Xicu Masó: “Un Pinter és una partitura perfecta i precisa”

Juan Carlos Olivares apuntava l’altre dia que el teatre de Xicu Masó és la nuesa de l’essencial, la dialèctica al servei del teatre. Unes característiques que, personalment, el converteixen en el candidat ideal per adaptar una obra de Harold Pinter. I L’encarregat n’és una bona prova. El muntatge, que ara es reposa al Teatre Lliure, és una petita joia on tot està mesurat amb una precisió quasi quirúrgica.

“No hi ha res més a fer, tot són els actors” em dirà més tard el mateix Masó, tot conversant al pati de butaques. I penso que és cert, que té raó que la columna vertebral d’aquest encarregat són els intèrprets però també penso que fer un Pinter és difícil. És complicat perquè amaga petites bombes de rellotgeria, perquè utilitza el llenguatge per ensenyar-nos com es crea i s’utilitza el poder, perquè la tensió recau en allò que no es verbalitza. I fer-ho bé, muntar un Pinter de manera que tot flueixi i no es noti la mà de qui ho dirigeix és encara més difícil. És el que aconsegueix Masó. Fer-se invisible, entendre l’obra i posar l’ofici i la tècnica al servei del text. Potser per això, perquè com aquell qui diu porta Pinter a la sang, parlar amb ell acaba esdevenint una masterclass comprimida sobre el dramaturg. The caretaker és de les primeres obres que vaig llegir de Harold Pinter però és ara, després de L’encarregat, després de les paraules d’en Xicu, que l’entenc de debò.

Aída Pallarès: Harold Pinter deia que The Caretaker és divertida fins a cert punt i que era precisament per aquest punt que la va escriure. Per què vas triar-la?

Xicu Masó: Jo no la vaig triar perquè fos una comèdia ni buscava una comèdia. D’entrada t’he de dir que Pinter m’agrada molt, de fet és el tercer que dirigeixo, i de cop em vaig adonar que llegit des de l’actualitat The caretaker té molta potència, perquè un sense sostre fa cert temps era una cosa estranya i fins i tot exòtica i avui, en canvi, és d’una proximitat vertiginosa. Jo, per exemple, no sé on seré d’aquí a vuit anys dedicant-me a aquesta feina. Crec que van apareixent els moments adequats per les obres i ara és un moment collonut per aquesta. El moment i l’ocasió perquè també calia trobar el lloc, l’espai, és clar.

Quan vas dirigir ‘Alaska i altres deserts’ vas comentar que Pinter cal dirigir-lo amb precisió.

Sí, perquè si no, no funciona. Un Pinter és una partitura perfecta i precisa. És com si agafessis una obra de Xostakóvitx i al mig volguessis inventar-te notes: seria un desastre absolut. Amb Harold Pinter passa el mateix, no pots deixar de fer cas d’una coma ni d’uns punts suspensius perquè serveixen i hi són per alguna cosa. Sovint durant el procés encara no saps què signifiquen, però tard o aviat ho acabaràs sabent. En els textos de Pinter hi és tot, depèn de tu si ho trobes o no.

Dels protagonistes de The caretaker se n’ha dit de tot. Que representen la santíssima trinitat o fins i tot que Davies, el homeless, és Adam expulsat del Paradís. Tot i que el propi Pinter va explicar que eren bajanades i que en realitat es va inspirar en uns veïns. Tu com interpretes els personatges?

Com ho tenia escrit el propi Pinter. Ell posava uns personatges en un lloc i s’esperava a que creixessin i els hi passessin coses. Pinter escrivia com des d’un microscopi: en una plaqueta hi posava una cèl·lula o dues d’iguals i després n’afegia una d’estranya. I llavors, amb la precisió quirúrgica que et comentava abans, escrivia com es relacionen aquestes cèl·lules.

El personatge de l’Aston (Carles Martínez), però, hi ha muntatges que l’han representat com si fos autista o deficient. Aquí, en canvi, dóna la sensació que és més un inadaptat perquè no sap, o no pot, comunicar-se.

Cadascú en fa la seva lectura, però jo he optat per no inventar-me res. L’Aston que veiem a L’encarregat és que el jo llegeixo al text. De fet ell mateix  explica què li passa en el monòleg: “jo abans parlava massa, tenia al·lucinacions de silenci i la gent va començar a trobar-me estrany” diu. I d’aquí va acabar a l’hospital, li van practicar els electroxocs i des de llavors el pensament li va lent. O sigui que és algú a qui el pensament li va lent però a la vegada és algú que ha de poder fer aquest monòleg. Amb el Carles, durant els assajos, anàvem i veníem del monòleg a l’inici perquè el mateix personatge que no parla fos el que comencés el monòleg però que ningú s’ho esperés. Són curioses, aquestes coses de Pinter. El personatge que gairebé no parla de cop i volta et deixa anar un monòleg de tres pàgines.

Potser és que Pinter és difícil de llegir.

Molt. A poc a poc vas aprenent a gratar en aquesta lectura i a mesura que furgues, trobes. Pinter cal haver-lo llegit bé. De fet, a vegades amb els alumnes tens la sensació que en realitat només els estàs ensenyant a llegir i comprendre. A The caretaker el que no es diu és més important que el que es diu. Els personatges parlen, parlen i parlen però estan passant altres coses. Això sí, el que diuen té molta gràcia. El missatge no està en el text sinó en les coincidències, en els punts de no trobada dels tres discursos. És una obra curiosa perquè els actors han d’estar molt precisos i connectats per no trobar-se i aquest punt, que està a l’aire, és fascinant.

I tu, gratant, hi has trobat molta comèdia.

Sí, però no me l’he inventat ni l’he potenciat. L’he trobat al text. Quan vam començar a assajar pensava que no n’hi havia tanta i gratant em vaig anar sorprenent que n’apareixés.

L’altre dia, a la roda de premsa, vas dir que per a tu els personatges eren com una mena de clowns britànics jugant a fer un thriller. És més comedy of menace que teatre de l’absurd, doncs?

Sí, no crec que The caretaker sigui teatre de l’asbsurd. Crec que és una etiqueta que va esdevenir un calaix de sastre on hi posaven tot el que no entenien i, a més, s’ha anat desprestigiant. Saps què passa? Que Pinter és un autor que no dóna respostes a res. Per exemple, és fantàstic perquè a The caretaker no sabem si el que diuen els personatges del Mick i el Davies és veritat o és mentida. I és igual i per fer-ho no ho hem necessitat. Està en una altra galàxia. De fet aquesta comèdia de clown ens ha servit per allunyar-nos de la transcendència perquè posar-se transcendent amb Pinter és el pitjor que pots fer. El text circula si hi ha facilitat, si hi ha lleugeresa. Si hi ha veritat orgànica i tot això no funciona.

The caretaker és, literalment, l’encarregat de cuidar. Sovint s’ha traduït com El cuidador o El porter. Per què vau optar per L’encarregat?

Amb l’Ernest, el traductor, vam acabar triant L’encarregat per una qüestió de sonoritat i també pel tipus d’espai que m’imaginava.

També heu optat per adaptar les referències geogràfiques a la ciutat de Londres, molt importants en Pinter, a les de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per què?

Jo normalment no sóc gaire partidari de fer aquest tipus d’adaptacions, però a The caretaker hi ha moltes referències i si no ho fèiem hi havia bromes o fins i tot el monòleg inicial del Mick que no captaríem i, per tant, no tindrien cap sentit.

I les cançonetes infantils que sonen durant els foscos què signifiquen? Em tenen intrigada.

Això té una explicació poètica i una de prosaica. La prosaica és que és inevitable fer soroll als foscos i queda lleig però tampoc podia posar-hi música. Posar qualsevol música en un Pinter és una cabronada, una traïció. Pinter mai demana música i no té sentit. L’explicació poètica és que és el món de fora, l’exterior. Però tampoc volia que fos excessivament agressiu, que és el que passaria amb veus adultes. Per a mi les cançonetes infantils no alteren res del que està passant i fins i tot té un punt d’estranyesa com la resta i per tant, crec que funciona.

Però al principi i al final sí que hi ha música.

Sí i va ser molt difícil trobar-la. Vaig estar buscant coses per Youtube, variacions de Txaikovski, i aquests que hem triat són una colla de quatre oboès, un vídeo domèstic de qualitat horrorosa, però que dóna un to a l’estil del cine negre italià i francès dels anys 50 que m’agrada.

Aquesta temporada hem tingut la sort de veure ‘Terra de ningú’ però Pinter no és un habitual de la cartellera teatral catalana. Creus que ens espanta?

Sí. Perquè se’l relaciona amb un to transcendent, dur, espès. I tant de bo L’encarregat serveixi perquè ens adonem que Pinter no ha de ser així.

Amb la crisi actual, econòmica i de valors, creus que necessitem un teatre més compromès i polític?

Jo crec que això es necessita sempre i mai ho hem deixat de necessitar. Fa molts anys que optem per les comedietes, i ara amb la crisi s’ha potenciat perquè els productors estan espantats i volen que les coses funcionin. Però si tot ho fas per tenir audiència, com diuen a la tele, potser en tindràs, sí, però serà una audiència que cada cop va baixant més el nivell. I és el que ha passat en el teatre en aquest país. El públic de fa vint anys era més receptiu a propostes d’aquest tipus que el d’ara.