A Veneçuela amb Teresa Forcades

Aquest mes d’agost Teresa Forcades, teòloga, metgessa i monja benedictina, ha viatjat a Veneçuela per assistir a un congrés ecumènic. El viatge va aixecar un gran expectació, perquè havia estat precedit per declaracions de simpatia de la benedictina envers el president Hugo Chávez, recollides dins Converses amb Teresa Forcades, d’Eulàlia Tort, un llibre del qual els lectors de Núvol poden fer un tast aquí. Finalment l’encontre amb Chávez no s’ha produït, però s’ha reunit amb Dilsi Santander, secretària del Ministerio de la Juventud, responsable del programa ‘Las misiones del voluntariado para la juventud’. A banda de la seva ponència al congrés ecumènic, Teresa Forcades ha atret l’atenció de càmeres i micròfons i ha pogut exposar la seva crítica al neocapitalisme en entrevistes a la televisió i a la ràdio veneçolanes.

La cantant Lídia Pujol l’ha acompanyat fins a Caracas amb càmeres per fer un documental sobre el viatge. Finalment la trobada Forcades-Chávez, que havia de ser el clímax del reportatge, no ha estat possible per problemes d’agenda del president veneçolà, però Pujol ha apuntat igualment les seves impressions del viatge en el seu blog personal. “Jo volia senzillament anar amb la Teresa a Veneçuela, per veure i viure a través del seu punt de vista, el que ella, personalment, considera una alternativa al neocapitalisme. Aquest era el punt de partença quan vaig fer conscient el somni de seguir-la però, en algun moment, les coses van prendre un caire “professional” del que ara m’adono que no puc, ni vull, ni sé fer-me’n càrrec. En algun moment vaig pensar que havia de mostrar la complexitat del país que ha votat a Chávez i donar-ne testimoni”. Encara no és segur que, de tot el material gravat a Caracas, en surti finalment un documental, però Lídia Pujol ha començat a penjar ja algunes gravacions al blog, com ara els dos fragments d’aquesta entrevista a Teresa Forcades gravada abans de tornar de Caracas. Lídia Pujol apunta que anirà penjant fragments de converses enregistrades allà, com la que van mantenir amb Dilsi Santander, secretària del Ministerio de la Juventud, que els va parlar del carisma de Chávez i de la revolució bolivariana. Lídia Pujol apunta en el seu blog que “Chávez és la mena de messies que tots esperaven. Un home que parla amb la força i la contundència marcial, amb l’honor d’un militar disposat a donar la vida per la causa”.  El programa social de Chávez és ambiciós. “Ha recuperat i renegociat amb el  món els recursos del país, ha desprivatitzat l’educació, la sanitat, l’habitatge, ha comunicat amb un telefèric la ciutat d’espantosos gratacels amb els cerros, on viuen la gran majoria dels caraqueños, els més pobres. Cada una de les cistelles del telefèric té nom propi: moral, ética, sinceridad, honor, valentía, verdad, libertad, amor….  Ha construït edificis pels més necesitats enmig de la ciutat, ha posat per tot arreu centres mèdics gratuïts amb metges cubans intercanviats per petroli, fa milers d’operacions gratuïtes de cataractes… El carisma i la proximitat de Chávez connecta amb els més humils, els més nombrosos, i els hi diu que, si ho volen, poden ser persones. Chávez té diners per portar endavant plans de xoc i ajut immediat per erradicar la pobresa extrema, i tot un pla de ”Misiones” per realitzar un canvi profund a llarg termini a un país que havia traspassat el límit de la desesperació”.

Després d’escoltar les meravelles del programa d’ajut i integració per la joventut de la secretària Dilsi, Lídia Pujol li va preguntar “com s’està planejant la continuïtat d’un procés tan profund si déu Chávez és un home? On està l’assembleisme, la participació en la cúpula del poder, quan el poble veu i percep al comandante Chávez com si fos Déu?”. Tant Teresa Forcades com Lídia Pujol són conscients de la fragilitat d’aquest moment històric: “Caldrà superar aquesta primera fase de cert infantilisme i afermar més enllà de la persona de Chávez  aquest camí de personificació del poble. Dos absoluts Déu i la fam diu Casaldàliga,  i no tres: Déu, la fam i Chávez, com diu Teresa Forcades”.

Segons Lídia Pujol, “Teresa Forcades ha donat veu pública a un projecte de país que en el seu horitzó situa a les persones per damunt del capital. Amb el seu treball intel·lectual, espiritual i experiencial construeix un discurs en què fa de l’amor i la llibertat dues paraules indissociables i de mesura directament proporcional. Forcades sosté que Veneçuela té un marc legal que apunta als pobres, que el nostre apunta als rics, i que ella, com no pot ser d’una altre manera, s’apunta al primer. El seu parer, donada la seva pròpia experiència, l’entorn intel·lectual i espiritual afí al seu pensament evangèlic, llibertari i amorós viscut a Veneçuela, és que Chávez és un dirigent que ha portat a les urnes aquesta proposta, l’està fent visible, en alguna mesura possible, i considera que això ja és molt més del que s’està fent ara mateix al nostre país”.

Lídia Pujol no dóna una imatge idíl·lica de Veneçuela. També ha deixat constància de la corrupció i la inseguretat que regna al carrer: “Volíem sortir a demanar testimonis pel carrer, però des del primer instant, a la recollida del aeroport, quan l’Eva gravava càmera en mà per la finestra, José, el nostre humil conductor, ens va dir que fiquéssim la càmera dins del “carro” perquè els motoristes les arranquen al vol. També Liris, una amiga, la va tornar a reprendre quan tornàvem d’un sopar en cotxe. Ahir Roberto Hernández Montoya, president de CELARG, va agafar el cotxe per recórrer només 300 metres. En una altra ocasió va demanar un escolta per passejar pels carrers i obtenir unes imatges gravades de la ciutat, que li guardés el cotxe al carrer i ens acompanyés per pujar al funicular dels Cerros… Vàrem sobrevolar la pobresa.  Ahir a la nit vam sortir a sopar, eren les  8 i vam agafar el metro. Per tornar, Melba, la traductora en llengua de sords dels discursos de Chávez,  va demanar a un amic que ens vingués a buscar perquè ja era tard. Finalment el noi no va poder venir i vàrem passejar per un bulevard cèntric. Tot bé. Fa dos dies en les conferències sobre espiritualitat i política a la qual va assistir la pròpia ministra de la juventud, vaig deixar a la Teresa vigilant el meu ordinador i les càmeres, i per sort només li van robar l’ordinador”.

Lídia Pujol considera però que que cal distingir entre un delinqüent i un lladre de guant blanc. “No tenim testimonis de l’altra banda de la situació d’aquest país tan radicalment polaritzat, no és això el que hem viscut, ni tenim cap pretensió de convèncer a ningú que Chávez és el camí, però sí que veiem les pedretes lluentes que ens criden l’atenció, una atenció directament proporcional al rebuig que ens fa la privatització i l’abús institucionalitzat del nostre sistema format de lladres “trajats” que passegen impunement per sobre de la nostra manca de dignitat activa. Aquí els lladres no són tan guapos, no són tan elegants, la corrupció humana pot ser fins i tot major però la meta d’uns, el seu discurs, la seva constitució, està basada en els drets humans i la nostra en la deshumanització en favor del capital”.

Un cop a Barcelona, Lídia Pujol pot mirar-se les coses amb una mica de distància. El projecte de documental, que no compta amb cap ajut públic, depèn de la voluntat i l’esforç econòmic d’un grup de persones que estan convençudes, com Teresa Forcades, que cal forjar alternatives al neocapitalisme, i que l’exemple de Veneçuela és un intent que mereix tot el respecte: “El canvi a Veneçuela és increïblement complicat i, tot i així, s’estan donant les primeres i espectaculars passes. Increïblement complicat per la corrupció que es respira, també sobretot en el propi govern, amb la diferència, però, que s’han introduït nous gasos allà on només hi havia corrupció sistematitzada. La nostra és una corrupció sistematitzada, ens escandalitzem però no fem res, a més les lleis amparen aquesta corrupció”.