L’editorial Males herbes debuta amb Kurt Vonnegut

Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, traduït per primer cop al català per l'escriptor, cantant i agitador cultural Martí Sales, és el títol escollit per encetar la col·lecció literària Distorsions de la novella editorial Males Herbes.

Encetar l’any no és cosa fàcil. Hi ha massa supersticions, pressions i obstacles —començant pel raïm i acabant per sobreviure amb dignitat l’endemà— i moltes teories. Una de les darrers que m’han arribat explica que els dotze primers dies marcaran la resta del que et queda d’any. No sé si ja he configurat el meu mapa pels pròxims mesos però si més no sé que el vaig començar amb bon peu literari. Tot just encetar el 2013 obria les pàgines de Bressol de gat de l’autor nord-americà Kurt Vonnegut.

Aquest títol, traduït per primer cop al català per l’escriptor, cantant i agitador cultural Martí Sales és l’escollit per encetar la col·lecció literària Distorsions de la novella editorial Males Herbes; editorial que també és, segons ells mateixos, “una revista, un blog, mig programa de ràdio i centenars de milers d’hores mortes.”

El títol del llibre és el nom d’un joc de nens molt senzill que consisteix en fer formes triangulars i creuades amb un fil entortolligat entre els dits de les mans. Als països de parla anglesa se’n diu “bressol de gat” (Cat’s Cradle) i aquí “jugar a les gomes” o, com a molt, “bressolet de la Mare de Déu”, com ens explica el traductor. Així doncs, partint des d’aquesta divertiment pueril que gairebé ratlla l’absurditat  —el joc en si ja és força absurd— ens topem amb la primera frase: “Digueu-me Jonàs.” i com qui no vol la cosa, Vonnegut imita un dels principis més clàssics de la literatura americana i universal per començar el seu llibre. Aquest inici ens podria semblar casual o una cita intranscendent del cèlebre inici de Moby Dick. En el fons, però, és un avís. Un avís que diu: aquest llibre va sobre la comprensió del món i els seus límits, de les persones i de la natura. Però també és un joc tan absurd com entortolligar-se un fil elàstic entre els dits.

Bressol de gat és un llibre amb capes. No perquè tingui diversos nivells de lectures o comprensió ni tampoc fan aquesta impressió les diferents històries que podem anar trobant,  —en el fons molt lligades— sinó més aviat perquè cadascú pot esgratinyar allò que més li plagui. Hi ha tants elements diferents que sumen, que cada lector —o cada “tipus” de lector— podria fer-ne una sinopsi completament diferent. Per una banda trobem els personatges, caricaturescos i desmanyotats,  que no ho són només per les excentricitats o quimeres  de la seva existència sinó que Kurt Vonnegut ens els fa veure, cada un d’ells, amb un físic particular, que també n’explica el seu desencaix en el món. Exagerats i circenses, són la petita mostra d’una societat que es troba reflectida en miralls de fira —miralls que la distorsionen però no se la inventen. Per l’altra, una religió entre lògica, absurda, naïf i sorprenentment atractiva recorre tot el llibre. El seu principal article proclama que totes les religions són mentida. Bokonon és el seu profeta i amb una nomenclatura pròpia de paraules buides (karass, vin-dit, kan-kan, brum-brum, granfalina, duprass…) desgrana i explica els forcalls dels misteris inenarrables de la vida davant la qual, a voltes,  tan sols es pot dir atònitament: “caram, caram, caram”. Malgrat tot això, aquest és, abans que res, un llibre de ciència-ficció. El més curiós és que no ens n’adonem i llegim amb fruïció sobre l’esquerda de la cuirassa intocable de la ciència i l’avenç tecnològic que ens presenta.

Bressol de gat és un relat que va tan endins de les nafres de la societat i les furga amb aquella alegria que irònicament només ens el podem prendre a la lleugera, a ritme dels calipsos que de tant en tant intercala el text. També, com a molt, ens ho podem prendre com un divertimento amb algun rerefons profund, per bé que llunyà. I és que només ens queda somriure davant l’absurditat de tot plegat —de la vida!— per protegir-nos; per no arrencar a córrer vés a saber on. Abans que ningú, ja és l’autor qui ens protegeix quan a les cites inicials diu “En aquest llibre res és veritat”. Però tampoc mentida, hom hi podria afegir. Sinó tots ens faríem bokononistes. El més curiós de tot plegat és que els senyals que deixa anar Bokonon ja han transcendit les pàgines del llibre (jo he experimentat la sorpresa de trobar senyals bokononistes pel món). Prepareu-vos, que si la cosa continua, aviat ens trobarem tots fent peuets i cridant “Llarga vida a Bokonon!”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació