10 pel·lícules per veure a Sitges

4.10.2016

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Festival de Sitges pels amics, arrenca aquesta setmana, i tothom que hagi fet un cop d’ull a la programació sabrà que la sensació de vertigen davant la ingent quantitat de propostes resulta aclaparadora. A manera de guia totalment subjectiva i en alguns casos mancada d’evidència empírica, us deixem amb 10 propostes -en ordre de projecció- que proven d’abastar l’extensa varietat que ens proposa l’esdeveniment cinematogràfic de més volada de Catalunya.

Colossal: Nacho Vigalondo, que va debutar amb èxit a Sitges el 2007 amb la molt recomanable Los Cronocrímenes, presenta la seva segona proposta amb repartiment internacional després d’Open Windows. Aquesta vegada, l’argument gira al voltant d’una noia que passa una mala època i, un bon dia, descobreix que té una connexió especial amb un monstre que amenaça de destruir Seül. Ciència-ficció, introspecció i el filtre esbojarrat i no exempt d’humor d’un dels directors espanyols més imaginatius del panorama actual.

Anne Hataway durant el rodatge de Colossal, de Nacho Vigalondo

Anne Hataway durant el rodatge de Colossal, de Nacho Vigalondo

The Whispering Star: L’extremadament prolífic Sion Sono (definició d’extremadament prolífic: l’any passat va presentar tres pel·lícules al festival; aquesta edició, dues) ens porta les reflexions existencials d’una androide que ronda l’univers com a repartidora de paquets. Cada canvi de registre del cineasta nipó, que tan aviat pot rodar una barreja explosiva entre Super 8  i Kill Bill com un tendríssim conte infantil sobre una estrella del pop i la seva tortuga gegant, obre un món de possibilitats innegablement engrescador.

Hell or High Water: No és ni fantàstica ni de terror, però els habituals sabreu que a Sitges el gènere hi és molt benvingut, i aquest neowestern promet fer les delícies dels amants de les pel·lícules de crim, desert i carretera. L’aclamació crítica que ha rebut fins ara per tot arreu on ha passat pràcticament ho garanteix, i, si aquest no és prou motiu, potser us convenç l’oportunitat d’escoltar una nova banda sonora de Nick Cave i Warren Ellis.

 

The Handmaiden: L’estrena d’un nou llargmetratge de Park Chan-Wook sempre és motiu de celebració. Per si fos poc, la darrera peça del brillant director coreà arriba amb un premi Vulcan a l’artista tècnic de Cannes per la seva direcció artística sota el braç, així que l’única opció que queda és salivar. Aquest thriller psicològic amb tints eròtics promet tensió (recordeu Oldboy?) i una elegància de classe mundial. No me la perdria per res.

Grave (Raw): Sempre apareix, arribada la temporada de festivals, aquella pel·lícula que provoca desmais, vòmits i trucades a ambulàncies. La d’aquest any és Grave (Raw), la història d’una jove vegetariana que desenvolupa un gust per la carn lleugerament fora del que dicten els cànons socials (ja podeu imaginar per on van els trets). Deixant de banda els cops d’efecte publicitaris de torn, l’estil de la directora novell Julia Ducournau ja ha estat comparat amb el de gegants com Lynch i Cronenberg. Poca cosa.

Midnight Special: Per què una de les propostes més excitants de la temporada ha estat relegada a un únic passi un dimecres a l’una de la matinada s’escapa completament del meu enteniment. En qualsevol cas, tots aquells que no temeu la falta d’hores de son teniu una cita obligada amb el que el director de l’exquisida Take Shelter ha catalogat com la seva pel·lícula més personal.

A Dark Song: Amb aquesta me la jugo. Pràcticament no se’n pot trobar cap referència més enllà del tràiler, i és el primer film del seu director, Liam Gavin, però tinc el convenciment que aquest relat sobre una dona que contracta un ocultista perquè l’ajudi a contactar amb el seu fill mort serà una de les peces clau del certamen pel que fa a terror de qualitat, de la mateixa manera que ho van ser The Witch i The Babadook en edicions anteriors. Aviat sortirem de dubtes.

Swiss army man: Un home intenta suïcidar-se en una platja, però fracassa, i en aquell moment descobreix un zombi (interpretat per Daniel Radcliffe, a qui el seu paper de Harry Potter ja queda ben lluny), que ostenta una erecció perenne i deixa anar flatulències constants, amb qui farà amistat. Si aquest argument no us fa saltar d’anticipació, potser Sitges no és la localitat on heu de passar els pròxims dies. En paraules dels directors (premiats a Sundance, per cert): “el primer pet fa riure, l’últim fa plorar”.

Prevenge: L’actriu Alice Lowe (guardonada per interpretació i guió amb Sightseers al 2012) debuta com a directora fent bandera de la comèdia negra que l’ha portat al reconeixement. Aprofitant el seu embaràs real, Lowe es va posar a les seves pròpies ordres per interpretar una dona moguda pel fetus que duu dins seu a cometre tota classe d’assassinats. Els aplaudiments amb què s’ha rebut a Venècia i Toronto fan augurar una deliciosa hora i mitja del que a La Competència en deien “riure amb la o”.

Alice Lowe a Prevenge

Alice Lowe a Prevenge

Louise en Hiver: Per acabar, una potencial joia que corre el risc de passar desapercebuda entre tants litres de sang. El veterà animador francès Jean-François Laguionie ens porta un conte sobre una anciana que perd el darrer tren que surt d’una localitat de platja en acabar la temporada alta, i es veu obligada a sobreviure tota sola al poble desert. El traç senzill i els colors suaus de les imatges promocionals estovarien el cor de qualsevol, i, després de nou dies de patiment i vísceres oferirà, de ben segur, un merescut repòs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. A la ressenya de The Whispering Star, hi diu androide però potser seria millor que fos ginoide. Al menys tècnicament, un androide es un robot en forma d’home, i una ginoide es un robot en forma de dona.