50 anys de La Galera: l’hora dels il·lustradors

Fins el 7 de gener es pot visitar a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona l’exposició que commemora els 50 anys de l’editorial La Galera. Aprofitant aquesta efemèride, l’editorial ha preparat una sèrie d’actes per acompanyar l’exposició, el darrer dels quals va tenir lloc el passat dijous 17 d’octubre a l’Auditori de la mateixa Biblioteca, en què es van aplegar sis professionals il·lustres del sector, com són Ignasi Blanch, Òscar Julve, Jordi Lafebre, Meritxell Ribas, Pedro Domínguez i, sobretot, Pilarín Bayés.

Sota el lema “laGalera50. Cada dia més grans. Cada dia més joves”, l’editorial ha pretès condensar la seva essència en aquesta exposició comissariada per Joaquim Noguero. Qui la visiti podrà trobar, entre d’altres petits tresors, il·lustracions publicades per l’editorial, els llibres que les inclouen, joguines, peluixos, decorats, vídeos, primeres edicions i, fins i tot, un còpia original d’un dels primers rebuts pagats per l’editorial.

En tractar-se d’una editorial dedicada a publicar literatura infantil i juvenil de qualitat, és una bona ocasió perquè la mainada visiti la seva primera exposició. Nogensmenys, els adults que els acompanyin també passaran una bona estona.

Aquest semblava ser el propòsit de Pilarín Bayés, invitada estrella de la taula rodona, que, com sempre, va aconseguir arrencar somriures d’aquests nens grans que som els adults. Des del principi es va proposar encongir-nos. Graciosament habillada, tocada amb un barret rosa, Pilarín Bayés va donar una lliçó de compromís vital amb el seu ofici, que no és altre que el de fer gaudir els nens amb els seus dibuixos.

L’acte va tenir com a música de fons els crits i les rialles dels infants, que envoltaven la biblioteca al nou espai Lesseps, i que, més silenciades, també eren presents dins l’exposició i durant la conferència.

Tots els convidats tenen clar que l’única manera de prendre’s seriosament la vida és amb humor i cada intervenció, entre anècdota i anècdota, va fer riure l’audiència, ajudant-la a retrobar el nen que vam ser i que tots portem dintre.

Rient rient, va quedar clar que l’ofici d’il·lustrador està mal pagat, que és insegur, que és vocacional i que és una feina poc valorada, perquè ningú no dubta de la major importància de la feina de l’autor. Malgrat que per a Pilarín Bayés el cervell d’un autor sigui un jardí preciós pel qual la il·lustradora té el privilegi de poder-s’hi passejar, tots van estar d’acord que quan coincideixen un bon il·lustrador i un bon autor, la feina d’un complementa la de l’altre.

Perquè els assistents es fessin una idea de l’ofici, Pilarín Bayés també va confessar que mai li ha dit a un autor, “confita’t aquest treball, que em sembla una merda!”. En escapar-se-li la paraulota, ràpidament va corregir-se, “perdoneu, que hi ha nens a la sala”.

A fe de Déu que la sala n’era plena! Fins i tot hi havia el nen despistat, un de cinquanta anys, descabellat, que va marxar abans que s’acabés l’acte perquè es pensava que la xerrada anava del moviment intel·lectual de la Il·lustració.