17 pèrdues irreparables del Modernet de Merda

13.02.2016

Tal com us avançàvem ahir, avui us oferim un fragment d’un dels relats de 17 pèrdues irreparables (Fanbooks), el llibre que acaba d’escriure el Modernet de Merda i que publiquem en exclusiva a Núvol. Podeu comprar el llibre en versió digital a Libelista.

Modernet de Merda

Modernet de Merda

En Telm va esmorzar suau. No li agradava omplir-se la panxa exageradament abans d’anar a la ràdio. Va prendre una llesca correcta de pa amb tomàquet i un cafè amb llet, la dosi justa per complir amb els seus costums meticulosos i, a la vegada, amb la desesperada mirada de la seva dona, que, com cada matí, l’incitava a menjar una mica més, coi, Telm, fes el favor, que l’esmorzar és l’àpat més important del dia. Amb allò en tenia prou, que avui toca ràdio, Mont­se, de veritat. Van trigar tres segons a arribar a l’acord diari i van trigar-ne trenta-quatre més a recordar-se mú­tuament per tercer dia consecutiu que aquella cafetera de cafès intolerables havia de desaparèixer d’aquella casa al més aviat possible. Aquesta tarda, si puc, passaré a com­prar-ne una de nova.

Dutxat, esmorzat, arreglat, petonejat, comptat i deba­tut, en Telm va sortir de casa i, caminant cap a l’emissora, va anar reorganitzant mentalment els grans temes del dia.

U: La decisió europea de no rescatar cap estat membre que no s’avingués a complir les seves exigències. Dos. La baixada de la taxa d’atur en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. I tres. La reclamació d’una millo­ra del finançament per part de les dues comunitats que la setmana passada ja havien anunciat que presentarien la seva rebel·lió en comú. Els tres temes, que l’actualitat havia posat sobre la taula barroerament —sense aturar-se a pensar si combinaven entre ells o no— entusiasmaven en Telm. Quina sort, que el cridessin avui. Poder parlar d’aquells conflictes era com poder parlar de la seva vida. Els dominava tots tres, i tots tres el dominaven a ell.

Economista de formació, docent de professió, comuni­cador de vocació i expert de naixement, en Telm coneixia de dalt a baix tot el que vindria a ser el món econòmic (i desconeixia de dalt a baix gairebé tot el que se n’allu­nyés). Vivia per a aquella estranya combinació de casuali­tats numèriques, somniava falses estadístiques, analitzava qualsevol mena de gràfic que inclogués un meravellós aire catastrofista en les seves variables. I, a més, es guanyava la vida intentant explicar arreu el perquè de la catàstrofe anunciada. Un cercle viciós i preciós.

Aquell dia, totes les dades, totes les variables, totes les notícies semblaven apuntar cap a una mateixa direcció, no tan econòmica però igualment inquietant: la de la confu­sió periodística. El no saber ben bé què està passant. La necessitat d’un expert en el tema. Que vingui i aclareixi conceptes, truca-li. I per això ell, ara, arribant al programa matinal de la ràdio més sentida i fins i tot escoltada del país, se sent un home amb la sort, la trajectòria i el prestigi que els oients reclamen a algú que ha de justificar-los la vida mediocre que, efectivament, seguiran vivint a partir d’ara.

La tertúlia va començar amb uns minuts de retard. Els minuts que la publicitat va creure convenients. Tres analistes més esperaven amb en Telm l’ordre del locutor per comentar la jugada en aquella taula curulla d’experts, d’idees, de raons i de matrícules d’honor. I d’homes. Tots els membres de la taula eren homes, evidentment. Ho eren perquè avui en dia encara cap dona està capacitada per opinar de res més que no siguin els seus propis problemes personals i sentimentals. És un fenomen conegut i accep­tat per tothom. Sobretot per elles mateixes, pobretes me­ves, que sempre han assumit amb esportivitat i elegància les seves limitades capacitats. Adaptar-se al medi és la clau per sobreviure, però de vegades també és el medi el que s’ha d’adaptar a les espècies menys protegides. En aquest sentit, el director del programa és conscient del monstruós handicap que acompanyarà les dones tota la vida, i per això cada dia els dóna l’oportunitat de no poder participar en les seves tertúlies, perquè puguin dedicar-se a fregar, o a encendre el foc, o a fregar el foc, sense que res més les distregui de les seves funcions vitals. I perquè el sofregit els surti tan bo com sempre, Maria Teresa, quina merave­lla. Què hi has posat, avui?

Un cop la dona inexistent va haver fet la seva aportació inexistent a l’inici de la tertúlia, el presentador va donar-li un copet al cul i la va convidar a sortir de l’estudi per anar a buscar una mica de peix per a aquell vespre. Va ser llavors quan va començar oficialment un debat intens i desigual. Intens perquè les opinions dels protagonistes no admetien rèpliques, segurs d’ells mateixos, i desigual perquè el coneixement d’alguns contrastava amb la inex­periència d’altres. El nostre Telm va marcar la diferència en tot moment, no cal patir.

Va submergir-se en el primer tema amb una alegria envejable. Dèficits, rescats, préstecs, terminis. Utilitzava les paraules precises i les valoracions adients. Treia pa­pers, contrastava idees, rebatia absurditats, provava argu­ments… Quin home. I tot amb educació, un punt just de saviesa que no el feia desagradable ni pedant.

Els altres també Déu n’hi do. No arribaven al nivell d’en Telm, però es defensaven prou bé en la problemàtica eu­ropea. Sabien argumentar amb decència per què calia que aquells països complissin els acords i per què calia que els acords fossin complerts per aquells països. Diferenciaven innecessàriament els dos conceptes per guanyar un parell de minuts de micròfon i un parell de graus d’autoestima. El presentador del programa els ho permetia perquè, així com entenia la vida desgraciada de les dones, també comprenia els impulsos narcisistes dels tertulians. Ai Senyor, es repetia per dins. Mireu-los com juguen. Només n’hi havia un que parlava insegur, allargant una mica les paraules per no aca­bar de deixar-les escapar, com si patís per escampar-ne el contingut. No destacava, no lluïa, no convencia. Però això no li impedia seguir opinant sobre els drets i els deures del món.

L’atur havia baixat. Això era un fet. O no. En Telm va començar aquest segon bloc de la tertúlia posant-ho en dubte, destapant la farsa. Si l’atur havia baixat era per­què ja se sap que aquell mes és un mes tradicionalment favorable en aquest sentit, perquè és estiu, o s’enceta la campanya d’hivern, o totes dues coses a la vegada, i això fa que els empresaris busquin empleats sota les pedres. No deixava de ser una explicació mil cops explicada, però hauríeu d’haver vist la seguretat amb què ho deia. Tenia els números al cap, les xifres a la punta de la llengua. I tenia atrapat el tertulià del seu davant, un jove massa jove per haver quedat atrapat, a la vegada, per la cúpula del seu partit. La seva formació governava el país, i ell tenia l’ordre de pretendre governar els oients felicitant-se per les dades i atribuint-se els mèrits d’uns resultats provo­cats per la inèrcia, Manel, no ens enganyem. No vulguem vendre com un èxit del govern el que no ho és. Però ell insistia, implacable, en les bondats de les noves polítiques i tot un seguit de reformes que tampoc sabia concretar gaire bé. En un moment determinat, fart de tanta impostura, en Telm el va acorralar amb un seguit d’arguments irrefuta­bles que no traslladarem aquí per no fer carregós i feixuc un relat amè, i el jove massa jove es va enfonsar. No sabia com sortir-se’n, si girar cap a la dreta, o cap a l’esquerra, seguir cap endavant o entrar a la rotonda. Però va optar, finalment, per entrar a la rotonda. Com sempre. Tant se val. Tu entra-hi i que sigui el que la cúpula vulgui.

Aquella conversa fou insòlita. El jove havia decidit mo­rir matant, i va treure l’artilleria pesant contra un home preparat i sense gaires llacunes argumentals. Gesticula­va, feia ganyotes de desaprovació, insinuava el gest d’ai­xecar-se de la cadira i marxar, i mirava constantment el presentador del programa reclamant-li més segons, més raons, més ajudes i més abraçades. Tot plegat, però, va acabar amb una derrota no acceptada del pobre noi atra­pat, que va anar rebaixant el to fins a beneir el moment en què el director va dir que ja n’hi havia prou i que havien de passar al proper tema. Fou una benedicció amb aigua beneita i digna. Una derrota de la falsa ignorància.

Era previsible. Amb aquestes dues paraules el tertulià de l’esquerra d’en Telm, autèntic indocumentat en temes econòmics, va aventurar-se a opinar sobre l’anunci d’una reclamació d’un nou finançament per part d’aquelles dues comunitats. Ell era només un expert en afers europeus i internacionals purament financers, i aquella realitat del tercer tema del dia se li escapava de les mans. Tot i així, va voler ser el primer a expressar el seu parer. Era previsible, va dir. Que aquell anunci era previsible. S’ha de ser inep­te. Mai a la vida ningú hauria imaginat aquell acord, però ell ara el trobava previsible. Digues alguna cosa, Telm, fes el favor. I tant que la va dir. En Telm va indignar-se, el tertulià inepte va reafirmar-se en la seva ineptitud, i un altre tertulià potser encara més inepte en aquell àmbit de la vida va voler contribuir al debat afirmant que potser no era previsible, però sí que era aclaridor. Aclaridor de què. No va saber-ho dir, però era aclaridor. Molt aclaridor. Van anar a publicitat mentre en Telm maleïa haver de discutir amb gent que no estava preparada per debatre aquells te­mes i el presentador començava a aplaudir amb les orelles l’enrenou que s’havia anat creant. Un enrenou aclaridor, sens dubte.

Van tornar de publicitat i el tema continuava allà, sobre la taula. Mentre el tertulià potser encara més inepte seguia repetint la paraula aclaridor com un posseït indomable, en Telm va posar-se a citar articles d’economistes sobre el context econòmic de les dues comunitats i a buscar da­des a internet per acabar d’embolicar amb paper d’or el seu argumentari. Que si les relacions, que si els fluxos, els traspassos, les antigues reclamacions…; ho va anar trobant tot i ho va anar llançant sobre aquell parell de personatges precipitats.

De sobte, però, tot va passar a ser irrellevant. Res tenia sentit ni res era prioritari perquè el país va fer una d’aque­lles coses que sol fer de tant en tant. El país va aturar-se. El país va aturar-se perquè va posar-se a cremar. Una notí­cia d’última hora paralitzava la programació habitual dels mitjans i la vida habitual de les persones en informar que la Garrotxa cremava. Que cremava molt. Que el fum es veia des de Sant Cugat, des de l’Empordà, des d’una ma­sia de Ripoll; una dona de Lloret va trucar per confirmar que des de Lloret també s’intuïa, els veïns d’Olot enviaven imatges i vídeos a Twitter amb una desesperació evident, un home de mitjana edat va trucar des de Sant Pol de Mar per confirmar la informació de la dona de Lloret, i un pagès de l’Ebre va sumar-se a l’onada d’aportacions comunicant a tothom que des de l’Ebre no es veia el fum ni es veia res perquè ni tan sols el foc els tenia en compte.

El país cremava, la Fageda d’en Jordà cremava, les carre­teres cremaven, els iogurts cremaven, la ràdio cremava. Va començar una bacanal informativa de connexions en directe, petites entrevistes a alcaldes de la zona i trucades a alts càrrecs per esbrinar quines eren les causes del foc. Provocat o accidental? Digui’ns-ho, conseller.

El conseller no va precisar res i, de fet, tampoc feia fal­ta, perquè al cap d’uns minuts, quan semblava que ja no hi havia cap més aportació urgent allà a fora, el presentador va posar les mans sobre la taula mirant fixament els quatre tertulians, que encara eren allà, i els va dir sis paraules que encara avui ressonen en aquell estudi. Sis paraules que destaparen la caixa dels trons. Què. Què en penseu, de tot plegat?

L’empresari que tot ho veia aclaridor, el jove massa jove per haver quedat atrapat en un partit i l’home que parlava sense convèncer es van mirar per decidir qui prenia primer la paraula. Hi havia ganes de micròfon. Tots tenien motius sòlids per voler intervenir immediatament. L’empresari, amb zero empreses seves vinculades al món de la gestió del medi ambient, tenia coses a dir. El jove massa jove, amb zero anys d’estudis sobre seguretat ambiental, tenia coses a dir. L’home que parlava sense convèncer, amb zero cursos de psicologia humana a les seves espatlles, tenia coses a dir. I les van dir. Les van dir perquè necessitaven dir-les i perquè al seu davant tenien tot un poble esperant que les diguessin.

El primer va afirmar que tot això es veia venir perquè la Garrotxa sempre ha estat un polvorí que havia d’escla­tar en algun moment. És que es veia venir. Aquells boscos no estan ben cuidats, que hi vaig anar jo amb la meva família ara fa uns mesos i no estan ben cuidats. És una vergonya, està tot deixat i sense manteniment. Ho vam co­mentar amb la meva dona i mira. I mira.

El segon va dir que el govern havia fet tot el que havia de fer en aquest sentit i que la Garrotxa estava en condicions per fer front a qualsevol circumstància. Estic con­vençut que s’han pres les mesures preventives que s’havien de prendre i, a més, compte amb aquesta frase que diré ara perquè és meravellosa, a més, comptem amb un cos de bombers professional de primer ordre. Cal respec­tar la seva feina i donar-los suport. I mira.

El tercer va titubejar abans de dir que s’havia d’arribar fins al final en tot el tema de l’autoria. S’ha de saber si ha estat intencionat o no. Normalment aquests incendis solen ser provocats per pagesos imprudents, tot s’ha de dir. Va dir que normalment les tasques de la pagesia provocaven aquestes tragèdies i ja està, ja ho va tenir tot dit. Page­sos, culpables. Pot ser que no ho siguin però, a priori, de moment, fins que no es demostri el contrari, per tradició, culpables. I mira.

Quinze minuts més tard, quan tots tres van acabar de trepitjar-se les opinions sense criteri, suats de plaer, amb una mica de bava testimonial a les comissures dels llavis, havent esnifat el fum de l’incendi, havent-se ruixat els uns als altres amb mànegues de precipitació i d’aigua agosara­da, van dirigir la mirada cap a en Telm. Què, Telm. Què. Va, que et toca. Té, la mànega. Ruixa’t, ruixa’ns.

Van trobar-se una cara desencaixada. En Telm, que es­perava aquest moment amb tots els temors del món, no es veia amb cor de mirar-los, ni tan sols de pronunciar alguna paraula amb sentit. Aquella mirada sense destinatari va gla­çar-los. Era una mirada de persona desapareguda, el cos hi era però l’ànima no. Els ulls continuaven allà, també. S’havien quedat al seu lloc per mostrar una inexpressivitat que ho expressava tot. Boca entreoberta i immobilisme. El direc­tor del programa, nerviós pel silenci que s’havia creat durant aquells pocs segons, va intentar ressuscitar l’home interpel·lant-lo novament. Telm, algun comentari. Dóna la teva opi­nió al món, per l’amor de Déu. Què en penses de tot plegat.

A en Telm li van començar a tremolar les mans lleu­gerament. Els braços, també. La ment, força. Sí que tenia unes paraules al cap, però no li sortien. Sentia por, pànic. De reüll, veia com un dels tertulians ensumava uns últims polsims de fum. Una mànega descansava sobre la taula, gotejant encara. El pols del tertulià de la seva esquerra encara era accelerat. Li notava el cor bategar i les idees emmudir. Entremig d’aquest panorama perdut, en Telm va pensar en les sis paraules que havien iniciat el foc creuat. Què. Què en penseu, de tot plegat. I, alçant la mirada, fent un acte d’autoafirmació, de sinceritat, un acte de valentia i d’honestedat que va començar a posar fi a la seva vida, va respondre finalment amb unes altres sis paraules tremo­loses que escandalitzarien la precoç i dèbil raça humana.

No ho sé. No hi entenc.

Us podeu descarregar el relat sencer aquí.

La coberta de '17 pèrdues irreparables'

La coberta de ’17 pèrdues irreparables’

 

Etiquetes: