19 Perichs ens contemplen

6.06.2017

Hi ha una data ben assenyalada en el calendari dels ninotaires, els humoristes, els irreverents, els llenguts i els iconoclastes, que és el dia que s’entrega el Premi Gat Perich. En la seva 19a edició, el jurat anunciava fa gairebé un mes que el premi d’enguany volia reconèixer la llarga carrera del dibuixant José María Pérez, més conegut com a Peridis, i l’humor poca-solta dels Òscars, no pas els de Hollywood, sinó la parella radiofònica que condueix el programa La Competència de Rac1, Òscar Andreu i Òscar Dalmau. Ahir al vespre, però, fou quan es feu la cerimònia d’entrega del premi, que compta amb un particular ritual que intentarem mig explicar a continuació.

Els Òscars al lliurament del Premi Gat Perich

Els premiats i diversos convidats es concentraven a mitja tarda al Port Vell, disposats a encarar un agradable viatge en Golondrina. La família del Gat Perich es retroba cada any, i des dels temps en què viatjaven en tren fins a Llançà, agraeixen un trajecte previ a la cerimònia que els permet fer-la petar amb tranquil·litat i posar-se al dia. La filla, la neta i el net de Perich repartien petons i abraçades; els Òscars, satisfets, accedien sol·lícits a les inacabables peticions de fotografies, mentre Peridis cercava la gorra per protegir-se del sol. El crític d’art i veterà periodista Josep Maria Cadena s’instal·lava a la taula presidencial al cor del vaixell, flanquejat pel dibuixant Miquel Ferreres i l’escriptor Salah Jamal. Un altre nodrit grup, capitanejat pel ninotaire Cordovés Pepe Farruqo, es precipitava sobre la barra (lliure), on el cava i la cervesa circulava abundosament. En Fer, principal impulsor de la festa, somreia des de coberta, on es reunien entrenadors de futbol, actors, polítics, editors, periodistes o músics, i sobretot, humoristes, des de grans mestres del dibuix, com el veterà asturià Alfredo, l’històric del Papus Adolfo Usero, o l’elegant Kim que perseguia les hostesses, fins a una nodrida representació de ninotaires habituals d’El Web Negre, com Kap, Ant, Elchicotriste, Tres o Franchu. Amb una mar ben tranquil·la, el vaixell encarà direcció el Fòrum, on els concerts del Primavera Sound donaren la benvinguda a la comitiva. Del Fòrum a la plaça de les Glòries, el grup pintoresc, s’hi atansà amb el TramPerich, un tramvia guarnit amb el dibuix del gat armat amb un esmolat llapis. Un cop arribats a la seu d’RBA, on se celebrava la cerimònia, el grup conformat per dibuixants barbuts, amb camises virolades, gorres, xancletes i ulleres de sol, es començava a barrejar emb el públic convidat per la Fundació RBA, amb corbates, americanes i força gomina.

Per primer cop des de la creació del premi, els convidats s’havien d’asseure per la cerimònia. L’auditori, ple de gom a gom, feia goig, i una mica més tard del previst (potser per l’acumulació de gent als ascensors que havien de conduir els convidats a la planta setena de l’edifici, Cristina Puig, com a directora de comunicació de RBA, feu de mestre de cerimònies i convocà a l’escenari el dibuixant Fer i Ricardo Rodrigo, gran quefe de l’editorial, per tal de repartir el primer gat de la nit al dibuixant Peridis. Ja amb el trofeu de tres quilos de plata a les mans, el caricaturista va llegir un breu parlament en català, agraint el premi i recordant la dificultat de trobar cada dia una idea que permetés donar “llebre per gat”. Veient com abraçava el seu premi, entenem que no tingués cap intenció de donar, com cal, gat per llebre. Acabà el discurs amb un elogi emocionat de Perich i de la professió de ninotaire, i marxà corrents perquè havia d’agafar l’AVE de quarts de nou per anar a ensenyar un monestir romànic a un expresident del Govern. Hi hagué temps, però, que la presentadora de Els Matins de TV3 entregués el premi als Òscars i que tots es fessin una foto de grup exhibint amb orgull els gats.

A continuació, la parella d’humoristes i Jordi Évole s’instal·laren a l’escenari per debatre sobre això que ara es porta tant, que és els límits de l’humor i la conyeta marinera. I a més a més de defensar que en això no hi ha d’haver límits —“com en el drama, que hi ha algú que digui que s’ha de posar límits al drama?”, assenyalava un Òscar— va fer una demostració pràctica de com l’humor no tan sols ha de saltar-se els límits, sinó que quan ho fa, pot aconseguir moments de brillants de la història del periodisme. El trio va començar a repartir llenya a tort i a dret, començant per la primera fila de l’auditori, on hi havia Artur Mas, i Xavier Trias, que es removien a la butaca amb un somriure que de tan forçat es convertia en gairebé una ganyota. Però la causticitat va repartir-se generosament en totes direccions i no va escapar-se’n ni TV3 ni el govern de Madrid, ni el diari El Mundo —amb el director de l’edició catalana assegut a les primeres files—, ni Tele5, ni el periodisme, ni la política, ni uns ni altres…

Una part de l’auditori, majoritàriament els que ja venien entonats pel cava de la Golondrina, ovacionaven amb delectança les etzibades satíriques, irreverents i fins i tot força políticament incorrectes, mentre que una altra part, els de la gomina i les corbates, seguien el show amb circumspecció, i fins i tot a algú se li escapava, de tant en tant, qualque calfred, provocat sens dubte per l’excessiu aire condicionat entomat en el trajecte de l’ascensor.

Al final, entre brometes, abans de passar a l’assalt generalitzat de la corqueta del generós aperitiu que es va servir després, a l’escenari es va poder escoltar una interessant reflexió sobre com, en el moment actual, i repassant el panorama mediàtic en què brillen Buenafuente, Wyoming, o la gent del Polònia “els pallassos fem de periodistes i els periodistes fan el pallasso”.