Ser mestre no és la panacea

27.01.2016

Lidia Pastor ha publicat al Facebook una crítica que s’ha fet viral: Per què molta gent creu que ser mestre és fàcil? Valorem suficient aquesta professió? Aquí teniu l’article més llegit a Núvol el mes de gener.

Il·lustració de Pablo Bernasconi

Il·lustració de Pablo Bernasconi

Farta de sentir i llegir que els mestres ens toquem la pera tot el dia! Que si tenim 3 mesos de vacances, que si a les 5 a casa i tenim temps per fer de tot; que si que bé que viviu… I és clar, ara voleu la jornada intensiva per treballar menys hores i a les dues a casa! Vinga home! Ja n’estic tipa!

A tots aquests que critiqueu tant i que us sembla que la feina de mestre és la panacea, dir-vos que de 3 mesos de vacances res de res (l’estiu passat el 20 de juliol encara era a l’escola i el 23 d’agost ja hi tornava a ser). I durant aquests dies de vacances no deixes de desconnectar del tot perquè els mestres tenim com un no se què que ens fa estar en la contínua recerca de noves metodologies, propostes o innovacions. Si no, sembla que no estem tranquils. Ves què hi farem, som una mica estranys!

Bé, admetré que vaig desconnectar els 7 dies que vaig estar fora de casa amb la família… perdó per gaudir de la família! Síiii…els mestres tenim família i fills també! Sabeu quants festivals de nadal del meu fill he vist? La resposta es 0, perquè estic amb els vostres, de fills! Sabeu quantes vegades l’he anat a buscar a escola? Es poden comptar amb els dits d’una mà perquè m’estic acomiadant dels vostres, de fills!

I si alguna vegada em busqueu al vespre no em trobareu al gimnàs, ja us ho dic ara! Segurament seré a casa palplantada davant l’ordinador buscant activitats engrescadores, divertides i sobretot competencials que atenguin a la diversitat de tots els alumnes, o posant notes o actualitzant el blog perquè volem que esteu al dia del que fan els vostres fills i filles a l’escola, o omplint l’últim aplicatiu que et demana el departament d’ensenyament per abans d’ahir, entre d’altres “entreteniments” que ens busquem els mestres quan som a casa. De vegades estic retallant i enganxant a les 12 de la nit, comprovant si la manualitat que he triat serà massa complicada. Deu ser que ens avorrim i no sabem què fer a casa! Clar, clar…

Sí, reconec que de vegades arribo tard a casa i no estic fent tot això. Perdoneu si no m’hi trobeu… És que tenia consell escolar o curset o reunió o alguna entrevista amb famílies que es vénen a queixar o haig d’esperar que vinguin a buscar aquell nen perquè al seu pare se li ha fet tard.

Els mestres vivim tan bé que ara ens hem tret de la màniga això de la jornada intensiva per fer la punyeta als pares i mares que “sí que treballeu”. Va home va! Què volem? Tenir els nens “guardats” a l’escola perquè clar, com que estic treballant no puc estar per ells… “És obligació de l’escola” diuen alguns.

O volem que vagin a l’escola per formar-se, créixer, experimentar, compartir i que el dia de demà siguin homes i dones que sàpiguen aprofitar el seu potencial per poder ser el que vulguin ser? Quin és l’objectiu de l’escola? Guardar nens? Ser els conciliadors de la vida laboral i familiar? Formar? Educar?

Totes i cadascuna de les feines que existeixen mereixen el seu respecte i s’han de valorar per més simples, senzilles o insignificants que puguin semblar a primera vista. Segur que darrera de totes elles hi ha mals de caps, hores invertides sense remunerar, i en molts casos, tensions i preocupacions. Per què amb la feina de mestre tothom s’hi veu amb cor? No mereixem el respecte de ningú? La nostra opinió no compta? Tots els canvis que de vegades es proposen o es volen introduir sempre penseu que són en benefici nostre i no dels nostres alumnes?

Ser mestre és molt més que tot això. De vegades surts de l’escola amb ganes de plorar (sí, sí, de veritat)… però l’endemà, l’abraçada i el “Bon dia! Que guapa estàs avui senyu!!” espontani d’aquella nena que sovint et fa enrabiar, aconsegueix que totes les hores invertides valguin la pena.

A tots aquests que penseu que la feina de mestre és la panacea us convido a estudiar la carrera de magisteri, a venir a treballar a la meva escola i quan hagin passat dues setmanes en tornem a parlar! Perdoneu per l’extensió del text, però com deia aquell …”algú ho havia de dir!”.

 

Articles relacionats:

Vicent Amela: Que un dia vas voler ser mestre

Antoni Dalmases. Serradures damunt el bassal

Antoni Dalmases: “Un bon professor és un model que val la pena d’imitar”

Joaquim Torrent. Carn de psiquiatre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. …y que decir tiene que hay que añadir a la lista la responsabilidad emocional hacia los niños con padres “ausentes” o disfuncionales que ven al maestro como un sustituto y se agarran como pueden… y tú les dejas que se agarren porque los niños son niños y no se puede educar sin querer…

  2. Entenc la teva frustració. És evident que en l’ofici de mestre, com en qualsevol altre, hi ha gent que fa la seva feina millor i gent que la fa pitjor… però de vegades sembla que els crítics s’agafin només als mals mestres o als tòpics com a recurs per condemnar tot l’ofici. Fa pena veure com les feines d’educador estan tan poc prestigiades al nostre país, amb la importància que tenen…!

    Com bé dius, hi ha ocupacions (i la de mestre n’és una) que van molt més enllà de les hores concretes en què et trobes al lloc de treball. Requereixen treballar-se-les abans i després, planificar, reflexionar… No és com un peó d’una gran empresa, que quan ha fet les 8 hores diàries pot oblidar-se de tot i desconnectar al 100%. Em sembla que hi ha gent que no se n’adona, d’això. Un mal mestre o professor deu passar-s’hi menys hores, no ho dubto, però en principi hauríem de prendre com a referència els bons professionals, oi? I està clar que, si un vol fer aquesta feina com cal, hi ha de dedicar molt més temps del que passa a les aules. I això sense comptar amb tota la pressió psicològica, la responsabilitat…

    Per altra banda, estic molt d’acord amb la reflexió sobre el temps que passen els nens al centre educatiu. Efectivament: per a què serveix l’escola? Més encara: per a què serveix l’educació obligatòria a qualsevol nivell? Podem posar-hi molta retòrica, però a nivell social i polític està clar per a què serveixen: com a guarderia. Per treure’s els molestos menors del damunt i relegar la seva educació a un altre. I, entre baixades de sou, reduccions pressupostàries, canvis de llei educativa cada pocs anys, etc., sembla que ningú no es preocupi massa del que implica aquesta “educació”, exactament.

    Si els horaris laborals fossin més raonables, com a la resta d’Europa, i els alumnes passessin la meitat (o menys) d’hores de les que passen en centres educatius, una bona part d’aquests problemes es reduiria bastant. Si més no, aprendrien molt més i tothom s’esgotaria molt menys. A parer meu, és un dels principals problemes socioculturals que tenim.

  3. Benvolguda mestra Lidia Pastor Sabench. És força curiós que vosté ens expliqui que els nene/es han d’anar a una escola i no pas a una guarderia, bé n’és ben curiós perquè jo m’hi vaig trobar, el meus pares després de inscriure’m en una escola de monges “Sant Joan Baptista” a la Barceloneta, on la meva marona li va dir a la monja que em vigiles perquè jo era cega de naixement de l’ull esquerra, tot i que no li va dir que jo era sorda de l’orella esquerra i amb pèrdua auditiva de l’orella dreta, bé la monaj com jo li enh dic “seca i prima parenta d’en bufa” va decidir que jo era del tot inutil i que havía d’anar tancada dins de l’armari que en tenia al costat de la pissarra, i és clar jo cada día que arribava a classe acompanyan-m’he una veina que és va oferir a portar-m’he i recollir-m’he a l’escola, a la qual mai li vaig dir mama, perquè a casa meva vaig tenir unes pencaires de debó, l’àvia Lluïsa i la mare Conxita elles en portaven un quiosc i una botiga de queviures al carrer d’en Berenguer i Mallol, va anar passant el temps i jo sempre plorant perquè em ficaven dins de l’armari, ressultava que de vegades el pare que treballava al port és podia acostar a recollir-m’he, i quan anavem plegats de camí cap a casa passsavem pel carrer Atlàntida de la Barceloneta on hi havía una Academia que en aquells moments sen deia del senyor Gall, i que li van canviar més endavant per l’Academia Española, on jo en veia sortir a les nenes feliçes i rient, i jo que mai en vaig tenir cap companya a l’escola de “Sant Joan Baptista”, sentia i pensava que aquella escola m’agradava molt, era la meva tristessa de no tenir mai amb qui tan sols dir ni això: – hola, bé el pare li va explicar a la mare, i abans un dia la mare em va poder venir a buscar i jo naturalment li vaig dir,….., mama, i una nena que em va sentir li va dir això a la meva marona;- ui! aquesta nena sempre plora,……, i la mare sorpresa li va dir:- perquè en plora ,….., i la nena li va dir: – perquè la monja sempre la té tancada dins de l’armari,….., la meva mare, agossarada i valenta com era, em va acompanyar a classe i justa la fusta és va ficar dins del patí, i va poder veure com la monja em tancava dins de l’armari, així en vaig estar de tres a quatre anys, la mare decidida va entrar a la classe i va agafar per la roba del pit a la monja dient-l’hi això: – pel mateix lloc que jo he parit a la meva filla la seva mare la va parir a vosté; però a la monja això no li va fer cap mena d’efecte em va continuar possant a l’armari, i quan vaig canviar de classe vaig veure que ensenyaven a fer sumes i restes a la pissarra i jo pensava això:- si jo ho hagués pogut veure segur que ho sabría fer, bé en dir-l’hi el pare que a mí m’agradava aquella Academia que us he anomenat més amunt, als anys 56-57 els pares m’hi van inscriure, i jo casualment havía vist els rebuts que els clavaven a totes les nenes que possiblement n’erem unes 40-50 o potser més, els clavaven aquest rebut de set centes i pico de pessetes, després nou centes i pico de pessetes, i al final mil i pico de pessetes per a tenir-nos sempre amb la mateixa professora i ni tan sols aprendre el verb “haber”, jo en penso que ser mestre és un do de Déu perquè tenen de tenir paciència per a anar ajudant a tots els alumnes, i jo en penso que els mestres hauríen de fer l’esforç per a ajudar als que en van endarrerits, i també en penso perquè la mestra que en vaig tenir encara viu, té noranta dos anys, i he promés anar a veure-l’ha i quan en tingui una estona lliure així ho faré, doncs jo en el seu lloc hauría barrinat que ja que ella en va tenir la oportunitat de poder anar a l’universitat que jo en lloc d’ella els hauría dit que jo cessava, mentretan m’hauría buscat de treballar en una altra escola encara que n’hagués guanyat molt menys, perquè el que jo no podía pas fer, que ens ho van fer, és deixar-nos sense cap mena de coneixements, els diners ho poden tot, i no podíen pensar que de totes aquelles nenes que en van anar a aquella escola quin futur els esperava, no, no, sols els interessaven els diners que els anaven caient cada mes, de fet ens teníen per a que nosaltres ja ens casaríem i ens dedicariem a portar la família endavant,….., i les vidues, i les solteres, ……, nassos, no podíen ni això pensar, els podrits calers ho poden tot, encara que tot i amb la meva gran pèrdua auditiva i ceguessa de l’ull esquerre, apart de greus problemes de salut que ja en vaig heretar, cor amb defectes, malatíes autoinmùnes, i que m’han anat degenerant, i vaig tenir la gran sort, perquè prefereixo que m’abandonessin que haver esta sempres mal acompanyada, vaig festejar amb una noi, i en vaig quedar embarassada, i vaig decidir de portar al món a la meva filla, els meus pares em van ajuda, em van acceptar, i de tot el que en vaig treure de profit d’aquella escola-guarderia, que ens clavaven els podrits diners, vaig agafar la informació d’una alumna que ens explicava que ella anava a la Academia Pràctica on jo vaig lluitar dia a dia per a poder anar-hi, i la mera m’hi va portar al carrer Pelai, i alli en vaig tenir el millor mestre que em podía tocar, tot i que no en vaig ser prou valenta de superar el temor de que si anava a classe a fer Batxillerat els nois se’m m’enriurien, i no em vaig agossarar de demanarli al director-mestre Senyor Cabré, el qual ens feia de franc a tots els alumnes que anavem endarrerits uns fulls amb exercicis , i jo els vaig anar fent sempre, que Déu el beneeixi. Crec que de vegades ho explico per a la experiència que vaig tenir amb m’ha filla a l’Escola de la Presentació, els mestres agafen mànies a les nenes que per a causa de problemes d’asma no en poden acudir diariament a les escoles,….., és clar com que jo n’era mare soltera, m’havía passat la nit de gresca i no havía pogut portar la meva filla a escola, les monges i les mestres en van ser cruels amb la meva filla, i també en recordo que van fer uns canvis a l’escola i en van possar per a matématiques i física i química a una monja que no en tenía ni idea del que havía d’ensenyar, i això els va fer anar endarrerits ens aquestes assignatures, la meva filla és va veure bastant rebutjada, a mes en aquesta escola perdíen el seny per a les nenes que eren les primeres, les segones, les terceres les cinquenes en questió d’aprenentatge no en teníen en absolut reconeixement ni ajuda, Bé crec que la mestra que ens ha parlat i us ha dit això: el que s’havia de dir s’ha dit, m’haura de disculpar per a tan llarga història, crec que l’ensenyament és força important i no ens hem de passar de llarg ni en el límit personal pares-fills, perquè jo sempre vaig seure a taula perquè la meva filla no tinguès mai que repetir, i així en va ser, perquè de tot el que en puguis aprendre de petiti en pot ser el futur que en tindràs. La meva mare nascuda a Calldetenes, va poder anar uns díes a l’escola i com que era molt espavilada en va aprendre a fer sumes i restes, però la miseria que en passaven els seus pares tot i treballant moltissím no els permetía de poder-los donar sempre un plat de menjar, i tot i que la mestra li ho va pregar a la meva àvia la qual li va respondre això:- jo no et puc pagar la pesseta de l’escola cada mes,….., i la mesttra li va dir això:- Ramona no us amoïneu jo la treure o bé del capellà o be dels pagessos,….., i la meva àvia li va respondre:- allà on no en poden menjar no poden anar a l’escola, han d’anar a guanyar-s’he el pa. I així en va ser. Per tan avui ajuden a les persones que en tenen problemes econòmics, per tan que els vostres fills/es en tinguin uns bons professors, i si així és agraïu-les els esforços que en fan perquè els vostres fills tot alló que emmagatzemaran els en servirà per a poder construir el seu futur. Estic totalment al costat de la mestre Lidia Pastor Sabench.

    • M’encanta la manera que utilitzes per explicar la teva historia. Mostra que amb molt pocs recursos qui te ganes d’expressar els seus sentiments mai te impediments majors, i que la escola per mal i per be, que com tu dius sempre serà per be, es un be molt preuat. El meu pare era mestre d’escola i va ser el meu mestres. Tan sols quan vaig tenir el meu fill vaig entendre per que tothom, al meu voltant, deia que el meu pare era un mestre meravellós contràriament al que jo pensava. Espero que la teva missiva no tan sols sigui valuosa pels pares, que els ajudi a considerar la escola amb major estima. Si no per que els mestres mateixos(vull dir els mal mestres que prenen la seva feina com qui va a una fabrica de fer cargols) entenguin la importància de la seva professió i sàpiguen valorar la gran quantitat de gent (multipliquem els alumnes de cada any pels anys exercits) que en el futur els hi serà agraïda. Una forta abraçada a tots els mestres i el mes sincer encoratjament a la seva feina.

  4. No entenc gaire aquest article en to victimista, francament. Mai no he pensat que sigui la panacea, ser mestre. Sí que he pensat, però, que hi ha un corporativisme força generalitzat que us fa molt de mal professionalment. I que la carrera de magisteri és francament fluixa, pel que es mereix la nostra societat. I que l’educació i la cultura són els puntals del país que hem de bastir plegats. I, per ytot això, el que necessitem és parlar-ne seriosament, Lídia Pastor. Que voldrà dir no parlar només de tu. Passar de la queixa al bon humor i a la proposició de canvi de l’statu quo. Gràcies.

    • Josep M.
      No entenc la teva manera condescendent de parlar de l’article. No entendre que els mestres els sàpiga greu que se’ls critiqui quan hi dediquen molts esforços i algunes frustracions demostra o falta de visió de la realitat o pensar que s’està per sobre de tot això. Tu esperes un article fet de bon humar i anant a ¡l’arrel del problema… fes-lo tu, La Lídia sembla que volia, sobretot, mostrar la cara oculta d’aquesta pretesa “bona vida” del docent

  5. Jo t´entenc, estic en el món de l´educació, però anar de victima no t´ajudarà a canviar la situació. Una pot ser mestra o no.
    No tots treballen tant com tu, amb dies i hores. I sobretot a secundària s´hi entra com a sortida professional.
    Els mestres de l´escola pública més que els seus alumnes primer els preocupa les condicions laborals. Es va veure quan van dir que deixarien de fer colònies per no sé quin canvi…
    S´ha d´entendre, però s´ha de dir tot.
    Uns mestres són bàsics en una societat, i actualment és difícil, però poques feines són la panacea.

    • jajaja. em sembla que tu, Imma, ets de les corporativistes ¿no? “a secundària s´hi entra com a sortida professional” ¿els mestres no son professionals?… … I, quan parlis fes’ho amb bona informació “…van deixar de fer colònies per no se quin canvi …” jajjaja (serveix com bon humor?)

  6. Jo em dic Imma Cortina, però no sóc la Imma C. de l’altre comentari. També sóc mestra des de fa molts anys i m’estimo la professió.
    Estic molt més d’acord amb el comentari del Jossu que no amb el de la Imma C.
    I per descomptat, una pot ser mestra o no; però quan se n’és, existeix tota aquesta part de la feina que explica la lídia Pastor. Aquesta és la realitat per la majoria de mestres. Ambtot, hi ha molta gent que prefereix no “saber” aquesta realitat i jutjar aquesta feina per les excepcions. Estaria bé jutjar les altres professions agafant com a model els professionals que no fan bé la feina? O analitzant la seva tasca de manera superficial, comptant dies sobre el calendari?
    Quan es consideren les característiques d’una feina, naturalment, s’ha de parlar d’aquella feina quan es fa ben feta. I és com la fan, i em consta, la majoria de mestres.
    Tot el meu suport a la Lídia.

    • Ah, m’ho descuidava:
      “Els mestres de l´escola pública més que els seus alumnes primer els preocupa les condicions laborals”: Aquesta afirmació, que fa la Imma C., la trobo especialment greu, perquè és de les que contribueixen a desprestigiar un ofici on hi ha gent que s’hi deixa la pell.
      Al llarg de la meva vida he estat en contacte amb centenars de mestres de l’escola pública que desmenteixen totalment aquesta afirmació i que s’esforcen perquè un ensenyament de qualitat arribi a tothom per igual.

  7. Molt d’acord amb Josep M. Cal parlar urgentment de tot el que no funciona amb l’ofici de mestre.

    Comença a haver-hi un consens: efectivament sembla que alguna cosa no funciona. I que no li estranyi a l’autora que a nivell tertúlia de bar sempre acabin sortint les vacances, les baixes i els horaris dels mestres. Però un problema més de fons hi és, i encallar-nos en aquest nivell de discussió (vacances, horaris…) no ajuda a aclarir gran cosa.

    La carrera és fluixa. Entre els mestres, els vocacionals, pencaires i “amb el cap a puestu” com l’autora de l’article potser en són la meitat. Quan els en toca un a tons fills, oh meravella. Perquè és una punyetera rifa: com a poc, fan faltes d’ortografia, altres estan cremats, o no han servit mai. Vés a saber per què van estudiar per mestres. Un petit percentatge indesitjable va rebotant d’escola en escola i de problema en problema. Fins i tot els companys mestres ja suen que els torni a tocar. Ens atrevim a parlar-ne?

    El repartimemt i adjudicació de mestres també està trencat. Cobrir una baixa al sistema públic pot ser cosa de 2 i 3 setmanes (vet aquí com és que tothom es fixa en les baixes dels mestres!!!)

    En fi, que allò que diuen quan un assenyala la lluna sempre hi ha qui es mira el dit. Però un problemàs hi és. I, amb discussions de poca volada i gestors de dies passa i anys empeny, no l’arreglarem pas.

  8. El maltracte als ensenyants: un gran silenci…

    Sembla bastant evident que en aquest Sistema Educatiu les situacions problemàtiques s’ individualitzen i es tendeix a culpabilitzar el mateix afectat, tot minvant-li l autoestima i aillant-lo…..Això és absolutament detestable i es fa amb el silenci dels responsbles educatius, quan el que caldria és ajudar aquestes persones….. Perquè no estem parlant de delinqüents o de gent que no acudi a la feina o hi vagin drogats o que produeixin qualsevol estrall, no, es tracta de persones que intenten fer la seva feina però per una sèrie de circumstàncies -i ara no cal entrar en detalls, però tots sabem com és la nostra societat, sense que això serveixi d’ excusa…- no se’n surten, uns temporalment i altres habitualment.. Són persones que necessiten ajut i que se’ls tingui en compte, fins i tot per abandonar l’ ensenyament directe i fer altres funcions. El que no es pot fer es deixar-los a l’estacada i criminalitzar-los…. És d’una crueltat i d’ una perverstat immenses…..Per això caldria muntar una associació d’ ensenyants o exensenyants perjudicats genèricament pel Sistema Educatiu…Tot i que ja sabem que per l’excessiu individualsime de la professió i del concepte falsejat de si mateixos, amb una autoestima desenfocada, que solen tenir els ensenyants, és molt, però molt, difícil. Malgrat tot caldria anar per aquest camí, ja que sindicats i altres entitats no fan el que caldria….Un exemple seria el que passa als Estats Units, on fins i tot hi ha associacions -i sense cap falsa vergonya- d’ usuaris de la salut mental…. En fi, és una sitiuació lamentable i desastrosa i que a molts països europeus -sense anar més lluny França, tot i els problemes que tenen a les “banlieues”- es gestiona molt millor….Tant de bo es trobi una solució a aquesta greu problemàtica que afecta i fa patir tants.ensenyants tot generant efectes devastadors en el més diversos ordres…

  9. Estimada Lídia,
    sóc estudiant del Grau d’Educació Primària de la Universitat de Barcelona i com, potser t’haurà comentat en Jordi Quintana (el nostre professor de Planificació, Disseny i Avaluació de l’Aprenentatge i l’Activitat Docent), hem estat tractant el teu escrit “Ser mestre no és la panacea” en diferents sessions de classe.
    En primer lloc m’agradaria comentar-te, en nom de tota la classe, què hem estat fent amb el teu article. En Jordi ens va proporcionar el teu escrit mitjançant el Campus Virtual i vam haver de llegir-lo. En la sessió següent de classe, és a dir, el dia 1 de març vam estar comentant-lo i debatent sobre quins aspectes ens semblaven més rellevants, en quins estàvem d’acord i en quins en desacord, etc. Arran d’això, en Jordi ens va dir que escrivíssim una evidència en què aportéssim preguntes que et podríem fer si et realitzéssim una entrevista (tot d’una comentant perquè te les faríem). Finalment, a través d’un document Excel, vam votar quines eren les preguntes més adequades o quines tenien més interès per tal que ens les responguessis. I, tal i com en Jordi ens va dir, ell personalment te les va enviar.
    Des del meu punt de vista, l’article que has escrit és un article molt interessant que personalment he fet arribar a moltes persones del meu voltant (fins i tot a les mestres del meu germà de segon de Primària). Ha estat un plaer llegir una opinió tan clara i directa sobre l’ofici del mestre, i gràcies per donar-nos als estudiants d’Educació Primària encara més motivació i il·lusió per tal de canviar les coses.
    Esperem la resposta a les nostres preguntes amb moltes ganes! Gràcies Lídia per compartir aquesta reflexió tan crítica i sincera.

    Paula Bonilla Verdier