Abril

18.04.2016

D’avui en vuit ens plantem a Sant Jordi. El temps primaveral atueix. El termòmetre s’enjogassa. Indiferent als humans. Insolacions i refredats. L’amor es descorda. Llibres i roses. La Diada es presenta interessant. Les travesses sobre quins seran els llibre més venuts, el rebombori de la Rambla de Catalunya, la ciutat esdevé el prosceni d’enamoriscaments i kuanta tonteria cruells que la Feria de Abril segons com és més concorreguda que iuhqhuiñoihpoctlljo..

Parada de Sant Jordi 2015 de Llegir en Català a l'Ateneu Barcelonès.

Parada de Sant Jordi 2015 de Llegir en Català a l’Ateneu Barcelonès.

No puc escriure l’article que m’han demanat. Un diari digital. Sobre Sant Jordi. Des d’un punt de vista antropològic. No puc. Sóc el Juli Soleràs d’Incerta Glòria, el jove universitari que publica un llarg panegíric, La rebel·lió dels joves, al setmanari Mirador. Passat un temps, i Soleràs torna a la redacció. Vol publicar un altre article. Semblant. I li diuen que no. Li diuen que hi ha un tipus d’article que només es pot publicar un cop l’any i encara no -com el seu-, i també li diuen que cada vegada l’ha d’escriure algú diferent. Perquè són papers dels que fan bullir l’olla, articles de conjuntura, foc nou sobre el carbó d’un etern retorn mal paït. En canvi -li expliquen-, hi ha un altre tipus d’article que es publica cada any, sempre són les mateixes dates, gairebé un automatisme, un paper innocu sobre el retorn obvi de les castanyeres. L’article que pot escriure qualsevol redactor caspós, ombriu i a sou. O sobre la Diada de Sant Jordi, penso jo. No vull. No sóc Juli Soleràs: sóc el cap de redacció de Mirador. I esborro l’esborrany. I esborro les notes sobre la llegenda del Patró de Catalunya, sobre Shakespeare, sobre Cervantes i Pla. Sobre la UNESCO i sobre l’aranya.

Canvio el xip. Amb els del Museu Etnològic tot va bé. M’han dit que no a tot. Tomben les meves propostes. Indici que són massa agosarades, o prou gandules, el qual sol ser el mateix. I em demanen, i tenen raó, que aprofundeixi. No volen un panòptic sobre la ciutat. Volen anàlisi. No volen, ni l’article de conjuntura, ni l’article sobre ep, que els ametllers tornen a florir i sembla estrany que cada any floreixin abans i ai quins temps que vivim. Però jo em trobo en via morta. Les jubilades, els xinesos i els hipsters no funcionen bé, a guisa de barcelonins. Ni es rebel·len ni floreixen, o jo no ho sé veure. No del tot. Necessito una visió de conjunt. És per això que avui he quedat amb un súper-barceloní. El vull crivellar a preguntes. N’hi ha pocs, de súper-barcelonins.

El súper-barceloní és un home cultivat, enamorat de l’urbs, manefla i mordaç. És normal que freqüenti l’Ateneu, quatre locals nocturns amb solera, quatre restaurants d’upa, i és normal que enraoni amb totes les matrones. Va a teatre. Odia i estima a l’engròs. No és estrany que tingui tribuna en algun mitjà de comunicació, propi o d’altri. Sovint enfitora discursos sobre la roba, la gastronomia i la política nacional. Discursos classistes. Abans és barceloní que català, perquè recull el guant de la Renaixença i el rebrega. És habitual que visqui a l’Eixample més bonic. Repugna per esport, ha viatjat, bull, és clànic, i assaja una amoralitat que no se la salta un gitano. Va de misogin però les seves aventures amoroses es canten d’una punta a l’altra de la ciutat. Força vegades l’envolta una cort de gent deformada, o per l’enveja, o perquè, en el fons, el súper-barceloní sap amanyagar els repudiats. I en general no té el planisferi llogat, i és per això que no se’n guarda una. Si pot desbarrar, desbarra. Però no li falta mai el perfum del fonament. I gairebé sempre encén els ànims. He quedat amb en Bernat Dedéu. Fins on el conec, la seva banya em recorda la del dissortat Rodolf Llorens i Jordana. Filòsof, historiador, productor cinematogràfic, fundador de revistes, exiliat, antiorsià. Una de les seves màximes va ser:

Furgar per posar al descobert la tara nacional dels catalans

Jo furgo per posar al descobert la flaca de la barcelonalla. No pas la tara. I necessito ajuda. Necessito un súper-barceloní. Algú que sagarregi. Algú que no em digui penjaments de la ciutat a la mínima de canvi. Per aquests menesters ja tenim la gent que malviu a les barriades o els que som de poble i vivim a l’estable reticulat. La setmana passada vaig entrevistar gent del barri de la Torre del Baró. En vaig reunir uns quants sota l’aqüeducte, en un dels quatre trams. Una construcció insòlita i recòndita per on no passa el bus turístic. I doncs, al marge de l’orgull de barri, tan habitual a Barcelona, tots em van dir que la ciutat és un fàstic. Quan vaig treballar al Carmel, la fraseologia era la mateixa: Barcelona no ens estima. Un sentiment, val a dir, que als barris menys engreixats per l’antiga immigració espanyola (avui sebollida per la nova immigració pluritotal), i ara penso en Sant Gervasi, esdevé un plany: gemecs com «Barcelona s’ha venut al turisme» o «S’han perdut els modos». Segons aquestes manifestacions de l’ordinari, tots els barcelonins viuen en una ciutat que els fa venir migranya. Però en aquestes opinions hi ha una mica de la xocolata del lloro. Hi ha pensament mandrós. Un eco del tro. Per tant he quedat amb en Bernat Dedéu. Estima Barcelona. Tot blasmant-la, de vegades, però l’estima. I vull saber per què.

El súper-barceloní no viu la ciutat com si aquesta fos el taulell d’un joc d’estratègia. Més aviat tragina un taulell portàtil i de tard en tard el posa sobre la ciutat. Si l’hàbitat de les bèsties és el bosc -allò que vulgarment se’n diu la selva, quan de selves, aquí, diguem-ne a Europa, no en tenim-, l’hàbitat de l’home contemporani és el bosc metropolità. Un camp de joc imprevisible sobre el qual hi projecta uns principis de supervivència ponderats. Deambulacions conegudes i recessos familiars. I en aquesta mena de cafarnaüm hi trobem el súper-barceloní. Surt de casa, caça, menjoteja, fa foc, basteix un clos, fornica, i després converteix el paquet en llegenda. Boiximà de l’asfalt, de vegades se’l confon amb el dandi. Però jo penso que és alguna cosa més. Més que no pas un paó, penso que és un monstre. Perquè s’enlletgeix a còpia de viure, i perquè mostra. Allò que se’n diu una amistat perillosa.

N’hi ha que de la selva n’exageren encara més la part metafòrica. I llavors es treuen del barret la jungla de ciment, on hi projecten Cocodrilo Dundees de baratilli.

Rusiñol, Pujols fent veure que vivia a Martorell, Fages de Climent no se’n va sortir, Sagarra, Pla tampoc no va poder del tot, i després els capitostos de la Gauche Divine, els cineastes de l’Escola de Barcelona, el canallum amb possibles i els espanyolots més intel·ligents, i en Moix i en Vázquez Montalbán, i en Sisa i en Riba, i avui en Sostres, l’Enric Vila si tingués diners, l’arlequí -en l’accepció de diable- del Nacho de Sanahuja, aquests van ser i són els súper-barcelonins del meu esquema sense treball de camp. I d’altres, que farcirien una llista atòpica. Persones segons com urticants que, en qualsevol cas, dibuixen una Barcelona transnacional, insomne i grapejada. Feta de catacumba i de còctel, de sessions al Liceu i d’animalades a l’Arrabassada, inassolible quan un és de la pila del greix -com jo. Inhabitable, però real.

D’avui en vuit. Abans de ser escriptor, la Diada de Sant Jordi m’agradava. Sentim el que ens han ensenyat a sentir. A l’època de l’EGB regalava una rosa a la nena que més tímid em tornava. A l’època de l’institut ja en comprava per a totes les dones de la família, la germana, la mare i l’àvia. Ocasionalment, la tia. De gran he entès que la Diada és un esperó. Econòmic, social i terapèutic. Mou la indústria del llibre, ens agrega, i empeny el català congestionat a regalar una flor -la qual cosa és d’un mèrit monstruós.

Enguany no has de firmar llibres. Feia quatre anys que no et passava. Podràs dur les noies a passejar tot el matí, perquè cau en dissabte. Fareu un ram a la mare. I podràs mirar la riuada de barcelonins. I més val que t’afuïs. La base és en algun lloc. El principi actiu. L’alcaloide del barceloní. I com que la Diada de Sant Jordi és una efemèride barceloníssima, més val que te n’aprofitis. Tens prou amics al gremi. Seuràs a les seves parades, on editors i escriptors coven els cadarns i els fogots primaverals. I miraràs i escoltaràs.

Des que ets escriptor que també et plau, la Diada. Però no gaire, quan l’objectiu és acostar-se al lector. Perquè no l’has assolit mai. L’any passat vas signar un llibre, només un. Un dels teus editors havia segrestat aquella dona temerària, provecta i esgotada del passeig de Gràcia.

Et destarota la violència de l’entregent. Les corredisses darrera l’escriptor de moda. El fred i la calor en pugna. I, en canvi, et plau el retrobament amb els amics de l’ofici. Amistats volàtils que per un dia tens en concentració i a l’abast. Enguany, és el ritual, visitaràs els amics de Malesherbes amb una bossa de llaunes de cervesa fresca. Aniràs a fumar a la parada d’Edicions Sidillà amb en Xavier Cortadellas i la Judit Pujadó. Esperes trobar un manat d’escriptors que segueixes. I si tens l’esma, acabaràs en algun bar, envoltat del bo i millor de la confraria, escoltant les anècdotes de la jornada. Mort per la primavera.

La primavera atueix. L’any passat vaig mirar de firmar a Laie, la del CCCB. Mercès a la gentilesa d’en Damià Gallardo, el llibreter. Vaig seure a fora. Quarts de quatre de la tarda. Jo ja venia febrosenc, de caminar i seure sota el sol traïdor de la primavera. Esperitat de mirar dones. Massa cares. Massa rostres irruents. Havíem de ser tres escriptors. Al meu costat va seure Jordi Carrión, a qui no conec. Volia saludar-lo, presentar-me, quan va irrompre Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Flanquejada d’encorbatats. Una dona que irradia entusiasme i expertesa, que trepitja fort i és molt simpàtica. Tu ja has estès la mà a en Jordi Carrión i ja has dit «encantat, em dic Adrià». Però ell veu la Laura Borràs i diu «oh, pero si es mi amiga Lauri». I literalment et travessa i va a trobar-la. I triguen poc a fer-se una selfie. I tu t’has quedat en la posició característica d’un C-3PO baix de bateria. I us veig. Quines rialles. Laura Borràs, vostè porta un vestit blau tirant a negre. Sense gaire màniga i d’un caient niàgara. Un vestit que esquitxa de blaüra tota la ciutat. I penso que podríem entendre’ns ara mateix. Ara i aquí. Jo podria saltar-li al damunt i, sempre que vostè hi estigués d’acord, arrencar-li la roba com si fos un adolescent maldestre. Apujar i abaixar, segons la peça. I sempre de mútua solfa, convertiríem la taula de signatures en un triclini improvisat, i l’esbotzaríem a base d’acrobàcies, amb el benentès que mentrestant jo li explicaria coses o, més aviat, li faria preguntes. Entre les meves rudeses i les estupefaccions dels qui assistissin a la nostra teatralitat desfermada, jo li diria un cistell de coses boniques, i de coses poc literàries, i de propina donaríem la nostra opinió esbufec sobre la Diada, i li demostraria que quan m’hi poso sé fer tots els papers, de gat, de lleó i de triceratops, tot sigui per la uncertain glory of an April day, i els llibres dels signadors voleiarien per mor de la nostra violència civilitzada, i de passada convidaríem en Carrión a la melé, i la multitud, per fer del hall del CCCB un club de la lluita glandular o, a jutjar pels que som, la plaça de Joan Coromines sencera, vostè i jo i la nostra proverbial entesa al mig de la sínia carnal. Moltes preguntes. I si les meves grapes cometessin un estrip incurable, del rellep a la urpada li diria que disposo d’un fons de provisió per, en acabat, anar-nos-en plegats a comprar roba nova, blava, per fugir de la gentada, jo arrapat a una de les vostres cuixes marmòries, i buscaríem un claustre buit per enraonar i per seguir encabdellant-nos, perdut jo en els efluvis d’un clima mediterrani, barceloní i primaveral, boig d’impulsos inhumans, bleda i convuls, perfecte per convidar-la a un aqüeducte de vi blanc sec, per confessar-li que un escriptor, un de debò, a l’últim és un tòtil enamoradís que per sort arriba el tercer escriptor, el meu amic David Gálvez, més conegut a les trinxeres del front com “l’Andorrà”. Em vaig asserenar.

Després vaig anar a la parada dels Malesherbes, davant la Borsa de Barcelona. M’ho vaig passar molt bé. Fregits de solana, vam veure com el poeta Pons Alorda arengava les masses tot llegint dret damunt la taula. Un altre escriptor, en Pons Codina ens reptava, a veure qui el seguia a fer-se una ratlla de cocaïna als lavabos de la Borsa, i se’n reia de les nostres cares. I vaig enraonar amb la Maria Bohigas, en un estat de catatonia deliciosa. L’any passat, però, no vaig aguantar fins al vespre. I enguany tinc moltes ganes de veure tothom. Amb la missió extra d’observar els barcelonins de pinyol.

Parada de Sant Jordi de Llegir en Català al Passeig de Gràcia (2015).

Parada de Sant Jordi de Llegir en Català al Passeig de Gràcia (2015).

El termòmetre s’enjogassa. Sec a la terrassa del Gelida, a Diputació amb Urgell. Un tuguri de menjars casolans on es crida i es perd la salut. Espero en Bernat Dedéu. I em congelo. Abans de sortir de casa, pensava que feia més calor.

Arriba en Bernat. Carreteja llibres. Un Trabal i un Palàcios. I un cigar que m’ensenya content:
-Puro i llibres, per quan la copa de després.
Entrem. Demanem sis primers, un entremig i dos segons. Cervesa. I vi de Gandesa. I gots, perquè ens el serveixen amb porró i fem la ganyota del qui no es vol tacar a costa de semblar un patriotard que beu com un energumen. Entre plat i plat li explico la meva teoria sobre el súper-barceloní, però no me la compra com un devot, perquè n’és un, i per tant dubta per sistema. Aleshores li pregunto per què s’estima la ciutat, i ell es despenja:

-Pasqual Maragall va ser un dels últims súper-barcelonins, que tu en dius. Va anar a Nova York i allí entengué què és la ciutat: una màquina de produir orgull. I tornà, i provà que Barcelona fos la Nova York del Mediterrani. I en part se’n sortí, però el seu llegat el roseguen els barcelonins de la passa curta, que són quasi tots.
-En quin sentit?
-El barceloní de pro ha abjurat de la seva ciutat. Que si els turistes l’han envaïda, que si hi ha massa cotxe. Ha renegat d’una ciutat que precisament és la condició de possibilitat per a què ell existeixi cosmopolita, informat i lliure.
-I no et sembla una cosa més aviat catalana, aquesta del pobre de mi?
-Sí i no. El català i el barceloní, o sigui tres quartes parts dels catalans, són d’una obvietat encarnada. Disfressen de novetat allò que, en el fons, és més vell que la gana: qui dia passa, any empeny!

En Bernat Dedéu va viure quatre o cinc anys a Nova York. Me’n parla. Em fa enveja, tot i no gallejar-ne. Després li demano què defineix el barceloní, al marge dels ploricois de tarifa plana. Diu:
-Tres coses: les escales de veïns mortuòries, un delit per la seguretat de l’hortet i per les rutines del desplaçament, passejar.

L’aturo quan diu «passejar». Jo sóc dels que n’està convençut. La barcelonitat implica el vagareig de plaer. Però no es tracta del vol de pagès, fonoll als llavis i horitzons esbatanats. Contempla, pel contrari, la deambulació arriscada, la predisposició a conèixer fets i gent. L’ànim del caçador-recol·lector amb la cara enfarinada de camuflatge.

Tot seguit m’explica els seus projectes. Imparteix classes a Blanquerna. I escriu. Busca una prosa ciutadana, barcelonina, a l’estil de la d’abans de la guerra. Vol fer llum, dissecar les obvietats i cantar a la vida. Vol desemmascarar el barceloní de menjadora i enaltir el barceloní genètic, primicer, popular i fabulador. Vol un país, la capital ja la té. L’escolto i sento, a dreta llei, la prosòdia d’un súper-barceloní compromès. Bernat Dedéu, de la mateixa quinta que els poetes Josep Pedrals i Eduard Escoffet, anaven al mateix institut, tots tres tan diferents, i no obstant això tan súper-barcelonins. Hiper-adaptats al medi, joiosos d’arrencar-li els fruits saborosos, les dones i els dies, protagonistes malgrat ells de les glòries d’avui, és clar que incertes, com totes, i esco,rniflaires i esmolets, benignes o espanta-sogres, claven la lata i la desclaven, se saben necessitats de grans espais, per a la caça, per a la creació, per fer l’imbècil quan cal desengreixar-se.

Tornem a casa passejant. Ens posem al dia sobre aspectes personals. El deixo a la Rambla de Catalunya. Jo segueixo fins a Tetuan i més enllà. Vaig a buscar les noies. Hem begut whisky amb els cafès i estic en un estat que em menjaria el món. Abril.

I tanmateix en Bernat Dedéu no encaixa amb el retrat estrella del súper-barceloní total que jo tenia al cap. No m’ha semblat un colló sobrat. Intueixo que es desfà per dins, i d’aquí les pintures de guerra. Per quan el bosc esdevé un manglar mosquitejat i les sangoneres xuclen la sang dels incauts.

Arribo a l’escola. Hola a tothom. Hola mares. Si vostès tinguessin la bondat, podríem anar amb el ramat de plançons al parc i, mentre ells juguin a morir, vostès i jo podríem jeure a la gespa en actitud pre-ciutadana, que avui l’herbei no em semblarà infecte, perquè s’acosta Sant Jordi, i perquè vinc d’entendre alguna cosa, cosa que de bon grat els participaré amb un cigarret de gairell, loquaç i sensual, arrepetellat i desimbolt, fet un cataplasma de l’ecumenisme del carnum.

Aquest text correspon al relat que Adrià Pujol publica cada mes a la secció “Els barcelonins” de L’Avenç. N’és la quarta entrega, la del mes d’abril. Si no us voleu perdre cap més capítol, subscriviu-vos a L’Avenç, per només 58 € l’any, aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Després d’haver llegit aquest nou text de l’Adrià, me rendeixi i afirmi públicament que aquest senyor és un dels tres millors autors catalans vius. Dixi.