Adéu a Montserrat Abelló: “Espero meravelles a cada cantonada”

El comiat a Montserrat Abelló ha tingut lloc aquest dissabte al Tanatori de Les Corts. L'acte ha comptat amb personalitats del món de les lletres que han escollit i recitat poemes de l'autora. Clàudia Rius hi ha assistit i ens ho explica.

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El comiat a Montserrat Abelló ha tingut lloc aquest dissabte al Tanatori de Les Corts. L’acte ha comptat amb personalitats del món de les lletres que han escollit i recitat poemes de l’autora. Clàudia Rius hi ha assistit i ens ho explica.

Montserrat Abelló va morir dimarts passat. Cinc dies després, a l’entrada del Tanatori de Les Corts hi podem trobar una llibreta plena de frases. Hi té dibuixats uns pètals vermells al final de cada pàgina. Lletres de totes mides i formes s’acomiaden de la poeta. Darrere d’aquesta mort queden noranta-sis anys de senzillesa, humanitat i, sobretot, poesia. Un centenar de persones esperen davant la sala a que arribi l’hora del comiat obert al públic que familiars i amics han preparat. Molts es saluden, s’abracen. Però no hi han llàgrimes, ben al contrari: la gent somriu, tothom calmat, tothom serè.

A mesura que s’apropa l’hora de l’acte, l’una del migdia, les persones van movent-se de davant de la sala de visites a davant de la sala on se celebrarà el comiat. A l’entrar, poden agafar el recordatori de la Montserrat. Conté un poema seu, “Serà potser només”: “Serà potser només / en el darrer moment / en què tanquis / els ulls per sempre / que et serà donat / conèixer aquest únic / secret per força / tan senzill / com quan / al bat del sol / es declou / una flor”. Al costat d’aquestes paraules hi ha una foto de la poeta en blanc i negre de la qual ressalta el seu somriure, tendre, traient el cap per una finestra.

L’encarregada de dirigir el comiat és Sílvia Ferriols, que es presenta a ella mateixa com amiga i com a família d’Abelló. Es van conèixer a Xile, marcades per un exili que les va portar a terres llatinoamericanes. “Aquest acte només serà la veu de la Montse”, explica. Sí, es dirigeix a ella com a Montse; aquella persona propera, l’amiga que es va definir en el text “Qui sóc i per què escric” que ara Sílvia Farriols llegeix en veu alta. “Sóc una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República, l’aixecament militar, la Guerra Civil i l’exili, que vaig compartir amb el meu pare, enginyer naval, primer a França, després a Anglaterra i finalment a Xile”, comença Montserrat Abelló, per continuar explicant com va avançar la seva vida i com va arribar a ser la poeta respectada i estimada que és, fins arribar al final: “Resumint podria dir, com dic en un dels poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades“.

A partir d’aquí, la cerimònia transcorre a través dels poemes d’Abelló. Alguns recitats, d’altres cantats. La majoria no tenen introducció per part de qui els llegeix en veu alta: el poema triat s’expressa per si sol. Comença Mariona Sagarra, construint ella mateixa una cançó a tres o quatre veus: amb l’ajut d’un aparell canta una melodia i la deixa gravada i repetint-se mentre fa el mateix amb un altre ritme, per acabar creant finalment un cànon de veus sobre del qual canta el poema “La maternitat”.

És el torn de Lluïsa Mallol, a qui Sílvia Farriols defineix com a “companya d’aventures” d’Abelló. La difunta poeta havia col·laborat amb Mallol en projectes artístics com “Contra el caire del temps”, entorn la poesia de la mateixa Montserrat, o en la posada en escena de “Tres Dones”, poema de Sylvia Plath, nord-americana a qui Abelló havia traduït amb especial devoció. Lluïsa Mallol ha escollit llegir en veu alta “Retorn”, amb versos com: “Però així com la roca desprèn / vençuda pel pes de la neu, / o així com la corda deslliura la barca / per l’impuls massa fort de l’onada, / així ha estat d’inevitable el meu retorn”.

I tal com ha fet la Lluïsa Mallol, Mari Chordà, editora d’Edicions de la Sal, també llegeix Abelló. “M’aixecaré del llit / i de l’insomni”. Explica que el fragment forma part del primer llibre de la Montse, Paraules no dites (1981), en el seu moment “no massa conegut per les circumstàncies de la dictadura”. Totes dues són poetes i han compartit la defensa dels ideals feministes. Després d’ella, l’assagista i crítica literària Lluïsa Julià, que va coincidir amb Abelló al Comitè Internacional d’Escriptores del Centre Català del PEN. Llegeix “Les paraules se m’entortolliguen a les mans”, i els mots d’Abelló surten de la seva boca per entortolligar-se, aquest cop, a les orelles dels assistents.

Tot seguit Oriol Izquierdo, membre del jurat que el 2003 va donar el premi Lletra d’Or a la nostra poeta, que ha evocat Abelló en un article a Núvol. Izquierdo ha escollit el poema “Cada dia l’esperança es fon”, però diu unes paraules abans de recitar-lo: “Aquest pot semblar un poema trist. però fixem-nos amb la última paraula. Ho capgira tot, igual que l’acte d’avui el capgiren els vostres somriures”. I el breu poema diu: “Cada dia l’esperança es fon / i l’espera s’allarga / unes hores. On trobar / la paraula tan buscada? / Vora la xemeneia encesa, / el fred penetra, / es fa íntim i s’escalfa”. I és que sembla ser que l’escalfor que donava Montserrat Abelló ha marcat a moltes de les persones que hi han estat en contacte, com ara a Laia Noguera, poeta que tot seguit recita “Plaer de viure” sense poder evitar que al vers final se li trenqui una mica la veu: “no tenir por de la vida / ni de la mort”.

Quan Noguera s’asseu, toca que llegeixi un poema la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. “A tots se’ns feia difícil triar”, diu. Borràs ha escollit “Buscar ben endins”, sobre la poesia i la vida, perquè “ella ens n’ha donat tanta, de poesia i de vida!”. I el poema en qüestió acaba així: “No tenir por de morir. / Saber que / el miracle és viure!”. I de la tria de la Laura a la tria de Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat. “I dins meu una veu em diu: / vine amb mi a contemplar / com són les paraules per dintre, / a sentir el pols de les coses”. Ha escollit el poema “I dins meu una veu em diu”.

Després de Mascarell, ve un dels moments més sentits de l’acte. És el torn de la família. Helena, besnéta de Montserrat Abelló, surt junt amb el seu pare Adrià a recitar versos de la besàvia. L’emoció la supera i no pot llegir. Abraçada a Adrià, aquest parla pels dos: “Visc per no morir / i lluito per viure. / Per no perdre cap / d’aquests moments / que sé irrepetibles”. La petita sanglota, i pare i filla s’asseuen. Surten Martí i Èrica. Ella també és petita, però aconsegueix llegir tot el poema. Ara Abelló té veu de nena: “Cau la tarda”, i la besàvia ja no hi és però sempre tindran les seves paraules. Quan Èrica acaba, Martí parla en noms dels germans, fills, néts i besnéts de la poeta i dóna les gràcies a tots. “És un dia trist i esperançador. Vull agrair la companyia, l’afecte el suport”.

Queda l’últim poema per acomiadar-se finalment d’Abelló, i és una cançó, ‘Espero meravelles’. A la guitarra Xavi Múrcia i a la veu Mirna Vilasís. El poema escollit i la manera d’interpretar-lo resumeixen perfectament el tarannà que ha tingut l’acte i el comportament de les persones que hi han assistit.

Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria
en l’aire.
El sol m’omple
els ulls.
El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l’horitzó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació