10 coses que aprendràs del passat recent a Gelatina dura

El MACBA presenta Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80, una revisió del relat hegemònic de l’Estat espanyol durant la transició. La mostra reuneix més de 200 obres i s’emmarca dins del projecte de la xarxa de museus europeus L’internationale. Destaquem 10 fets que podem aprendre del passat recent d’Espanya en aquesta exposició.

I si reconsiderem els discursos generats als anys 80? Això és el que pretén Teresa Grandas, comissària de l’exposició Gelatina dura, que ha fet un recull de 200 materials de tot tipus per plantejar la idea que tenim de l’època de la transició. Ferran Barenblit, director del MACBA, defineix la mostra com una “trama de relats i contrarelats dels anys 80”, que no pretenen rebatre aquell discurs sinó mostrar les seves fissures.

Com es construeix la nostra societat d’avui en dia? Tot van ser flors i violes durant la transició? Hi va haver un exercici antiartístic des dels marges de l’art canònic? “Abordar els 80 és realment interessant per la riquesa i la complexitat del moment”, apunta Grandas. L’exposició s’articula a partir de 7 seccions, però l’últim que vol la seva comissària és crear un altre relat tancat sobre el tema. És per això que l’entrada de Gelatina dura serà vàlida durant 1 mes, perquè el visitant pugui tornar a la sala i crear-hi tants recorreguts i relats diferents com vulgui.

1- Sida i heroïna. Els bells vençuts és el títol d’una cançó de Leonard Cohen que ara la comissària de Gelatina Dura agafa per emmarcar un seguit d’obres al voltant del problema de l’heroïna i la sida durant els anys 80. “Aquesta droga destrueix una generació sencera”, afirma Grandas, fent referència a tots els artistes i intel·lectuals que van decidir abocar-se a la substància prohibida, que junt amb la sida, va perjudicar la societat espanyola.

2- Llei de Perillositat Social. La segona república espanyola va crear la Llei de vagos y maleantes per controlar i reprimir rodamons, nòmades i proxenetes. Més tard, els franquistes van afegir-hi els homosexuals. Amb l’arribada de la transició, aquesta llei, que no penava delictes sinó conductes, va seguir existint però amb un nom diferent: Llei de Perillositat Social. En no ser presos polítics, els empresonats per aquesta llei no es van poder acollir a les amnisties després de la mort de Franco. La norma no va desaparèixer fins el 1995.

3- Conseqüències del Pacte de la Moncloa el 77. Les polítiques econòmiques desenvolupades a partir dels acords econòmics de 1977 van constituir una aliança entre sectors de la classe mitjana polititzada i els moviments obrers. Tot plegat va contribuir a la desmobilització de la classe obrera. Per explicar què va passar a partir d’aleshores, Teresa Grandas reuneix a la secció De la granota blava al coll blanc obres com un documental de Tino Calabuig, Lunes negro, Atocha 55; o els vídeos Numaz Presenta… i La memòria interior de Joaquim Jordà i María Ruido respectivament.

4- La cultura com a circ mediàtic. Si el 1977 es parlava de l’accés igualitari a la cultura, a partir del 1982 aquesta va ser utilitzada com un instrument de promoció del govern i del país, amb grans dosis de populisme. Això expliquen les obres de l’exposició en qüestió del MACBA, que recorden frases com la que va dir l’alcalde de Madrid, Tierno Galván, el 1984: “¡Rockeros, el que no está colocado, que se coloque y al loro!”. La cultura es va entendre com un instrument per oferir una imatge d’un país jove, actiu, dinàmic, lluny de l’etapa gris.

5- Nou panorama institucional de la cultura. Si fins aleshores el país s’havia caracteritzat per l’escassetat d’equipaments que promoguessin l’art contemporani, el buit es va intentar compensar a través de beques, espais d’art, un museu nacional enorme com el Reina Sofía o la creació de la Fira d’Art Contemporani ARCO a Madrid el 1982. ARCO, a part de ser un gran esdeveniment social, havia de possibilitar la creació d’un mercat que sustentés tot el nou aparell institucional. El documental de Tino Calabuig analitza la primera edició de la fira a manera de recorregut crític a través del nou desplegament comercial i mediàtic.

6- La desaparició de la COPEL. Després de les primeres amnisties parcial, va empitjorar el greuge comparatiu entre presos polítics i presos comuns. Aquest xoc va provocar que els últims s’organitzessin a través de la COPEL (Coordinadora de Presos en Lluita). Es tractava d’un moviment basat en la solidaritat, que reivindicava el dret a la llibertat i la reforma del sistema penal i penitenciari. Alguns estudis vinculen la fi de la COPEL amb l’entrada massiva de l’heroïna a les presons, com una estratègia de desactivació d’aquest moviment organitzat.

7- L’existència del col·lectiu Video-nou. El col·lectiu es va construir arran de la VII Trobada Internacional de Vídeo organitzada pel CAIC (Centre d’Art i Comunicació) a la Fundació Joan Miró. Amb un enfocament interdisciplinari, VN va dur a terme més de trenta intervencions, des d’accions de vídeo sociològic i d’animació social fins a documentals i circuits alternatius d’informació. A l’exposició se’n presenten filmacions en diversos àmbits: les Jornades Llibertàries al Saló Diana i el Parc Güell, el 1977; la vaga de benzineres a la ciutat i província de Barcelona el mateix any o el projecte sobre el barri de Can Serra el 1978.

8-  La fi del creixement de la CNT.  A partir de la mort de Franco, el sindicat anarquista CNT va incrementar la seva incidència en el món obrer. El 15 de gener de 1978, la CNT va convocar una manifestació contra els acords econòmics dels Pactes de la Moncloa, durant la qual van llançar còctels Molotov contra la sala de estes Scala de Barcelona. Com a conseqüència van morir quatre treballadors, tres d’ells afiliats a la CNT. Aquest cas va constituir un punt d’inflexió per al moviment anarcosindicalista i llibertari, i per exemplificar-ho Gelatina Dura mostra vídeos de les Jornades Llibertàries del 77.

9- Art que no vol entrar al museu: Taller Llunàtic.

Aquest col·lectiu va sorgir a mitjans dels anys setanta a Mallorca i encara ara continua la seva activitat, amb membres com Bartomeu Cabot i Josep Albertí. La provocació, l’insult, la ironia i la pornografia són les claus de la seva feina, que gira al voltant de la transgressió i el qüestionament irònic del que està establert. Tot i que Gelatina Dura compta amb obres seves, els materials que es presenten procedeixen d’una col·lecció particular, atès a la negativa del col·lectiu a col·laborar amb el projecte perquè no els interessa estar en cap museu.

10- A la transició també hi va haver censura. Rocío és un documental dirigit per Fernando Ruiz Vergara, amb guió d’Ana Vila, que aborda el fenomen de la romeria del Rocío analitzant-lo des de perspectives històriques i antropològiques. El 1984, el Tribunal Suprem va decidir suprimir parts de la pel·lícula, per malparlar de la religió catòlica i citar personatges públics. Rocío va ser la primera pel·lícula segrestada judicialment a l’Estat espanyol després de l’aprovació de la Constitució el 78 i la desaparició dels mecanismes de censura del franquisme. La trobareu al principi de l’exposició Gelatina Dura.