5 motius per veure Werther al Liceu

9.01.2017

El proper 15 de gener, i fins al 4 de febrer, torna, després de 25 anys, Werther al Liceu, una de les grans òperes de Jules Massenet. La posada en escena de Willi Decker és ideal per a cantants com Piotr Beczala o Anna Caterina Antonacci. També cal destacar la participació de Josep Bros i altres veus de casa com Joan Martín-Royo i Carles Daza. Tot sota la direcció d’Alain Altinoglu.

El Liceu comença el 2017 amb ‘Werther’

1-La història d’amor més desesperada de la literatura

La temporada passada vam tenir al Liceu I Capuletti e i Montecchi, obra de Bellini que recollia -sense basar-se en Shakespeare, sinó en versions anteriors-, la tràgica història d’amor entre Romeu i Julieta. Ara, l’aposta del gener del Liceu és per l’amor desesperat d’un Werther que se suïcida per amor a Charlotte (Lotte), en una versió de Massenet de la novel·la epistolar Les desventures del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe.

L’impacte d’aquesta obra fou tal que, amb 25 anys, Goethe es va convertir en un cèlebre escriptor que rebia constantment visites d’estudiants interessats en la seva obra. No només això, sinó que arran d’aquesta lectura, es va detectar una autèntica epidèmia de suïcidis per tota la geografia germànica –es coneixen un parell de milers de casos-: amor i mort s’unien intrínsecament quan l’afecte no era correspost. El wertherisme, que era una atmosfera, serà una etapa més del moviment que, amb el nom de Romanticisme, envairà Europa, produint una veritable revolució espiritual.

En el seu retir a Wahlheim (un poble inspirat en Gerbenheim, als voltants de la ciutat de Wetzlar, que és on ho situa Massenet), el jove Werther queda profundament enamorat de Lotte, promesa d’Albert. El seu amor impossible -platònic- fa que el noi idealitzi la noia i li canti totes les virtuts al seu amic Wilhelm, el receptor de les cartes. La primera part és exaltada i optimista, desprèn eufòria i felicitat, però en veure que no pot ser correspost, malgrat que Lotte li tingui un gran afecte, Werther marxa una temporada. Quan torna, el to de les cartes és molt més amarg, s’hi destil·la un sofriment constant que va desgastant l’ànim del protagonista, fins que unes notes a l’editor ens descobreixen la seva mort d’un tret que el deixa agonitzant en mans de la seva estimada.

 

2- Goethe i l’Sturm und Drang

La novel·la epistolar de Goethe, que es va publicar el 1774, és la manifestació més elevada de l’Sturm und Drang, que Eugenio Trías considerava “producto del mal de un siglo que sentía el crecimiento y desbordamiento de ese lado malo y sus formas malditas. Pero Werther es un embrión, verdadero homunculus”. En efecte, l’Sturm und Drang (“Tempesta i empenta”) va ser un moviment preromàntic alemany, principalment literari –encara que nasqué en l’òpera de Gluck Orfeo et Euridice– desenvolupat a l’últim terç del segle XVIII que convisqué musicalment –i de forma aparentment contradictòria- amb el classicisme vienès de Haydn, Mozart i Beethoven (l’Erste Wiener Schule). Era una resposta al racionalisme de l’Aufklärung (Il·lustració) i el neoclassicisme imperant, i va prendre el sentiment com a font d’inspiració, en contraposició a la raó. El moviment va ser revolucionari per la seva insistència en la subjectivitat i el la manifestació del malestar de l’ésser humà enfront la societat contemporània, encotillada per les diferències socials i les hipocresies morals. Prenent com a models Shakespeare i Rousseau, Goethe i Schiller en van ser els màxims exponents.

Però, seguint el corrent dels grans intel·lectuals del nord d’Europa, Goethe va fer el seu viatge a Itàlia per viure un Bildungserfahrung (una experiència de formació), que suposà un canvi de rumb estètic: ara, els seus escrits s’emmarcarien en el neoclassicisme. Les seves Elegies en són un clar exemple, i acabaria la seva vida amb la seva obra mestra, el Faust I i II, en què el personatge fa un pacte amb Mefistòfil fins que arriba “l’instant, atura’t”. En realitat, el seu ideal era Faust, l’ansiós d’immortalitat, i no el malenconiós Werther.

Tanmateix, Werther seria suposadament l’alter ego del jove Goethe, encara que també guarda moltes relacions amb un amic de l’escriptor anomenat Jerusalem. Tant Werther com Goethe es van enamorar d’una noia promesa amb home major que ella, però Goethe no es va treure la vida, a diferència de Jerusalem. A més, personatge i creador comparteixen l’afició per la lectura d’Homer i Ossian i el gust pel dibuix.

La noia de qui es va enamorar Goethe és Charlotte Kestner (née Charlotte Buff), filla d’un oficial, que en el llibre és funcionari àulic. A Lotte (a la novel·la, diminutiu de Charlotte) la conegué en un ball i el seu enamorament va ser instantani. Tots dos establiren una profunda amistat, però ella sempre li fou sincera i li deixà clar que no posés esperances en una aventura. Tanmateix, cal fer notar que el personatge també té deixos de Maximiliana, una amant de l’escriptor. El personatge d’Albert és la conjunció entre Kestner i Brentano.

3-Un clàssic del repertori francès

Amb llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, Werther és una de les òperes més importants del Romanticisme musical francès, estrenada en alemany el 1892 a Viena i en francès el 1893 a París –i, a Barcelona, el 1899 al Liceu.

La versió de Massenet, que va delectar les audiències internacionals de la Belle Époque amb un èxit rere l’altre, afegeix un ingredient més de dramatisme a l’obra, que és la declaració d’amor de Charlotte al quart i darrer acte, en veure Werther moribund. És quelcom que en Goethe es pot intuir, però que els llibretistes de Massenet expliciten. De fet, Werther dóna senyals del seu tràgic final, quan diu: “Si tu ne me vois reparaître/ au jour fixé… devant toi…/ne m’accuse pas, /Pleure-moi! Pleure-moi!” (“Si tu no em veus aparèixer/en el dia fixat, davant teu/no m’ho retreguis,/ Plora’m! Plora’m!”). El compositor va veure tot el potencial operístic en la novel·la de Goethe, sobretot en la psyché de l’heroi i els corrents subterranis emocionals tàcits del seu personatge. És un tour-de-force, amb singulars desafiaments musicals i dramàtics que l’han convertit en un repte molt apreciat per als grans tenors.

Si la novel·la de Goethe comença al maig i finalitza al desembre, Massenet la situa entre juliol i Nadal. Hi ha detalls deliciosos, com la insistent melodia d’una cançó nadalenca que el pare de la protagonista ensenya als seus néts en ple estiu i que es transformarà en el tema final de l’obra, quan arriba el Nadal. Werther és una delicada confessió íntima de sentiments que féu manifestar a Massenet que “en la composició de la partitura hi havia la seva ànima i la seva consciència d’artista”. L’obra transcorre en un clima contingut en un seguit d’expressions, de monòlegs i de diàlegs atraients, sobretot per la seva delicada línia melòdica i el seu fi i elegant revestiment orquestral.

Fins al darrer acte no hi trobem un veritable esclat passional: el final és en realitat una recapitulació i síntesi dels quadres anteriors amb la missió de preparar el desenllaç d’un drama viu a la consciència dels protagonistes, Charlotte i Werther. La música i la veu arriben a les darreres notes amb una innegable temperatura emocional, sobretot en el bell monòleg de Charlotte, quan ella rellegeix les cartes de Werther. Vocalment els personatges canten amb una tendència a lluir la zona aguda, fet que anuncia l’estil verista. A més, Massenet va tenir certa tendència a establir en les seves composicions uns repartiments poc habituals, com per exemple otorgar el rol de mezzosoprano a la protagonista Charlotte.

 

4-Massenet i els moments musicals excelsos

Werther ens ha regalat moments de gran bellesa melòdica i agudesa harmònica, però de tots, en destacarem dos. Són les àries del tercer acte “Va! Laisse couler mes larmes” (“Marxa! Deixa que regalimin les meves llàgrimes!”), cantada per Charlotte, i “Pourquoi me réveiller?” (“Per què em despertes?”), de Werther.

La primera estaria insertada en el duo entre l’estimada del protagonista i la seva jove germana Sophie –soprano- i és un dels moments de més tensió dramàtica, amb una dificultat considerable per a la mezzo, ja que, per exemple, comença a capela i forte amb “Va!”, i la lentitud que de vegades adopta el tempo fa que les consonants siguin difícils de mantenir i, per tant, s’hagin d’allargar les vocals.

L’escena ocorre després d’una altra aria famosa, l’”Aria de les cartes”, en la qual Charlotte, al saló de casa seva, ha tret de l’escriptori les dolces cartes que li envià Werther, les rellegeix i es penedeix de les dures paraules que en una ocasió li havia dirigit al jove. La seva germana Sophie irromp en l’escena alegre, però no aconsegueix consolar la seva germana, que li diu que se’n vagi, que les llàgrimes són bones, ja que si no les deixem sortir cauen dins del cor com a pacients gotes, i martellegen l’ànima trista i cansada, “La resistència al final s’esgota/el cor es buida i es debilita:/és molt gran, res l’omple…”, i és tan fràgil que tot pot trencar-lo en mil bocins, perquè tot fereix.

“Pourquoi me réveillier”, per la seva banda, és una ària que ens infon unes sensacions contradictòries, d’encandilament i de torbació. L’ària reflecteix l’estat del protagonista que sospesa el suïcidi després d’adonar-se per fi que el seu amor per Charlotte és impossible. Aleshores llegeix una traducció d’uns versos d’Ossian que li serveixen per expressar el seu estat: una desesperació immensa. La música ajuda a calmar el sentit tràgic del protagonista, amb una arpa que transmet les emocions del personatge, perquè l’important és sentir el text i veure la cara compungida del cantant. Els versos diuen: “Per què em despertes/oh vent de primavera?”, un vent que és com una carícia, però aviat arribarà el temps de la tempesta –la desgràcia de Werther. “Demà a la vall/vindrà el viatger,/recordant la meva primera glòria./ I els seus ulls en va/buscaran la meva esplendor:/no hi trobaran sinó dol i misèria”, anticipant la dolorosa fi.

 

5-Una producció de Willy Decker i uns cantants de luxe

Werther torna al Gran Teatre del Liceu després de 25 anys de –injust- silenci. Ve signat per Willi Decker, que ens ofereix una posada en escena amb tocs expressionistes que vol deixar al descobert els sentiments –tant de joia i optimisme com de desesperació i dolor- dels protagonistes. Sòbria, atemporal, amb el contrast entre els colors càlids (groc) i freds (blau) d’una manera molt marcada, és una versió molt plàstica que té un gran interès visual i dramàtic, ja que la dramatúrgia s’hi veu modulada amb intel·ligència i veracitat.

El paper tenor d’heroi melancònic l’encarnaran el polonès Piotr Beczala i el català Josep Bros, que ja el va cantar al Teatro Real el 2011. Beczala destaca per la bellesa del seu timbre, l’elegància, la claredat a l’hora de desenvolupar les frases, així com viu els personatges d’una manera molt autèntica.

La italiana Anna Caterina Antonacci i la francesa Nora Gubisch seran Charlotte. En una entrevista, Riccardo Muti es va referir a Antonacci amb aquestes paraules: “Ella és del tipus de cantants que quan trepitgen l’escena t’adones que hi ha una presència important”. I afegia: “Es dedica a la música, no a representar el paper de prima donna”. Cal destacar també l’aposta per les veus catalanes a banda de Bros, com Joan Martín-Royo i Carles Daza, que encarnaran Albert, i la direcció anirà a càrrec del parisenc Alain Altinoglu, director musical del Théâtre Royal de la Monnaie belga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No oblidem que torna al Liceu després de molts anys ignorat, el baix barceloní Stefano Palatchi amb el paper de batlle en ambdós torns.