

 

L’última frase de la missiva de comiat que ha fet en Grohl diu el següent: “Estic segur que tots ens veurem en algun lloc [en referència als integrants del grup]. Gràcies, gràcies, gràcies”. Que cadascú tregui les seves conclusions, però a no ser que tinguin problemes monetaris o que ho trobin molt a faltar, els Foo Fighters no es tornaran a reunir.

Però, qui són realment els Foo Fighters? Doncs probablement una de les tres bandes de rock més importants dels últims quinze anys. I quan diem rock ens referim a amplificadors, bateria, riffs potents de guitarra i veu. Res més.

Si hem d’associar una cara al grup, sense cap dubte és la de Dave Grohl. De fet, és l’únic que ha estat present en l’enregistrament de tots els discs dels Foo Fighters. Els inicis de la banda van estar sempre marcats per l’ombra de Nirvana i d’en Kurt Cobain. Grohl va passar molts mesos sense ser capaç de tornar a agafar la bateria ni de posar-se a composar, però arribats a un punt, el 1995, va decidir tornar-hi ja que, segons ell, era el que en Kurt hauria volgut. Així doncs, es va tancar en un estudi i ell sol va enregistrar tots els temes del que seria el primer disc del grup, amb títol homònim. Va cantar i tocar la guitarra, el baix i la bateria.

Un cop va reunir els músics necessaris per afrontar els directes (entre els que hi havia Pat Smear, antic guitarrista de suport de Nirvana, i Nate Mendel, que ha tocat el baix dins del grup fins a l’actualitat) es van llançar a presentar els temes. Al principi, a les rodes de premsa, Dave Grohl era preguntat pel llegat de Kurt Cobain en la seva nova obra, fins que ell va dir que això era un projecte nou i que no volia saber res del passat. Foo Fighters va rebre molt bones crítiques i els va animar a seguir endavant.

Dos anys després es va publicar The Colour and the Shape, que no va estar exempt de polèmica. Grohl, descontent amb com havien quedat les cançons, va decidir tornar a l’estudi per enregistrar ell la part de bateria, que en principi havia fet en William Goldsmith. Quan aquest últim se’n va assabentar va plegar i va ser quan va entrar en escena Taylor Hawkins, antic bateria d’Alanis Morissette, que ha durat fins ara.

La formació del grup ha tingut tant moviment com una banqueta d’un equip de bàsquet: Pat Smear va deixar el grup el 1997 per tornar el 2006. Franz Stahl, antic membre d’Scream, el va substituir, però va marxar al cap de poc temps per deixar el seu lloc a Chris Shiffett que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Així, es pot veure a més com els Foo Fighters van passar de ser un quartet a ser un quintet a partir del 2006, amb la tornada d’Smear.

El seu quart disc d’estudi, One by One també té una curiosa història al darrere. Durant el seu enregistrament el 2001, Taylor Hawkins va patir una sobredosi i va estar molt a prop de la mort. Aquesta situació va afectar la dinàmica del grup, tot i que ell se’n va recuperar molt bé. A més, Dave Grohl va accedir a ajudar als Queens of the Stone Age enregistrant la bateria al seu disc Songs for the Deaf i també va participar en la seva gira de presentació arribant al punt de tocar al festival de Coachella de 2002 dos dies seguits: un amb aquests últims i un altre amb els Foo Fighters. A tot això s’ha d’afegir que cap d’ells estava content amb el resultat final del que havien enregistrat a One by One. Després d’aquest concert a Coachella, Grohl i Hawkins van decidir tornar a enregistrar el disc i veure a on els portava tot plegat, però la situació era molt tensa. La sorpresa va ser que el van fer en deu dies i els va reportar un Grammy.

 

Foo Fighters

 

A partir d’aquí, la seva carrera ha seguit de forma exitosa. Ells han canviat poc la seva fórmula de l’èxit i com a molt s’han atrevit a enregistrar un disc i fer una gira en format acústic, però sempre dins del rock que els caracteritza. La seva llista de discs d’estudi és la següent: Foo Fighters (1995), The Colour and the Shape (1997), There Is Nothing Left to Lose (1999), One by One (2002), In Your Honor (2005), Echoes, Silence, Patience & Grace (2007) i Wasting Light (2011).

Curiosament, el millor de tots és l’últim: un àlbum eclèctic en el que a estils es refereix –pràcticament es podria dir que cada tema és d’un estil diferent-, però que resumeix molt bé què són els Foo Fighters. Va ser enregistrat a casa d’en Dave Grohl en format de cinta i l’encarregat de fer-ho va ser en Butch Vig, el productor del disc estrella de Nirvana, Nevermind. No va ser fins aquest últim disc que el cantant va dedicar un tema a Kurt Cobain, concretament és “I Should Have Known” en el que Krist Novoselic, el baixista de Nirvana hi fa una col·laboració.

De Dave Grohl s’ha criticat que ha passat de fer múscia del gènere grunge a fer cançons per a nenes que van a l’institut i que l’empremta del seu pas per Nirvana és molt latent en les seves composicions. Si escolteu temes com ara “Big Me”, “Breakout” o “Dear Rosemary” ho podreu notar, però també cal matisar que quan has estat en una formació de la importància dels d’Aberdeen, és normal que en tinguis empremta. Si tots els discs haguessin estat igual se’n podria fer un retret, però no és el cas.

Els àlbums de Foo Fighters són correctes, més o menys tots tenen el mateix nivell (excepte l’últim, com ja hem dit), però sí que tenen en comú una cosa: tots ells tenen dos o tres temes d’aquells que et sorprenen i et deixen atrapat, fet que fa que el seu Greatest Hits sigui uns dels millors del panorama rocker. I és que Dave Grohl és una espècie de rei Midas del rock: tot el que fa té èxit. Va començar amb Nirvana, enregistra ell sol el seu primer disc, canvia tota una part de bateria d’un altre disc perquè no li agrada, va participar en un dels millors discs de Queens of the Stone Age, etc., i vés a saber què li depararà el futur.

Per a una banda tot això pot ser un problema perquè se centralitza tot en la figura d’un sol personatge, però és la manera de mantenir-se fidel a un estil i seguir una coherència, que al cap i a la fi és el que ha estat la carrera dels Foo Fighters.

La seva trajectòria els ha reportat diversos premis com ara onze Grammys i tres Brit Awards, que ajuden a donar més rellevància a la feina feta. Menció especial mereixen els seus videoclips. Si teniu ganes de riure una estona, mireu-los, no tenen desperdici. Recomanacions especials als de “Big Me”, “Everlong”, “Learn to Fly” i “Walk”.

I si teniu ganes de conèixer en profunditat la seva biografia, al YouTube hi ha el documental “Back&Forth” que en fa un repàs des dels inicis.

És una pena que ja no en podem gaudir més, però tal i com dèiem a l’inici, els Foo Fighters han optat per desaparèixer de cop ara que es troben al nivell més alt de la seva carrera que no anar-se apagant lentament i anar donant tombs pels escenaris. Veurem què fan en el futur més pròxim.