Tots tenim un nas… i un Espinàs!

18.12.2013

Avui a les 19.30h el Col·legi de periodistes acull un homenatge a Josep M. Espinàs, en el qual intervindran Ignasi Aragay i Empar Moliner. El mes de març Edicions La Campana va publicar Una vida articulada, que recull els seus milors articles publicats en els darrers 35 anys. Bernat Puigtobella li dedica aquí el seu particular homenatge.

Josep M. Espinàs | Foto de Carlos Rodríguez

 

Tots tenim un nas… i un Espinàs. Cadascú el seu. A casa l’Espinàs ens ha acompanyat sempre. Quan érem petits teníem un disc de cançons infantils que ens despertava cada matí. “Upa-li, Upa-li. És hora de llevar-se, s’ha acabat dormir”. Eren cançons amb lletra de l’Espinàs, per bé que jo aleshores encara no sabia qui era, com suposo que els passa a molts culers que canten l’himne del Barça sense saber que l’ha escrit l’Espinàs. Són cançons tan naturals, tan assentades a la nostra memòria que no se’ns acut pensar que algú, un dia, les va escriure.

Després hi ha l’Espinàs de l’Avui. Les seves columnes ens feien llegir el diari al revés, començant per la contra. Em van acompanyar tota l’adolescència. Eren com un aliment per a nosaltres. La meva mare les retallava, aquelles columnes, i les guardava dintre una capsa de sabates. Recordo que a la tardor l’Espinàs feia uns cursos d’expressió oral al CIC de Terrassa. La mare s’hi va apuntar. Quan li va tocar sortir a fer la seva presentació, la mare va parlar de la vida dels funcionaris. Ella treballava a serveis socials però es resisitia a caure en l’actitud acomodatícia d’una funcionària. Pocs dies després l’Espinàs va fer un article titulat Funcionaris. Hi parlava del cas de la mare, sense dir-ne el nom, per fer una reflexió general sobre el fet de ser funcionari. Increïble. L’Espinàs parlava de nosaltres.

Hi ha també l’Espinàs d’Identitats. Érem a les beceroles de TV3, i l’Espinàs va posar el llistó molt alt. Recordo especialment l’entrevista a l’Espriu. El fons blau del plató. Com deixava parlar els convidats sense deixar de burxar-los.

Hi ha també l’Espinàs d’abans de fundar La campana amb la Isabel Martí, quan encara publicava a editorials com 62. Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984) en seria un exemple. Un diccionari espurnejant, ple d’enginy. Ja que avui fa anys, recordem aquella etimologia d’aniversari:

Aniversari

Castellanització fonètica, ani, del primer compost, any (cf.: Capmani, Companis, etc.). Forma evolutiva d’anyadversari, el nou any que s’afegeix a la vida humana i que li és advers o contrari quant a l’esperança de supervivència.

Després vaig passar el típic xarrampió universitari –conec altra gent que li ha passat el mateix- que ens feia pensar que l’Espinàs era poca cosa. No sé quines pretensions teníem, ens volíem menjar el món, i l’Espinàs ens semblava poc modern i sofisticat, un autor sense pretensions, d’un sentit comú innegable però que anava fent. Nosaltres necessitàvem emocions fortes, i l’Espinàs tenia un altre ritme, anava a peu. I ara que ja som una mica més grans entenem que la diàfana senzillesa de l’Espinàs és molt difícil d’aconseguir. L’exactitud sense estridències, la capacitat d’observació neta de prejudicis i dogmatismes, l’estil que necessita subratllar-se, l’adjectiu que no grinyola…

En acabat hi ha també l’Espinàs editor, que amb la complicitat de la Isabel i la Joana Martí, ha contribuït a crear La Campana, un dels catàlegs més coherents i fiables de les lletres catalanes. L’Espinàs, que fins fa molt poc anava cada any a Frankfurt, es mostrava sempre accessible a parlar al pavelló 5.1 de la fira amb els que fèiem els primers passos en aquest món de l’edició.

I no fa gaire, quan la Campana va recuperar llibre i disc de Les 26 cançons infantils, vaig descobrir –no ho sabia- que allò també era de l’Espinàs. No ho havia lligat mai. Aleshores, el meu Espinàs no havia començat amb els articles de l’Avui, sinó que era de molt abans, d’abans de llevar-me, i probablement d’abans també de despertar-me.

Per molts anys i que en siguin molts més.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris