Pepe Serra i la redefinició del MNAC

17.08.2012

La setmana passada, unes paraules de Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), van generar un fort debat en el panorama cultural català. Arran d’una entrevista a Catalunya Ràdio, el director del centre reflexionava sobre la necessitat d’afegir la marca Barcelona al nom de la institució. Quines són les claus que van fonamentar aquest debat?

 

Pepe Serra, director del MNAC

 

Tot i que podem establir el 1929 com l’any d’arrencada del MNAC, podríem rastrejar la història de les seves col·leccions fins a finals del segle XIX amb el Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona. Si bé en un principi les col·leccions es trobaven ubicades a l’actual edifici del Parlament de Catalunya, l’any 1934 es traslladarien al Palau Nacional de Montjuïc. Tampoc seria aquesta la ubicació definitiva, ja que l’esclat de la Guerra Civil en va disseminar les obres per motius de seguretat. Aquestes no es tornarien a reunir fins acabat el conflicte, i ho farien definint dues institucions diferents que no es fusionarien definitivament fins a l’any 1990 amb la Llei de Museus, moment en què, a més, el fons passaria a formar part del conjunt de museus de la Generalitat de Catalunya i a ubicar-se a l’actual seu. El MNAC, tal i com el coneixem ara, prové d’una recent reforma de l’any 2004.

El conjunt de museus de Catalunya s’estructuren actualment mitjançant la Llei 17/1990 de museus, que categoritza totes les institucions museístiques segons una estructura jerarquitzada depenent del seu abast territorial. Aquesta estructura s’encapçala pels museus d’àmbit nacional, els museus insígnia de les respectives temàtiques museístiques (art, ciència i tècnica, història, etcètera). El MNAC, o Museu d’Art de Catalunya (que és com se l’anomena a l’esmentada llei) representaria la proposta d’ampli abast dels museus de temàtica artística catalana.

 

Museu Nacional d'Art de Catalunya / Foto de Kippelboy

 

Els museus catalans, a més, tenen associat un acrònim des que l’any 1988 el Departament de Cultura en va proposar un llistat per a tots els museus que tenia registrats. Aquest llistat s’ha anat ampliant des de llavors i alguns d’ells han anat variant amb el temps a cavall de canvis institucionals o de voluntats comunicatives. Molts d’aquests acrònims són més identificables que el propi nom del centre; d’altres no. N’hi ha de més fàcils de pronunciar, i n’hi ha de francament impronunciables.

I és que segurament l’aspecte que ha aixecat més polseguera de la reflexió de Pepe Serra és la proposta de redefinir l’acrònim MNAC per tal d’incloure-hi, d’alguna manera, la marca Barcelona. Una marca turística és una creació de l’àmbit del màrqueting, la comunicació i el turisme que pretén definir el valor afegit d’una destinació turística. A ningú se li escapa que la marca Barcelona és un fort reclam turístic. De fet, se n’ha volgut treure tant profit que els darrers plans de promoció turística de Catalunya no han dubtat en allargar l’abast geogràfic de la ciutat fins a tocar dels Pirineus. Les crítiques més enèrgiques sorgeixen, doncs, de la proposta d’identificar un museu d’abast nacional amb la preponderància de la marca Barcelona.

Les col·leccions d’art continuen sent les més valorades dins el panorama museístic d’una ciutat i això atorga al MNAC una importància cabdal a Barcelona. Segons el director de la institució, no es tracta de substituir-ne el nom sinó d’explicar-la millor per tal de projectar el patrimoni artístic català a nivell internacional i apropar-lo, alhora, a la ciutat que l’acull.

 

Museu Nacional d'Art de Catalunya / Foto de Kippelboy

Per a Pepe Serra, els museus han de recuperar el seu paper d’espai de trobada i ser més propers a la ciutadania, que els ciutadans sentin com a propi un espai museístic. Un lloc on aprendre i gaudir del patrimoni, ja que aquest no és únicament turisme, també és identitat, cultura i coneixement. Identificar allò que ens és propi ens ajuda a reconèixer-nos, però també a fer-nos entendre. La marca Barcelona, reconeguda internacionalment ajudaria, segons Pepe Serra, en aquesta doble voluntat.

Web de Vàngelis Villar.