Cinc lleis quasi científiques de la literatura

30.03.2017

Un dels conceptes més romàntics i alhora més eteris de la literatura és l’estil. Sabem que cada un autor té una empremta pròpia que ens atrau però a l’hora d’expressar aquest sentiment ens solem quedar amb un “no sé què”. També parlem d’un estil més literari per confrontar-lo a un estil més comercial. Però què podem esbrinar si deixem estar la intuïció i ens passem a la matemàtica? Al seu llibre La paraula preferida de Nabokov és Malva, el periodista de dades Ben Blatt utilitza tècniques de computació avançada per analitzar la literatura anglesa, des de Premis Nobel fins a bestsellers i escriptors amateurs. La lectura és amena i farcida de conclusions sucoses, dels quals us n’oferim un tast.

Ernest Hemingway

No feu servir adverbis excessivament

Si mai heu rebut classes d’escriptura creativa o vau tenir bons professors de llengua a l’escola, potser recordeu una norma universal: “no feu servir paraules acabades en –ment”. La idea darrere aquest consell és que aquests mots són ganduls, maneres fàcils de fer explícit el to d’una escena amb una paraula. Val més que els fets parlin per ells mateixos. Per exemple, si un personatge diu una cosa “irritadament”, la manera com ho diu hauria de ser prou irritada per fer l’adverbi innecessari.

Què ens diuen les dades? Doncs que, espaterrantment, el nombre d’adverbis importa: combinant una anàlisi de més de 167 llibres considerats excel·lents per la crítica amb la resta de la bibliografia de cada autor aclamat, Blatt descobreix que els llibres amb menys de 50 adverbis per cada 10.000 paraules es guanyen l’aplaudiment dels crítics en un 67% dels cops, mentre que les obres dels mateixos autors que augmenten la freqüència a més de 150 només reben alts honors un 16% de les vegades. Però és encara més revelador que, si comparem amateurs amb professionals, descobrim que els guardonats amb premis literaris tenen una mitjana de 114 mots acabats amb -ment per cada 10.000, mentre que els aficionats sobrepassen els 154. És una regla d’or? És clar que no, però el patró existeix i a vegades demostra una força explicativa inquietant. Una xifra innocent en el mateix sentit: en el test del -ment (-ly en anglès), l’obra d’Ernest Hemingway puntua en 80, mentre que la de Stephenie Meyer, autora de la nissaga de vampirs adolescents Crepuscle, puja fins als 140.

 

Compte amb les exclamacions!

En el seu llibre 10 regles de l’escriptura, Elmore Leonard prescriu el següent: “Només estan permesos dos o tres signes d’exclamació per cada 100.000 paraules de prosa.” Lluny de ser un cas aïllat, molts manuals d’estil recomanen el mateix que Leonard. Sostenen que les exclamacions són una mena de crossa que afegeix emoció artificialment.

La veritat és que el mateix Elmore no va estudiar prou bé les xifres a l’hora d’aplicar la seva pròpia norma, ja que la seva obra recorre als signes d’exclamació 49 vegades cada 100.000 paraules, això sí, situant-lo entre els autors que més defugien aquest recurs. Una mania personal? En bona part sí però, de nou, els números ens diuen que la norma captura alguna cosa real: la mitjana d’exclamacions a la llista de best-sellers del New York Times és de 81 signes per cada 100.000 paraules i la dels guanyadors dels premis literaris es troben al voltant dels 98 per cada 100.000 mentre que, si comparem aquesta obra reconeguda amb la d’autors amateurs… veurem que en els no professionals la freqüència exclamatòria es multiplica per quatre, fins a 392!!!

 

Pocs quantitatius

The elements of Stlye, d’E.B. White, està considerat un dels manuals d’escriptura més influents del segle XX, i Blatt es fixa en un dels seus consells més concisos: “Eviteu l’ús de quantitatius”. White té al cap un grup d’expressions molt particulars, com ara més aviat, molt, poc, bastant, etc., que qualifica de “sangoneres que infesten l’estany de la prosa, xuclant la sang de les paraules”.

L’anàlisi de dades ens revela un patró diferent en aquest cas: els quantitatius no serveixen per distingir els millors escriptors dels pitjors, però han anat desapareixent amb el pas del temps. Així, si estudiem novel·les clàssiques com ara Orgull i Prejudici o l’Estrany cas del Dr. Kekyll i Mr. Hyde, detectarem 260 quantitatius per cada 10.000 paraules de mitjana, mentre que si ens traslladem a les novel·les escrites després de 1975, la freqüència baixa per sota de 100. Es tracta d’un patró continu però tant regular com inexorable: cada 25 anys, la mitjana de quantitatius s’ha anat reduint en 25 paraules per cada 10.000. Quina ha estat la més perjudicada? “molt”, que apareix un 75% menys avui en dia que fa un segle.

E.B. White

E.B. White

Ens estem tornant idiotes?

Si cada cop fem servir menys els quantitatius, Batt detecta una altra tendència que sembla més inquietant: la simplificació. L’anàlisi es basa en el test Flesch-Kincaid per al nivell de lectura, una fórmula matemàtica que analitza el nombre total de paraules per frase i de síl·labes per paraula que té un text i expressa el resultat amb un número que determina el nivell de comprensió lectora que exigeix l’obra. En altres paraules: com més curtes són les frases i més curtes les paraules, més accessible es considera el text. No és una fórmula perfecta, però dóna resultats suggestius, com ara que els discursos de George Washington assolien una mitjana de 15 en el test Flesch-Kincaid i els de George Bush una de 4. Com podeu endevinar, com més baixa és la xifra de l’índex, més baix és el nivell del text.

Els apologetes del declivi d’occident poden estar d’enhorabona: les dades confirmen que la puntuació obtinguda pels best-sellers en aquest test de la simplicitat ha anat baixant progressivament durant els darrers 50 anys, des d’una mitjana de 8.2 als anys 60 fins a un mínim històric actual per sota de 6. Ara bé, un consol per als elitistes: si fem fora els èxits comercials i ens fixem en els literaris, el declivi és pràcticament negligible.

 

La mida de l’ego

Alguna vegada heu tingut problemes per trobar el títol d’un llibre a la portada perquè la mida del nom de l’autor us ho impedia? L’hipertròfia dels vostres bíceps després de llegir les nissagues de Ken Follet us va fer pensar que cobrava a pes? Els descobriments d’aquest apartat potser són més obvis i menys significatius que els altres, però mai està de més recórrer a la matemàtica per blindar els nostres arguments.

Una vegada més el tòpic es compleix. I és que el percentatge d’espai que el nom d’un autor ocupa a la coberta és directament proporcional al nombre d’èxits comercials anteriors, de manera que, si el vostre cognom només omple el 12% de la coberta de la vostra primera novel·la, no us heu de preocupar per res: després de 5 bestsellers, les dades ens asseguren que la xifra es dispararà fins al 21%. Ara bé, l’èxit no només fa créixer la mida per fora, sinó també per dins, fins al punt que els autors guardonats amb un premi literari decideixen –o potser ho fan els editors?- que la novel·la següent sigui significativament més llarga en un 72% dels casos.