A 23 ore!

13.02.2017

Igual que el pallasso Canio, el protagonista de l’òpera I pagliacci de Leoncavallo, anunciava als habitants d’un petit poble de la Calàbria la presència d’una companyia de circ, fa uns dies, Òpera a Catalunya presentava un projecte ben original i engrescador: unes representacions de l’òpera de Leoncavallo a la carpa del Circ Raluy, al Port Vell de Barcelona. Una idea que pot semblar òbvia però que no havíem pogut gaudir mai.

Circ Raluy

Circ Raluy

I cal dir que la idea i concepció del projecte funciona de meravella i acaba sent el més atractiu d’un projecte que cal polir, però que té prous al·licients com per acostar-se al preciós i entranyable Circ Raluy. Des d’un punt de vista escènic i musical, les coses van ser més irregulars, però cal dir que les dificultats climàtiques dels darrers dies a Barcelona, amb fortes ventades, van impedir els assajos a la carpa i que, per tant, moltes coses encaixaran millor amb el pas de les funcions. Qüestió a part va ser la versió musical, tant des del punt de vista orquestral com coral.

L’orquestració de Leoncavallo es va reduir considerablement, lògicament, però el conjunt instrumental, constituït per una vintena de músics, va mostrar en tot moment un so massa aspre i la direcció orquestral, per moments, una mica caòtica de Fernando Álvarez, no va ajudar a posar ordre, especialment en les intervencions del Cor. La direcció escènica de Lluís Cabal va tenir bones idees, sobretot pel que fa a la utilització de l’espai, que com ja hem dit, és el punt fort d’aquesta proposta, però es va veure clarament afectada per la manca d’assajos. Tot i això, la professionalitat de tot el cast va aixecar la temperatura dramàtica de la vetllada per la qualitat de les veus i la implicació que hi van abocar.

Daniel Muñoz és un tenor veterà, amb moltes batalles a la seva esquena, però que segueix cantant amb l’entusiasme del primer dia. Conserva un color interessant de tenor spinto i té el seu punt fort en un registre agut esclatant del qual, de vegades, tendeix a abusar buscant sons una mica oberts i trompetaires. La seva interpretació, malgrat tot, va ser destacable, cantant el difícil rol de Canio amb facultats i solvència. Molt diferent va ser, curiosament, la prestació de Facundo Muñoz, fill del primer i també tenor, que va interpretar una Serenata de Beppe de llibre, elegant en la línia i amb una veu molt interessant. Nedda, la sol·licitada actriu de la companyia, va anar a càrrec d’una sòlida Natasha Tupin, poc variada pel que fa als colors, però molt consistent vocal i dramàticament mentre que Marco Moncloa va dibuixar un Tonio, el pallasso desencadenant del drama, interessant dramàticament, torturat i malvat. La veu de Moncloa és de qualitat i sap utilitzar-la. El seu pròleg va ser tota una carta de presentació. L’altre baríton, Silvio, va ser interpretat per Joan Garcia Gomà amb rigor musical i una línia de cant molt elegant. Una proposta, la d’Òpera a Catalunya i el Circ Raluy, molt interessant, que obre portes a noves col.laboracions i que sembla ideal per a tots aquells que es vulguin apropar a l’òpera des de perspectives diferents.