23 llibres de poemes per al dia 23

18.04.2016

Amb un títol per editorial, us oferim tres traduccions i vint originals en llengua catalana, mostrant riquesa i varietat totals. Jaume Pons Alorda us proposa una llista dels que considera que són els llibres de poemes més importants per a aquesta propera diada de Sant Jordi: 23 cites imprescindibles.

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

1. Fred als ulls (Eumo/Cafè Central, 2015) d’Antònia Vicens , recent premi Nacional de Cultura. La tercera incursió poètica de la Gran Dama de les Lletres Catalanes confirma de bell nou el seu indiscutible talent en una col·lecció emblemàtica com “Jardins de Samarcanda”. En poc temps, Vicens s’ha convertit, al costat de Màrius Sampere, en una de les poetes fonamentals de l’actualitat.

2. Sang barata d’Eduard Sanahuja (AdiA Edicions, 2015). AdiA Edicions ha publicat una gran quantitat de títols rellevants en poc temps (des de Lucia Pietrelli fins a Pau Sif passant pels debuts de Joan Pons o Alexandre Planas), però sens dubte aquesta antologia d’autor és especial perquè reivindica una trajectòria importantíssima i una veu absolutament obligatòria, amb poemes que són indissociables de la gran literatura.

3. Poesia completa de Lluís Solà (Edicions de 1984, 2016). Si fins ara gaudíem de la seva obra poètica en diferents volums de brutal clarividència, finalment el poeta de Vic la concentra en un únic títol que també aglutina 42 llibres fins ara inèdits. Un resultat portentós, en efecte, per a un llibre que ja és canònic i que torna a demostrar que Edicions de 1984 no té por als riscos extrems i que és capaç d’erigir un catàleg envejable.

4. Serena barca de Maria Josep Escrivà (Edicions del Buc, 2016). El retorn d’una veu imparable que amb aquest títol segella la grandesa de la seva capacitat per crear poemes significatius, dels que emocionen, dels que contenen la saviesa d’un univers particular i ple de veritat. Edicions del Buc, amb pocs títols fins ara, està oferint una línia de primera que res té a envejar a les més grans i augura que aquesta encertada tria continuarà.

5. Ancoratge de Míriam Cano (Terrícola, 2016). Els lectors i crítics destaquen que la veu de Cano és propera, càlida, sensual i, sobretot, claríssima per tal de convertir els materials de l’existència en poemes verament esplèndids. El text de Lluís Calvo que acompanya el volum esdevindrà de referència per aprofundir en una de les veus del present i del futur. Recordeu: la poesia catalana és de les dones.

Miquel de Palol al Saló de Cent amb la Flor Natural dels Jocs Florals

Miquel de Palol al Saló de Cent amb la Flor Natural dels Jocs Florals

6. Dos cors per una bèstia de Miquel de Palol (Proa, 2015). El Premi de Poesia Jocs Florals de l’any anterior ens retorna a un autor que tanca un cicle poètic iniciat fa dècades. Assistim a una fonda arquitectura de llums salvatges i d’ombres postcoitals en el que segurament és un dels llibres més juganers, provocatius i calents dels darrers anys. Una oportunitat meravellosa per endinsar-se en la cosmogonia d’un creador incommensurable.

7. Afollada de Laia Martinez i Lopez (LaBreu, 2016). Amb una capacitat oratòria fora mida, els poemes de Martinez i Lopez semblen partitures d’un déu excessiu, timbals de guerra per a danses plenes de vigor i capacitat eròtica. Amb aquest volum, l’autora entra de ple en el seu període de maduresa i reafirma el seu pes innegable gràcies al coratge de LaBreu Edicions, que enguany celebra deu anys de la creació de la col·lecció Alabatre, paradigma inqüestionable dels nous temps.

8. Panorames de poemes de Kenneth Patchen amb traducció d’Enric Casasses (Edicions Poncianes, 2015). Unió personalíssima de dues figures que dialoguen de forma frenètica però també plena de tendresa. Segurament ens trobem davant d’un dels llibres més ben editats de la dècada gràcies a un disseny sensacional. La veu de Patchen sona prodigiosa gràcies a un Casasses més formidable que mai i en ple apogeu: la simbiosi no podria ser més encertada.

9. Sinó de Rubén Luzón (Lleonard Muntaner, 2015). Immerescudament negligit, aquest recull ha passat sense ni pena ni glòria pels prestatges de les llibreries, però aquest és un dels llibres més experimentals, poderosos i renovadors que es puguin haver publicat en la darrera època. La veu de Luzón no es conforma amb les formes típiques del poema i s’enfronta a uns reptes que, a cavall de la mística i de l’enginy, configuren un temple escandalós. La col·lecció de poesia La Fosca continua pel bon camí.

Begonya Pozo

Begonya Pozo

10. Novunque de Begonya Pozo (Amargord, 2015). Com si fos una biblioteca babèlica del gust de Jorge Luis Borges, Pozo presenta el seu volum més ambiciós i personal, traduït a diverses llengües. Poemes breus, contundents i bestials per dibuixar una geografia íntima i unes experiències d’exili que acosten aquesta autora a la d’altres que s’han enfrontat a llengües alienes talment Samuel Beckett, Vladimir Nabokov o Joseph Conrad. Poca broma.

11. Secreta dàlia de Josep Ramon Bach (3i4, 2016). Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dins del marc dels Premis Octubre. Bach aconsegueix el seu volum més reeixit: líric i dens, abstracte però proper, metafòric a més no poder i amb una capacitat foragitada pel símbol desaforat. Un llibre d’amor que sens dubte estaria escrit per Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi si visquessin aquest segle XXI tan ple de desafiaments.

12. Al revers del tapís de Laia Prat (Viena Edicions, 2016). Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d’Igualada. Inauguració d’una nova veu plena de vitalitat i marcada per una mirada penetrant que tot just comença amb molt ben peu i sota la mirada atenta de la poeta Mireia Calafell, que en fa el pròleg, i de Maria Antònia Massanet, que en fou la llevadora. Tota una sorpresa. També a Viena, cal tenir en compte Raquel Santanera amb Teologia poètica d’un sol ús, Premi Martí Dot.

13. Arca mínima de Núria Busquet (Edicions Tremendes, 2016). Primer llibre publicat d’aquesta accionista a favor de la poesia entesa com a forma de vida. Les creacions de Busquet, experta en el terreny de la traducció, formen part d’un complex entramat en què l’horror i l’entusiasme es complementen de forma animal. Un llibre perfecte per ser recitat i propagat amb força oral de tornado, com la seva autora.

14. Obagues i solanes de Joan Tomàs Martínez (El Gall Editor, 2015). Deliri ontològic, animalada verbal, orfebreria delicadíssima. Joan Tomàs Martínez Grimalt es desferma completament i ofereix un llibre de poemes que és una continuació del seu món més agosarat, però també la constatació d’un talent extraordinari a l’hora de compondre uns versos perfectes dins d’unes estructures rítmiques i mètriques de gran precisió formal. Els que enyoren J.V.Foix ja no tenen excusa.

15. Sobre l’unicorn d’Ivan Brull (Perifèric, 2016). Premi Benvingut Oliver de Poesia. Alguns coneixen Ivan Brull com l’Arthur Rimbaud del País Valencià, però sortosament és molt més que això: ens trobem davant d’un autor que no té gust per les convencions i que sempre aconsegueix ser convincent a partir de versos il·luminadors, esclatants i rars com diamants bruts. Es tracta del seu recull més unitari, obre nous camins i presagia consagracions futures.

Mark Strand

Mark Strand

16. Rufaga d’un de Mark Strand amb traducció de Joan Todó (Godall, 2015). Segurament una de les veus més personals de la poesia nord-americana, i que gràcies a Joan Todó aconsegueix un caire nou, una força diferent, hipnòtica i calculada. Funciona perfectament com una creació pròpia, però també com l’indagació ideal dins d’un món poètic en què les catàstrofes i els exercicis més humans es donen la mà sense fissures. Godall està fent una feina magnífica.

17. A dalt més alt de Carles Dachs (Pagès Editors, 2015). Premi Maria Mercè Marçal. Per a sibarites del vers, però també per a aquells que saben del cert que la poesia encara té molt per a dir i per a seduir. Poesia d’arrel i de tirabuixó, de l’espasme i de la reivindicació, dura i de pedra picada tot i l’escandalosa joventut del seu autor, que segur haurà d’oferir moltes altres joies com aquesta en el futur.

18. Escola de cecs de Carles Morell (Curbet Edicions, 2015). A poc a poc, amb passa ferma i esmolada, Morell està trobant el seu estil i el defensa aferrissadament, com no podria ser de cap altra manera. Els poemes aquí inclosos estan amarats per una ràbia continguda, però també per un talent que tot just es troba en els seus albors primigenis. Haurem de seguir molt atentament una trajectòria que ja clama amb força.

19. Quadern del frau d’Albert Balasch (Edicions 62, 2016). A mig camí entre l’antologia i l’obra poètica completa, aquest quadern de quaderns és una aproximació vital dins d’una de les poètiques més estranyes, oníriques, terribles de la poesia catalana. Un submergiment en la clara tenebra, una vindicació de lluites clandestines: trobar l’excepció per aconseguir crear versos siderals de tanta terra acumulada. Balasch s’està convertint en un mite secret.

20. L’arbre de foc d’Agustí Bartra (Adesiara, 2016). Digníssima recuperació d’un dels llibres més importants d’un autor necessari. Megalòman, multiplicat, paridor de focs eufòrics, els versos de Bartra semblen abrandats quan en realitat estan perfectament pensats i escrits amb una intel·ligència fora mida. Segurament ningú com ell és capaç de crear metàfores tan incendiàries. L’edició, sensacional, va a cura de D. Sam Abrams, el major defensor viu de Bartra.

Jordi Sarsanedas el novembre de 2004  |  Foto de Consuelo Bautista/ El País

Jordi Sarsanedas el novembre de 2004 | Foto de Consuelo Bautista/ El País

21. Palimpsest de Jordi Sarsanedas (Comanegra, 2016). Un gran oblidat, un autor que en un temps fou essencial i que després de la seva mort no ha sabut trobar un espai. Ara aquesta recuperació d’uns versos perduts ens obliguen a encarar-nos amb un autor que té molt més a dir del que molts pensen. Entre la profecia i el mite, la confessió i el dol, la rendició i l’èpica s’inscriuen aquests mots talment una ciutat encadenada. Un llibre inesperat.

22. Poesia reunida de Dylan Thomas amb traducció d’Isidre Martínez-Marzo (Edicions Els Llums, 2015). Després d’anys d’espera per culpa d’un segrest infame, finalment Dylan Thomas refulgeix per primer cop en llengua catalana de forma completa, total, espectacular. Una obra que esdevindrà de referència, amb una traducció sublim i uns resultats titànics. Finalment el geni de Gal·les fa el cop de puny que desitjàvem en una arribada estel·lar. L’any 2017 mereix guanyar tots els premis de traducció que existeixen.

23. Jo sóc l’estranger de Salem Zenia (Lapislàtzuli, 2015). Autor refugiat que fou acollit gràcies al PEN Català i que s’ha convertit en un poeta català amb ple dret a partir de la seva forta vinculació amb el territori, la moral i la defensa d’uns valors. Els poemes de Salem Zenia s’erigeixen talment bastions i estendards de sentit en un món absolutament caòtic i animal, i mai no renuncien a la proclamació de l’amor i de l’esperança. Una delícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Poeta Jaume, moltes gràcies pel teu comentari generós i pel teu ull poètic precís. Un regal avançat a Sant Jordi. Una abraçada fraternal.

  2. En referència a la Poesia reunida de Thomas, Damià Alou escriu al diari Ara: “La seva edició en català també ho hauria de ser [un gran esdeveniment] si no topés amb un greu obstacle: la traducció d’Isidre Martínez Marzo. Sense comparar-la amb l’original, és feixuga i sense ritme, i amb una elecció lèxica moltes vegades incomprensible. Comparada amb l’original, no s’entenen unes desviacions de significat que no condueixen a cap millora rítmica, ni tampoc per què de vegades no es respecta el dibuix tan peculiar del poema. Excusem-ho, potser, en l’enorme dificultat que suposa una traducció com aquesta”.
    En fi, una valoració a anys llum de la que fa en Jaume. Cadascú haurà de treure conclusions pròpies.