50 anys sense Caterina Albert / Víctor Català. La glossa

11.04.2017

Caterina Albert va ser una dona autodidacta, mai va anar a la universitat ni tampoc va tenir cap relació amb el món literari, havia confessat ella mateixa. Tot i això, la seva capacitat intel·lectual era envejable. En aquest article us reproduïm un extracte de la glossa que Irene Muñoz va llegir a l’acte de cloenda de l’Any Caterina Albert / Víctor Català, el 27 de gener de 2017, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de l’escriptora.

Caterina Albert, 1940 aproximadament

Caterina Albert va publicar en vida quinze llibres de gran qualitat, un conjunt de més de vuitanta narracions. A més, no han quedat desfasades, ni de bon tros, sinó que són del tot vigents, la qual cosa dignifica més la tasca d’aquesta escriptora i artista infatigable.

Caterina Albert, filla d’una família republicana federal terratinent, va viure sobretot amb la seva mare i la seva àvia; el pare va morir quan ella era ben jove. De l’àvia materna «va aprendre molt de lèxic i va conèixer moltes de les històries, emmarcades en l’àmbit rural, que explicà en la seva prosa».

«Des de ben joveneta, a finals del segle XIX, comença a dibuixar, pintar, modelar i escriure, seguint la concepció de l’art total del Modernisme», i va tenir la sort de comptar amb tot el suport de la família, malgrat que el context històric no li fos del tot favorable per la seva condició de dona.

El 1898 li van premiar dues obres al Certamen literari d’Olot. Una d’elles, el monòleg «La infanticida», provocarà polèmica pel contingut punyent. L’autora, «en un marc rural, sempre ens mostra l’aspecte més fosc de la vida, de la condició humana, que acaba sent el tema central dels contes i les novel·les que escriu».

No va ser fins l’any 1901 que adopta el pseudònim Víctor Català i publica els primers llibres. Amb aquest nom, «Caterina Albert té una màscara per poder escriure sense posar límit a l’art, independentment de les normes morals». També, «és una protecció en el món masculí on ha de viure, que no veu amb bons ulls que una dona escrigui sobre temes tan truculents, com són assassinats, violacions, infanticidis, parricidis…».

El 1902, amb Drames rurals, esdevé la capdavantera en el nou gènere literari del drama rural. A partir d’aquest moment es comença a saber que rere el pseudònim hi ha Caterina Albert i es planteja fins i tot deixar d’escriure, però tant Joan Maragall com Narcís Oller, amb qui manté correspondència, li diuen que està «ferida pel llamp del geni» i ha de continuar escrivint. I així va ser com va arribar al moment més àlgid de la seva carrera, amb la publicació, el 1905, de Solitud a les pàgines de la revista «Joventut»: un èxit absolut, tant de públic lector com de crítica, que ha esdevingut un clàssic. Ara bé, ella es presentava com una «escriptora “aficionada”, que sempre ha estat reclosa a la casa pairal de l’Escala i que no ha tingut mai cap relació amb el món literari». Però el seu esforç i la seva perseverança en el fet d’escriure la van fer una gran escriptora, exigent i impecable.

Durant els anys del Noucentisme manté un silenci literari de tretze anys, perquè no s’hi sentia del tot identificada. Passada la guerra, però, va reprendre la seva activitat literària.

En definitiva, sense cap mena de dubte, «Víctor Català ha passat a formar part de la nostra història literària per ser una gran narradora». Una feina ingent feta amb passió i que ara, després de cinquanta anys de la seva mort, continua vigent: en parlem, la llegim, l’estudiem… Un gran referent de la literatura catalana del segle XX.

Llegeix la glossa sencera al núm. 688 d’abril de la revista «Serra d’Or», en digital o en paper!