Zeynep Oral, l’escriptora sense por

23.12.2016

Zeynep Oral és un somriure franc i un pas elegant i delicat, però ferm. No té por. És quan no tens por que pots ser tu mateix, afirmar-te, malgrat tot, i fer camí. Cal molta fermesa per ser Zeynep Oral a la Turquia del 2016, perquè Zeynep Oral és al punt de mira del govern d’Erdogan per molts motius: és escriptora, feminista, periodista, presidenta del PEN turc i activista per la pau en un país on actualment compleixen penes de presó 144 periodistes i escriptors mentre que les purgues del règim a funcionaris i mitjans de comunicació són una constant.

Zeynep Oral a la conferència "Autoritarisme i censura a Turquia" del CCCB | Foto: © CCCB, 2016. Autor: Miquel Taverna

Zeynep Oral a la conferència “Autoritarisme i censura a Turquia” del CCCB | Foto: © CCCB, 2016. Autor: Miquel Taverna

Zeynep Oral (Istanbul, 1946), però, diu que no deixarà d’escriure.  És per la seva valentia, per la seva aposta decidida per la defensa dels drets humans i de la llibertat d’expressió, així com per la qualitat de la seva obra literària que ha rebut el Premi Veu Lliure, atorgat pel PEN Català des de l’any 2010. El guardó té per objectiu de reconèixer  un autor o autora que hagi patit captiveri o persecució a causa dels seus escrits. El premi li fou atorgat el passat 19 de novembre a Maó, amb presència de Miquel Àngel Maria, Conseller de Cultura i Educació  del Consell Insular de Menorca i la presidenta del PEN Català, Carme Arenas. Ella rep el premi i l’ofereix als seus companys i companyes empresonats per dur a terme una tasca intel·lectual i advocar pel pensament lliure a Turquia.

Mentre parlem de la seva obra, del seu país, del seu diari… ens contempla la Mediterrània que agermana els Països Catalans i Turquia. Tot i que el centre de la conversa és necessàriament el seu món, no deixa parar atenció a la realitat del nostre país (pregunta, comenta, observa…) on ha vingut uns dies amb motiu del lliurament del Premi.  Potser és perquè té, als 70 anys, la solidesa de l’experiència i la curiositat inquieta –la mirada la delata- imprescindible per continuar aprenent.  Parla a poc a poc i acompanya les frases de vius moviments de mans. Jo no puc deixar de pensar que ho fa per assegurar-se que les seves paraules se senten i s’entenen. És conscient de la transcendència dels moments que viu el seu país. Llàstima que, de moment, no puguem llegir la seva obra en la nostra llengua perquè encara no ha estat traduïda al català.

 – L’actualitat s’imposa a la literatura… quina és la situació a Turquia ara?

El dia 15 de juliol hi va haver un intent de cop d’Estat a Turquia. Sí, un terrible i sagnant intent de cop d’Estat en el qual van ser assassinades 230 persones quan senzillament intentaven aturar els tancs davant del pont del Bòsfor, mentre el nostre parlament era bombardejat. He viscut tres cops d’Estat militars al llarg de la meva vida. Aquest, però, va ser diferent. Aquest tenia com a objectiu la gent del carrer i la gent del Parlament, no com els altres, que tenien al punt de mira el cap de govern. Realment va ser un intent de cop d’Estat estrany. Creiem que el moviment Gülen estava al darrere de tot allò.

 – Què ens en pot dir, del moviment Gülen?

Fettulah Gülen és un imam islamista, sense cap educació, encara que des d’alguns àmbits d’occident se l’ha vist com un filòsof sufí. És actiu des dels 70. Tot i que havia estat un aliat d’Erdogan, des de fa quinze anys ha estat acollit pels Estats Units en el seu autoimposat exili. El seu moviment és ben vist pels Estats Units i d’altres països occidentals perquè advoca per un suposat islamisme moderat, com si l’islamisme moderat pogués existir…. De fet, el partit al poder, Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Adalet ve Kalkınma Partisi, AKP en turc) ha pogut accedir al govern, en part, gràcies al suport rebut pel moviment de Gülen.  En realitat, l’únic motiu el qual l’AKP i  Gülen es troben enfrontats és perquè tot dos volen més quotes de poder. Malgrat la situació actual a Turquia, estic molt contenta, evidentment, que el cop no triomfés. Hagués estat molt pitjor per als civils i per als que lluitem per la democràcia, la igualtat i la justícia.

 – Quin és el balanç de l’intent de cop d’Estat?

5 dies després de l’intent fallit de cop d’Estat es va imposar l’estat d’excepció a Turquia. Durant aquest temps, 150.000 funcionaris han estat apartats del seu lloc de treball (jutges, fiscals, advocats de l’Estat, policies…), 60.000 professors han perdut la feina i més de 60. 0000 persones han estat detingudes, algunes van ser finalment arrestades, d’altres no. Pel que fa al col·lectiu dels escriptors i periodistes, 144 són a la presó en l’actualitat, acusats de terrorisme.  Més de 700 acreditacions de premsa han estat confiscades i a 56.000 persones els han retirat el passaport, 170 mitjans de comunicació han estat tancats i també centenars de centres educatius, així com diverses associacions i sindicats.

Conferència "Autoritarisme i censura a Turquia" de l'escriptora i activista Zeynep Oral al CCCB | Foto: © CCCB, 2016. Autor: Miquel Taverna

Conferència “Autoritarisme i censura a Turquia” de l’escriptora i activista Zeynep Oral al CCCB | Foto: © CCCB, 2016. Autor: Miquel Taverna

 – El diari on treballa vostè ha estat notablement afectat per aquesta persecució, oi?

Malauradament, sí. Jo treballo per al diari “Cumhuriyet”, que en turc vol dir República. És el més antic, va nàixer amb la República de Turquia, i s’ha consolidat com un dels diaris de l’oposició a Erdogan. És independent, progressista i s’ha alçat en la veu dels que mai no han estat escoltats. Avui en dia, però, la democràcia, la justícia i la separació de poders no existeixen a Turquia. És per aquesta raó que ara i també en diverses etapes del passat el “Cumhuriyet” ha hagut de fer front a problemes greus, derivats del seu enfrontament al poder. De fet, ha estat tancat en cada cop d’Estat que ha sofert el meu país. Alguns dels seus col·laboradors han estat assassinats i molts tancats a la presó al llarg de la seva història. Ara mateix estem patint un dur assetjament per part del govern. L’any passat el nostre editor en cap i el nostre corresponsal a Ankara van ser tancats a la presó per haver publicat fotos de camions que portaven armes cap a Síria… com a resposta i solidaritat amb ells dos, 160 escriptors van autoinculpar-se d’haver fet les mateixes fotografies.  El passat 31 d’octubre a les 5 de la matinada hi va haver una batuda policial que va acabar amb la detenció de 12 dels nostres periodistes. Només els dos de més edat van ser alliberats provisionalment mentre que la resta van ser tancats a la presó. No sabem quan seran jutjats. Els acusen de simpatitzar amb grups terroristes.

 – Per què tem més?

Per la llibertat, la secularitat, i els drets de les dones. De fet, els defensors de la secularitat de l’Estat turc, i de la democràcia ens trobem, d’alguna manera, com enmig de les dues grans rodes immenses que són l’AKP i el moviment Gülen. D’altra banda, el país està dividit, i no ho està entre kurds i turcs, o entre creients i no creients com alguns volen fer creure, ho està entre seguidors i detractors d’Erdogan. Jo estic trista, indignada, irritada, enfadada…

 – Què en pensa del rol de la Unió Europea?

De fet, estic molt decebuda del paper que ha tingut la Unió Europea i el món occidental en general pel que fa a Turquia. Crec que Turquia estava molt més preparada per entrar a la Unió Europea als 90 que ara. El món occidental no va donar valor a la secularitat i la particularitat que Turquia podia aportar. Van preferir el que ells anomenen un islam moderat, que jo crec que és impossible. I més tard, amb l’únic objectiu d’aturar les onades de refugiats sirians, es van vendre tots els seus principis.

 – I la maleïda pregunta, malauradament tan recorrent en els darrers mesos. Té por?

Tinc set néts, entre 7 i 17 anys, i pràcticament cada dia em vénen amb les mateixes preguntes: “iaia, tens por?”  I totes les meves amistats, de Turquia i de fora, des del Japó a la Gran Bretanya, des de Sud Àfrica a Noruega em pregunten el mateix: “no tens por?” En canvi, el meu marit i els meus dos fills ja no em fan preguntes. Senzillament em diuen: “ja n’hi ha prou. Hauries de tenir por. Hauries de parar d’escriure”.  No. No tinc por. Continuaré escrivint.

 – Com ha canviat el seu dia a dia des de l’intent de cop d’Estat del passat juliol?

Tenir o no tenir por. Aquesta és la qüestió, sobretot quan penses en els darrers esdeveniments que han tingut lloc a Turquia. Abans de l’intent del cop d’Estat jo enviava la meva columna al diari, des de casa. Ara vaig a la redacció cada dia. Sento que ho he de fer, pels meus companys que són a la presó, per la llibertat al meu país… I cada dia hi vaig, encara que hagi de creuar barricades, passar per mig de manifestacions a favor o en contra del diari, i esquivar tanquetes del règim. Sento que ho he de fer. Tinc molta, moltíssima feina.

– Es pregunta el poeta amazic Salem Zènia en un dels seus versos “si maten els artistes, qui cantarà l’amor”? No deixem que les actituds autoritàries d’alguns polítics esborrin la literatura de les entrevistes amb els escriptors i escriptores turcs aquests dies. Com va començar a escriure?

Curiosament a mi, de petita, a l’escola, em posaven molt males notes en les redaccions. Em deien que no servia per escriure i, al final, vaig acabar demanant als meus companys i companyes que em fessin les redaccions que teníem com a deures. Va ser anys més tard, quan vivia i estudiava a París, que vaig començar a escriure en funció de com em sentia, o de què sentia, sense normes, i vaig descobrir-ne el plaer. També tinc molt clar que escriure en la llengua materna és essencial per escriure, diguem-ne, de veritat.

 – Digui’m, quan escriu, què la inspira?

Escric perquè sento que cal que determinades coses es coneguin, perquè em pregunto coses, i de vegades no en trobo les respostes, perquè vull aprendre, perquè vull que la gent sigui conscient de determinades coses, perquè vull abastar més, perquè vull multiplicar, saber, descobrir… Ara, de fet, la situació política del meu país i la feina que crec que he de fer en relació a aquesta situació passa per davant de la meva feina més literària.

 – Literatura i compromís?

Sempre.