A la redescoberta d’Ievgueni Zamiatin

El passat dijous 1 d’octubre es va presentar la primera traducció en català del llibre Nosaltres de l’oblidat escriptor Ievgueni Zamiatin (1884-1937); una presentació que va tenir lloc a la llibreria Taifa, al barri barceloní de Gràcia, conduïda pel traductor Miquel Cabal i l’editor Ramon Mas, i que va comptar amb la participació del “joglar” i actor Roger Velásquez.

Si hi ha un lloc per descobrir a Gràcia, aquest és, sense dubte, la llibreria Taifa; un paradís encantador per als amants de la cultura, els bons llibres i les novetats que es cultiven a casa nostra. I el món de la traducció en català pot estar d’enhorabona, ja que l’editorial Males Herbes ha publicat la primera traducció al català de Nosaltres (1924), considerada una de les obres mestres de la literatura russa del segle XX.

I l’enhorabona hauria de ser doble en aquest cas, perquè estem parlant d’una novel·la i d’un autor que han estat rescatats de l’oblit. Des de fa anys que 1984 de George Orwell es considera l’obra fatalista i apocalíptica per excel·lència, i la redescoberta, no fa gaires anys, d’Un món feliç d’Aldous Huxley també confirmava que en la postmodernitat actual s’ha redescobert la literatura distòpica.

Deia l’editor Ramon Mas, entre glop i glop de cervesa: “Un moment com en el que estem, un clima de crisi, de desconfiança… és un moment perfecte per a una novel·la distòpica, perquè ens obliga a pensar en un altre món”. I és cert. Zamiatin, amb aquesta novel·la, trasllada el lector a un món aliè al nostre, però que no deixa d’assemblar-s’hi. Què passaria si estiguéssim destinats a viure totalment condicionats? Aquesta va ser la gran preocupació de Zamiatin a l’hora d’escriure aquesta novel·la. I més mèrit té encara, abans que respondre aquesta pregunta, anticipar-se a formular-la.

Nosaltres trasllada el lector a un món que es pot anomenar “Estat Únic”, regit per un líder a qui la societat proclama el “Benefactor”. En aquest món (futur o imaginari, a gust del lector), un enginyer, D-503, manté un dietari d’apunts en els quals descriu una curiosa i aterridora “malaltia”: el fet de tenir ànima; un turment que el farà veure amb una altra perspectiva aquesta societat que l’envolta, i que, segons ell, és feliç, perquè està privada de tota llibertat.

En realitat, poc s’ha de dir de l’argument, perquè és el que menys val en aquest llibre. Si es tracta d’una novel·la distòpica, la vertadera protagonista és la societat, mai l’individu ni els fets que puguin ocórrer, perquè a ulls d’aquesta aterridora hipòtesi són insignificants. Per a aquesta vivència que el lector ha d’experimentar forçadament pàgina a pàgina, hem d’insistir en la importància de la figura de Zamiatin, ja que és anterior a Huxley i a Orwell, a qui tanta importància hem donat, ignorant que un autor rus ja va introduir-nos al món de la distopia; va barrejar el món conegut amb conceptes i elements versemblants que no han existit i objectes totalment ficticis. Però que ningú s’espanti davant d’aquesta explosiva barreja. Potser no entendrem què és la “Guerra dels Dos-Cents Anys” ni les teories matemàtiques que hi apareixen (i menys encara els que no som matemàtics), però no importa: l’exercici de fantasia, en aquest cas, és el menys important; no impedirà en cap moment de gaudir d’una lectura captivadora i reflexiva sobre molts aspectes de la pròpia vida.

Una lectura que semblava haver captivat Miquel Cabal des de fa anys, fins al punt d’haver volgut invertir un important esforç en traduir-la. I aquesta “esgotadora tasca”, com ell la descrivia irònicament, per fi ha tingut un punt i seguit, perquè ara és el temps de gaudir-la de nou, amb una nova visió des del nostre moment actual. I refrescada per cerveses i vodka.