A favor del plurilingüisme

18.02.2016

Durant el 2014 i el 2015 les fundacions José Ortega i Gasset – Gregorio Marañón i Joan Boscà van organitzar un seminari multidisciplinari sobre el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya, que va tenir lloc a Madrid i a Barcelona. La conclusió a la qual van arribar s’explica al document Espanya plurilingüe. Manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya, redactat a València —i escrit en català, castellà i gallec.

La finalitat de les llengües, gargotaire“El plurilingüisme no és l’excepció, sinó la regla en les societats humanes. En el món hi ha més de 6.000 llengües i prop de 200 estats”, assegura al primer punt el manifest Espanya plurilingüe, amb el qual els signants volen demanar al proper Govern espanyol una llei transversal de caràcter orgànic que reconegui i desenvolupi el multilingüisme. Aquest document, que de manera aparent es presenta a favor del desenvolupament de totes les llengües de l’estat espanyol i de la convivència de la diversitat lingüística entre les persones, segons els sociolingüistes, que l’han examinat, continua sent “cant de sirena del supremacisme lingüístic espanyol”.

I ho és sobretot per la premissa de la qual parteix: “Espanya sempre ha estat un país multilingüe”. Segons el sociolingüista Ferran Suay, que en parla en aquest article, aquesta afirmació és qüestionable i “confon l’existència d’idiomes amb el multilingüisme. Efectivament a la península ibèrica es parlen diversos idiomes; ara bé, Espanya mai no ha estat, ni ha volgut ser, un estat plurilingüe o respectuós amb les llengües, tal com es pot constatar a l’article 3 de la Constitució espanyola”, article que el document menciona com a garant d’aquesta diversitat però que per a Suay “consagra una superioritat essencial per al castellà, i ni tan sols esmenta pel nom les altres llengües”.

El document, que advoca perquè cadascun dels ciutadans pugui aspirar a sentir-se plurilingüe i perquè es reconegui el multilingüisme al país, és més aviat un recull de bones intencions i té un caràcter marcadament bonista, segons Suay. “Es limita a declarar una sèrie de bones intencions, sense cap plasmació concreta que permeta suposar que hi haurà algun canvi respecte a la situació actual”: és el que recullen els punts cinc, sis i set, que consideren que el plurilingüisme “preserva un patrimoni immaterial i compartit i enforteix el gran cabal cultural de la nostra societat”.

Ara bé, segons Suay el fet que el document, textualment afirmi que “el castellano no es sólo un asunto del Gobierno de España. Todas las lenguas españolas son asunto de todos los gobiernos .Todos los poderes públicos (legislativo, ejecutivo y judicial) deben compartir la defensa y el impulso de todas las lenguas de España” no deixa d’implicar que el castellà, “l’única llengua que ha gaudit de tots els drets i privilegis possibles, ha de ser tractada de la mateixa manera que les llengües que han patit prohibicions i discriminació sistemàtica des de fa més de 300 anys”.

Pau Vidal s’expressava així en un articleVilaweb davant d’aquest document: “Una proposta com la d’aquest manifest és com això de Podemos amb el referèndum. Fonamental, però impossible. Fonamental, perquè no pot ser que un estat, ehem, modern continuï trepitjant tan miserablament els drets d’alguns dels seus súbdits per motius racials. Però alhora impossible, perquè si ni la civilització ni la UE no han aconseguit que la mentalitat castellana deixi de menysprear i d’agredir les que considera inferiors, qui es pensa que una llei se’n sortirà?”.

Etiquetes: