Antònia Font presenta ‘Lamparetes’ a L’Auditori

2.04.2012

Antònia Font van tornar a omplir l’Auditori ahir a la nit per presentar davant del públic barceloní el disc Lamparetes. Pau Debón va arrencar amb cançons del nou disc però de seguida va començar a alternar amb temes més familiars, sobretot dels àlbums Alegria i Taxi. Els Antònia Font es van trobar una platea freda, que no havia acabat d’escalfar gaire amb els teloners (els estimables Bremen), i va costar una mica que la gent s’animés a aixecar-se o a picar de mans. Després de dues o tres cançons seguides de Lamparetes, en Pau Debon es va adonar que havia de tornar a temes que la gent pogués cantar. “No tenim molta cantera, avui, oi?” va interpel·lar el públic. La gent encara no se sap les lletres del nou disc, i la reacció de Joan Miquel Oliver no es va fer esperar. El compositor d’Antònia Font, que és qui donava amb la guitarra entrada a cada nova cançó, va tocar els primers acords d’Alegria i van remuntar el concert. Pau Debon ballava amb el micro sense fil mentre es projectava sobre l’escenari una constel·lació de rosetons que giraven en cercles concèntrics. A partir d’aquí el concert feia baixada. Pau Debón es va deixar anar amb “Tots els mecanismes”. Després va enfilar “Holidays”: “Sunshine in Yellow, vent saharaui…” Joan Roca i Joan Miquel Oliver es van esplaiar en una recreació instrumental de “Holidays” tan elaborada que Pau Debón els va deixar sols i va tenir temps d’anar al camerino a fer un riu i tornar. El públic es va acabar de desentumir amb “Islas Baleares” i, sobretot, amb “Oh Yeah”, que va posar tothom dret al final del concert. En els bisos, una sopresa que no ens esperàvem. Pau Debon va anunciar l’entrada de Quimi Portet, que els va acompanyar amb la seva guitarra per atacar l’Astronauta rimador, que van tocar a un ritme desfermat. Rock descordat. Pau Debón va agrair la col·laboració del mestre: “D’aquí n’hem d’aprendre tots”, va dir. El concert es va tancar amb la cançó més esperada de la nit, “Calgary 88”, el tema més estimat d’aquest nou àlbum, juntament amb “Paraules”. Com era d’esperar, ja és un clàssic, la gent va xiular quan en Pau Debón va cantar allò de “representàvem Espanya als jocs de “Calgary 88”. Calgary 88 és una cançó conte, un tema que explica molt bé què ha passat entre Batsikafo Katiuskas i aquest nou àlbum. I el que ha passat és que Joan Miquel Oliver ha fet dos discos en solitari i ha escrit una novel·la. Potser mai fins ara Oliver no havia jugat tan clarament amb la possibilitat d’explicar un relat lineal amb una cançó com ha fet ara amb “Calgary 88”.  Valdria la pena que algú, amb una mica més de coneixements i perspectiva, ens expliqués l’evolució que suposa aquest nou disc d’Antònia Font després de les digressions personals que ha fet Joan Miquel Oliver en solitari. No els lloarem mai prou. Com dirien ells mateixos, “me sobren paraules”.