La Missa Salisburgensis… una catedral musical

El 1682 Salzburg, la capital del Principat – Arquebisbat de Salzburg, celebrava el 1100 aniversari  de l’existència de l’arxidiòcesi i la seva fundació per part de Sant Rupert. Aquesta celebració pretenia també reivindicar la importància d’aquest arquebisbat en el si del Sacre Imperi Romanogermànic i ressaltar el poder dels seus líders religiosos enfront els poderosos membres de la dinastia Habsburg.

La Missa Salisburgensis, emparentada amb la Missa Bruxellensis, va ser erròniament atribuïda a l’italià Orazio Benevoli fins a finals dels anys vuitanta del segle passat. Composta per Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644 – 1704), aquesta Missa és una meravella musical, la pompa perfecta per a tal celebració i una obra colossal pensada per a un espai preferent, la catedral de Salzburg, on un cronista rural de l’època assegurava que “s’oferia en tots els altars tota mena de músiques, amb els instruments, els orgues i els cantants de forma tant graciosa i alegre que era difícil creure que, inclús al mateix cel, pogués existir quelcom de més bell o benaurat”.

Potser a aquest efecte hi contribuïa la consciència espacial de Biber en composar la seva música. Moltes de les seves peces religioses i, de forma especial la Missa Salisburgensis, neixen pensades per a un espai concret i és en aquest on creixen i s’hi desenvolupen. Ja alguns predecessors de Biber com Carl van Houven (1550 – 1661) havien situat a instrumentistes a les diverses galeries de la catedral i s’havien estudiat les seves possibilitats sonores però serà Biber qui desenvolupi al màxim les capacitats espacials de la catedral amb les seves obres dedicades expressament a aquesta com és el cas de la Missa Bruxellensis o de l’obra que ens ocupa.

Quan H.I.F von Biber va composar la Missa Salisburgensis ja feia temps servia a la cort episcopal de Salzburg, com a mínim des de 1670 quan va començar a treballar per a l’arquebisbe Maximilian Gandolf von Kuenberg. Abans havia exercit com a músic a les cort de Graz i Kromeriz però serà a Salzburg on, esdevenint primer Vicemestre de Capella (1678) i posteriorment Mestre de Capella (1684), realitzi les seves obres immortals, fruit d’un esperit creador inesgotable i original.

Per ordre cronològic destacaria, en la basta producció de Biber, el conjunt de quinze sonates per a violí i baix continu anomenades en alemany Rosenkranzsonaten i composades probablement el 1678. Aquestes foren dedicades a l’arquebisbe Maximilian Gandolf i es basen en els quinze misteris tradicionals del rosari cristià. Un dels fets més destacats d’aquesta obra és l’ús d’una scordatura diferent per al violí a cada sonata. Aquesta pràctica d’afinar diferent les quatre cordes del violí per a cada sonata confereix a l’obra una coloració i una expressió molt més intenses i expressaven, alhora, el coneixement i domini absolut d’aquest instrument per part de Biber.

De fet, i en aquest sentit, no és d’estranyar que Charles Burney, un dels musicòlegs i viatgers més influents del seu moment, ens digui sobre H.I.F von Biber “De tots els violinistes del darrer segle, Biber sembla haver-ne estat el millor, essent els seus solos els més difícils i els més fantasiosos que hom pugui trobar en tota la música d’aquest període” (“of all the violin players of the last century Biber seems to have been the best, and his solos are the most difficult and most fanciful of any music I have seen of the same period”) .

Quatre anys més tard, i encara a la Salzburg de Maximilian Gandolf, H.I.F von Biber dirigia la Missa Salisburgensis, aquesta monumental obra per a 53 veus i interpretada durant l’ofici solemne que a la recent reconstruïda Dom de Salzburg s’hi realitzava aquell 18 d’octubre de 1682. En música la missas’entén com un gènere sacre i autònom que ha estat cultivat a Occident des de l’Edat Mitjana i que contribuí enormement al desenvolupament tant de la monofonia com de la polifonia. No resulta estrany que la primera missa pensada íntegrament com un tot musical fos ja una peça polifònica, obra del compositor Guillaume de Machaut. En efecte, aquest gènere musical serà practicat per compositors de totes les èpoques i, en el cas que ens afecta, serà durant el segle XVII, i concretament a Venècia, on aquest gènere viurà una evolució particular. Les misses en stilo antico i a capella seran enriquides per grups instrumentals obligatos i els cors seran dividits en seccions i repartits espacialment per les esglésies per tal de potenciar el contrast sonor. Aquests canvis s’han vingut recollint sota l’anomenat estil dels cori spezzati o “cors trencats”.  Un exemple venecià d’aquest estil és la missa recollida al segon volum de Sacrae symphoniae de Giovanni Gabrieli.

Sens dubte, la Missa Salisburgensis de Biber és hereva d’aquestes innovacions i un exemple de la influència de la música veneciana a la cort sacra de Salzburg. La Missa de Biber integra amb habilitat 16 veus vocals, 35 veus instrumentals, 2 orgues i un baix continu i la seva estructura és un reflex musical de l’arquitectura de la catedral de Salzburg amb les seves quatre galeries o tribunes i les tres naus que oferien a Biber la possibilitat de crear una gran gamma d’efectes en l’espacialització dels conjunts instrumentals i vocals. Així, les trompetes foren disposades a les naus laterals mentre que els cors vocals es situaren a les galeries anteriors, juntament amb els cors instrumentals. A les galeries posteriors s’hi situaren els vents, a excepció, com hem dit, de les trompetes . La Missa de Biber es pot considerar completa en el sentit en què compta amb les sis seccions que conformen l’ordinari d’una missa, aquestes són el Kyrie, el Gloria, el Credo, el Sanctus i l’Agnus Dei. La Missa de Biber, però, afegeix a aquestes sis parts una setena secció, el motet cerimonial Plaudite Tympana (Toqueu els tambors). Aquest motet es dedica a la glòria de Sant Rupert (qua Ruoertum celebramus, qua patronum honoramus, dies felicíssima) i així, indirectament, a la glòria de l’arquebisbat de Salzburg. Es tracta d’una peça basada en la repetició, l’eco d’antífones i l’acumulació de sonoritats, explosiva i solemne alhora, que bé podria pertànyer a l’anomenat Kaiserstil austríac, un estil ric i sumptuós desenvolupat a finals del segle XVII, en temps de l’emperador Leopold I (1658 – 1705) qui fou gran melòman i intèrpret i protagonista d’una cort versada a les arts.

La Missa Salisburgensis és, en tots aquests sentit, una obra única i immensa, una celebració a l’alçada dels seus mecenes i de la cort on s’interpretava i una composició pròpia d’aquell que feu evident el missatge i el poder celestial present en la música.