La violència política contra la premsa: atacs a El Be Negre i al setmanari Destino

7.07.2015

El número de L’Avenç corresponent als mesos de juliol i agost inclou un parell d’articles referents a dos episodis que, tot i estar emmarcats en dos contextos històrics ben diferents, presenten un nexe comú: l’ús de la violència política contra la premsa, que ja havia estat emprat en l’atac contra el Cu-cut! el 1905. L’article de Joan de Déu Domènech se centra en l’assalt a la impremta on es tirava el setmanari satíric El Be Negre, que tingué lloc el 24 d’octubre de 1933 a mans dels escamots de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català, en un context de certa convulsió política previ a les eleccions generals del novembre del mateix any. El Be Negre ja havia estat atacat prèviament, majoritàriament per part dels escamots d’EC, però en alguns casos també per la FAI. L’hegemonia d’Esquerra Republicana a Catalunya permetia que els escamots actuessin amb impunitat contra els seus adversaris polítics, fent ús de mitjans violents o poc democràtics que els contemporanis associaren al feixisme italià, juntament amb la seva estètica.

benegrevinyeta

EBN, assetjat pels escamots de la FAI i els d’Estat Català. Acudit publicat al núm. 110 (25 de juliol de 1933)

Segons Domènech, l’origen de l’assalt es troba en l’escaramussa iniciada entre Josep M. Planes, el director d’EBN, i Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana i que havia donat suport a les accions violentes dutes a terme per les joventuts del seu partit. Per aquest motiu, ell i la seva família eren sovint objecte de mofa a les pàgines d’EBN que havia passat, en paraules de Domènech, “de la sàtira a la xafarderia, de l’humor a la maledicència”. És en aquest context quan tingué lloc l’assalt. Finalment, els escamots foren dissolts per ordre de la cúpula d’ERC -segons l’autor arran dels fets d’EBN-, si bé que no hi hagueren responsabilitats polítiques i la causa judicial acabà en no-res.

El segon article és de l’historiador Francesc Vilanova i posa de relleu els diferents atacs ocorreguts al llarg del dia 18 de juliol de 1944 i duts a terme per membres exaltats de Falange Española, en el que l’autor anomena “un dia de fúria falangista”. En un context en què  els feixismes estaven a punt de perdre la guerra a nivell europeu i “el mal humor planava entre les files del franquisme”, alguns falangistes aprofitaren l’exaltació patriòtica de la festa de commemoració de l’Alazamiento Nacional per assaltar la seu del setmanari Destino, entre d’altres atacs. Vilanova atribueix aquest acte de violència contra la revista a l’empresonament d’un periodista de Destino a causa d’un article controvertit i, també, a les males relacions entre falangistes i catalans franquistes. I els atacs no acabaren aquí, ja que al llarg del dia els falangistes provocaren destrosses a d’altres establiments. Alguns dels atacants foren identificats pels testimonis, però l’única pena que s’executà fou l’arrest de dos individus, probablement caps de turc, durant vint dies.

El paral·lelisme entre els dos casos posa de relleu que l’ús de la violència com a eina política pot aparèixer en contextos històrics, socials i institucionals ben diferents i sempre amb la mateixa impunitat: tant en una situació social convulsa en democràcia com en un sistema dictatorial que enalteix la violència contra els adversaris polítics i que no garanteix tampoc la llibertat de premsa. Els dos articles, doncs, conviden a reflexionar en aquesta línia, sobre el paper de la premsa i la seva relació amb el sistema polític i institucional, i ens permeten conèixer dos episodis que ens aproximen a dues etapes de la nostra història recent.