Ada Castells guanya el Sant Joan de novel·la amb ‘Pura sang’

18.06.2012

Ada Castells ha guanyat el Premi Sant Joan amb Pura sang, però no sap com començar a l’hora d’explicar la novel·la: “És una novel·la de suspens i si explico la història em carrego la intriga. En canvi, si em quedo únicament amb l’esquelet de l’argument pot semblar una mica tou”. La protagonista d’aquesta obra torna a ser una protestant, però Castells no en fa un tema, aquesta vegada. “Més aviat parlo de la bogeria, de les pors imaginades, el debat entre la ciència i les creences”. Pura sang ens parla d’una dona artista que intenta tenir una relació convencional amb un home ric de Menorca, amb el qual té una criatura. Però al final s’adona que no està feta per ser esposa o mare. “Amb aquesta novel·la voldria dir que a la vida t’equivoques quan, en lloc de ser qui ets, intentes fer allò que cal”. Hi ha dues coses que salven a la protagonista. La primera és el consell del seu pare, que sempre li deia que no havia de tenir por de res. La segona és l’amor que descobreix en un altre home, que és molt primari però alhora molt honest, l’antítesi del seu marit. Un altre dels temes del llibre és la masculinitat. “A vegades darrere un metrosexual s’hi amaga un covard”, diu Castells. “La protagonista de Pura sang vol un home que es parteixi la cara per ella i no un home que es preocupi per si s’ha trencat una ungla donant un cop de puny”.

Pura sang transcorre en dos paisatges ben diferenciats, Menorca i l’Eixample de Barcelona. I l’acció se situa en el present, tot i que al principi pugui semblar que ens remuntem temps enrere, perquè l’autora juga amb el gènere gòtic. Una de les novel·les que ha tingut més presents és ‘Un altre pas de rosca’ de Henry James. “La bogeria de la protagonista té un punt d’indecidibilitat. No arribes a saber mai si hi és tota”, explica Castells.

Ada Castells ha trigat vuit anys a publicar una nove novel·la, des que va sortir Tota la vida a Empúries. “No és que hagi parat. Entremig he escrit una altra novel·la que vull deixar reposar”. Pura sang sortirà dins la col·lecció El balancí d’Edicions 62 el mes d’octubre vinent. Els lectors de Núvol poden llegir aquí mateix un fragment del primer capítol, l’arrencada de la novel·la.

 

Ada Castells | Foto Núria Roig

 

 Pura Sang, d’Ada Castells. Capítol 1

Mai no tornaré a tenir fills. Durant quatre anys vaig viure un infern
per culpa d’aquest error i tu ets l’únic que mereixes una explicació.
Que consti que no intento justificar-me ni busco que em perdonis.
Quan vaig arribar per primer cop a Son Blanc, va ser com entrar al
paradís. Tot ho assaboria embriagada de bons auguris. El teu pare
conduïa amb parsimònia i orgull inflat. Volia que m’impregnés de la
bellesa sagnant de l’illa a primera hora del matí. Estàvem cansats pel
viatge i no parlàvem gaire. Jo aleshores encara ignorava que aquesta
seria la tònica general de la nostra vida en comú i, confiada,
m’omplia els ulls d’aquella calma que encara ara se’m fa estranya.
La finca em va treure l’alè des del primer moment. Les roselles
subratllaven la tanca de fusta que delimitava el camp i el jardí era
tan immens que costava recordar quan havies creuat la reixa d’entrada.
A prop de la mansió, hi havia una piscina, una pista de tenis
descolorida, la caseta del jardiner envoltada de mates de romaní i el
cobert de les eines.

Sí, el maleït cobert de les eines.

El primer cop que la vaig veure, la casa principal se’m va aparèixer
com una erupció enmig dels camps d’ordi, una protuberància de tres
pisos pintada de color siena amb vitralls davant i darrere. Quan en el
caient de la tarda, el sol es reflectia en els vidres, Son Blanc es
transformava en un Svarowsy gegant. Al pis noble hi havia la sala i
les dependències de l’àvia. A dalt, les habitacions de la resta de la
família i, arran de terra, les cambres del servei i la cuina. La
distribució del mas era d’una jerarquia perfecta.
Per una porta mig amagada s’accedia a una capella que només
s’engalanava per la Mare de Déu d’Agost, sant Bartomeu i Tots sants.
Era d’una sola nau, amb un altar decorat per un baix-relleu amb set
criatures amb el cap cot. Quan hi vaig entrar per primera vegada, no
vaig recordar quin episodi evocaven els set nans petrificats. Ara em
penedeixo que, amb la meva inconsciència, no en fes gaire cabal. La
imatgeria escadussera es completava amb una verge endiumenjada i un
sant Bartomeu, patró de Ferreries, barbut, crèdul, brandant un
ganivet. Vaig pensar que tots ells eren els protagonistes d’un
catolicisme ranci que s’havia imposat després que els anglesos
abandonessin Menorca, enduent-se el metodisme i deixant-hi els camins,
els panys de les portes i alguns mots per entretenir filòlegs.

La teva àvia era present a cada racó de la casa. No només hi havia
nascut, sinó que el seu llegat genètic em perseguia en els retrats de
les estances. Per no dispersar el patrimoni, els Solivella sempre
s’havien casat entre cosins i, gràcies a les dispeses del Vaticà, tots
s’assemblaven. Una redundància decorativa, un cúmul de nassos ganxuts
i ulls d’ametlla, una remor de llavis prims amb ben pocs somriures se
m’anava ficant ben endins sense adonar-me’n.

Al vestíbul penjava el retrat del patriarca dalt d’un cavall, vestit
de caixer i amb un aire molt similar al de la bèstia. La senyora de
Son Blanc feia un sospir i se senyava cada cop que hi passava per
davant. La dama honorava els morts amb la seva presència viva.
Circulava entre ells com una gasela, amb l’elegància dels qui són on
han de ser. Parsimoniosa, els objectes s’aliaven per complaure els
seus desitjos. A mi em considerava una adquisició més i jo maldava per
comportar-me com una bona nora, decorativa i inevitable.

Em sap greu dir-t’ho, fill: tots voldríem ser fruit d’una gran
història d’amor, però si alguna cosa he après amb aquest mal tràngol
és que l’amor és un miratge. Em vaig casar enamorada, és cert, però al
teu pare li va caure la màscara a la mateixa velocitat en què jo
mateixa l’hi havia col·locada. Em calia un príncep blau, me’l vaig
pintar i se’m va destenyir de seguida. Arribava ferida d’una relació
anterior i el teu pare em brindava una cura als meus mals:
-Deixa-ho tot i casem-nos. Viurem a Menorca i allí tindràs llum, espai
i tot el temps del món per dedicar-te a l’obra.

Havia dit les paraules cobejades per a qualsevol pintor: llum, espai
i temps, i em vaig agafar a aquella taula de salvació sense ni
sospitar que m’ofegaria. Si alguna cosa he après en tot aquest mal
tràngol és que una persona ha de viure tal com és, no tal com voldria
ser o, encara pitjor, tal com els altres voldrien que fos.