Xavier Bosch: “A Internet preval el que impacta per damunt del que importa”

Xavier Bosch sempre parla i escolta mirant als ulls. Observador, d’aquells que no solen passar per alt cap detall. Possiblement aquesta actitud la comparteix amb el protagonista d’Eufòria: Dani Santana. El mateix periodista que a Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009), i a Homes d’honor (2012), ens va mostrar el terreny de la premsa escrita i de la televisió, torna a aparèixer; aquesta vegada, enguixat de dalt a baix.

Malgrat això, manté ben encesa la vocació i el compromís de destapar i desafiar les injustícies.  Furgant, de nou, l’ombra fosca del poder. Quantes misèries i draps bruts s’amaguen rere la corbata de l’ambició? Aquest interrogant es desperta davant d’una catifavermella per on es passeja un multimilionari mexicà, que pretén alçar el macrocomplex temàtic més gran d’Europa al mig d’Osona. S’hi afegeix la desconfiança d’una indústria farmacèutica que, sospitosament, facilita regals en forma de viatges luxosos o que obre la porta a prostíbuls. És aquest pany, precisament, el que va fer replantejar la vida d’un visitador mèdic. Penedit, va contactar amb l’autor de la novel·la a través del Twitter. Així doncs, Xavier Bosch es va convertir en el confessionari de dotze anys d’abusos sanitaris, de recompenses desorbitades i, al cap i a la fi, de remordiments que fregaven de ben a prop la consciència ètica.

Així doncs, la realitat es submergeix, compromesa, clara i contundent, conjugant-se amb un punt de ficció, que embolcalla tota la trama. Contextualitzada en la crisi actual del periodisme que s’aferra, cada vegada més, al món digital. Un entorn digital on, sovint, un clic prem preferentment l’anècdota morbosa més que no pas el rigor informatiu.

Eufòria és l’altaveu agosarat i necessari, la reflexió sobre qui és que té el control de la informació i sobre quin és el paper del periodista. És l’atreviment de fer un cop de puny a la taula i dir: això no pot ser. D’analitzar, d’aprofundir i d’explicar. Sense pèls a la llengua, desafiant límits i essent fidels a la realitat.

En Dani Santana ho diu ben clar: els mitjans de comunicació tenen la força no només pel que publiquen, sinó sobretot pel que callen.

Utilitzes la veu del Dani Santana per reflexionar amb profunditat sobre el que sovint es redueix a una notícia petita, amagada en un racó de diari.

No només la veu del Dani. La seva em serveix, però em serveixen també les veus de tots els personatges per dir el que jo penso. No tots els personatges pensen com jo, lògicament, però sí que aprofito diferents veus per dir el que em sembla, per reflexionar sobre el poder, el periodisme, la corrupció i sobre merders diversos que el poder sempre vol amagar i tapar.

Sí perquè, en aquest sentit, d’inspiració no te’n faltarà!

Sí, no me’n faltarà! Aleshores, sí que és veritat que per les reflexions periodístiques, en tres novel·les he aprofitat el Dani Santana per dir el que volia dir sobre el periodisme. En el Se sabrà tot,sobre la premsa escrita, en el Homes d’honor, sobre la televisió i ara, sobre la crisi del periodisme i el periodisme digital.

Com a lectora puc viure la indignació d’un periodista que vol informar amb rigorositat, però no troba com fer-ho i se sent perdut.

El Dani Santana s’ha convertit en un heroi. Ser periodista hauria de ser una redundància de tots aquesta valors que tu has dit. Ser una persona que contrasta, que investiga, que explica coses… Però malauradament, tot això s’està perdent pel camí. Per la crisi, pel que sigui, perquè els mitjans i els periodistes cada vegada estem més collats, estem deixant de fer la nostra feina. Aquí hem trobat un home pur —o que vol ser-ho—, i a través de tres novel·les s’ha convertit en un heroi. Un heroi que investiga sempre és més amable que un detectiu o un policia convertit en un periodista.

Llavors, sembla que sigui un periodista que “s’arrisca” a descobrir, per comptes de tenir el compromís de descobrir —que és el que hauria d’anar lligat amb l’ofici.

Saps què passa? Que la realitat dels merders que hi ha pel món i la corrupció que ens envolta són tan grans que, o apujava el llistó de la ficció a la història que anava a explicar, o ens trobaríem que els diaris expliquen coses més greus que el que volia explicar a la novel·la.  Quan Dominique Srauss-Kahn, president del Fons Monetari Internacional, té tots els números per ser el candidat a la presidència francesa i es tira en un hotel a la dona de la neteja —fos o no fos un parany—, la qüestió és que a l’home li esguerra la vida política que tenia per davant. Tot això ha passat i tot això és real. Quan et poses a pensar què explico a la novel·la, o la faig grossa o queda massa tou.

Com hauríem de digerir tots aquests estímuls d’informació que rebem cada dia?

El lector, l’espectador, o el ciutadà, al capdavall, ha de destriar el gra de la palla. Ha de ser ell qui jugui, ara que té tants canals d’informació, que ja no ha de buscar sinó que la informació el troba a ell. Sovint amb un mòbil a la butxaca t’arriben les piulades amb informació. Per tant, ja no hem d’esperar el diari Ara de l’endemà o esperar a veure el Telenotícies vespre amb en Toni Cruanyes, sinó que l’entrevista ja ens ha trobat. Això fa que en tinguem molta, d’informació. Has de saber triar per no tornar-te boig. Per tant, a quines capçaleres i a quins periodistes els dónes credibilitat i a quins no tant? T’has de fer un vestit a mida, un itinerari sobre qui vols que t’informi.

Creus que ara n’hi ha, d’herois com el Dani Santana?

Segur que n’hi ha! Hi ha molts periodistes que fan molt bé la seva feina, encara ara. Al marge de pressions, de sous migrats, de mitjans precaris, malgrat tot hi ha molts periodistes convertits en herois.

Fas servir sovint la imatge de donar un cop de puny a la taula. Durant les investigacions has arribat al punt d’enfadar-te i dir: com pot ser que estigui passant això a la nostra ombra?

Escric sobre coses que m’indignen. Tinc el sentit de la justícia molt arrelat i segurament, si no m’haguessin indignat algunes coses no m’hauria posat a escriure novel·les. La indignació és un bon motor per posar-te davant del teclat i escriure. De vegades informació, de vegades opinió i altres vegades literatura i ficció. Al final, estic aprofitant la literatura i la novel·la per fer això que en diem ficció real. Basat en temes molt actuals i molt reals, ficcionar-ho amb altres noms i situacions per poder-ho explicar. Aprofito la realitat dura per obrir els ulls a alguns dels nostres conciutadans, sobre alguns temes que tenim als nassos i que no sabem veure.  Com passa aquí amb la indústria farmacèutica.

I justament aquí la indignació és molt gran, perquè estan confonent la salut amb el negoci de receptar per embutxacar.

La indústria farmacèutica inverteix molts i molts milions en recerca i desenvolupament, això és veritat. Hi ha molts medicaments que es queden pel camí, que no arriben a tenir l’èxit que ells volien a l’hora de provar-ho amb pacients. Però quan n’hi ha un que surt bé i és aprovat per l’Agència Europea del Medicament, després d’haver passat totes les fases clíniques per provar-ho, tenen deu anys abans no surti el medicament genèric equivalent per rescabalar-se: és a dir, per guanyar els diners que els calen per tenir beneficis i poder tornar a reinvertir en més investigació i desenvolupament. Ara bé, s’han passat tres pobles amb els límits ètics!

Déu n’hi do! Perquè vas intuint els beneficis que poden obtenir només amb un medicament i són enormes!

Els beneficis han de ser espectaculars! Però la manera com ho han fet traspassa els límits ètics. Comprar o untar metges no és la manera, perquè al final entre tots han acabat arruïnant el sistema sanitari, que és una miqueta el que he dit a Eufòria.

Persones que en són responsables, com la que va contactar amb tu, assumint una vergonya i al mateix temps, la necessitat d’explicar-ho.

Ell se’n sent culpable. Ell es confessa amb mi. Bé, sembla que escolto bé perquè em vol explicar coses. Em fan confiança i jo ho agraeixo. Però sens dubte aquesta persona és un penedit que portava un pes a sobre de saber que durant dotze anys, ell s’havia fet ric treballant per a una de les grans farmacèutiques mundials. S’havia guanyat molt i molt bé la vida, però en canvi no estava gens content perquè veia que feia una cosa que no estava bé. No només se n’adona l’últim dia quan ho deixa, quan se’n va a pagar el servei d’una prostituta i paga 600€ perquè un metge practiqui el sexe, si no que ja ho portava arrossegant. El dia que ell decideix deixar-ho és perquè ja no pot més.

S’observa el contrast entre la cara preocupada del noi de la portada i el títol, Eufòria. Però a més, també es podria fer una doble lectura d’aquest antidepressiu que potser és el que acabarem necessitant tots per aguantar aquests enganys del poder!

Jo no anava tan lluny! Però és veritat que l’eufòria que busquen aquests antidepressius d’última generació, com el que m’invento per a la novel·la, és aquest estat d’ànim que contrasta molt amb la situació actual de la majoria de la gent i amb la cara d’aquest personatge de la portada que no està gens eufòric. Un llibre és un producte que ha d’agradar des de la portada fins a l’última dedicatòria, o l’últim agraïment de l’última pàgina. Per tant, amb el Josep Lluch, editor de Proa, hem mirat de tenir molta cura per tal que la història sigui rodona, que enganxi, que estigui ben distribuïda, que estigui ben servida i ben explicada després a l’hora de fer entrevistes com aquesta.

Tu que intentes tenir el punt de mira despert, que estàs a l’aguait del que passa, si haguessis d’advertir-nos del perill d’algun tema en concret, quin seria?

Del finançament dels partits polítics. Tots els partits s’estan tapant els uns als altres, perquè tots estan emmerdats fins a les celles. No s’han atrevit a fer un reset i tornar a començar de nou. No s’han atrevit a fer una llei que sempre prometen en temps de campanya electoral i mai no fan. Aleshores ens trobem que, ara que estem en el procés per la independència, partits com Convergència i Unió, que aglutinen bona part de la gent que votarien aquesta opció, es troben lligats de peus i mans perquè tenen alguns morts a l’armari. Tenen talons d’Aquil·les que qualsevol Centro Nacional de Inteligencia, qualsevol que els vulgui fer mal, sap on ha de rascar per portar-ho cap a la Fiscalia i imputar gent per temes passats. Mentrestant, tenim el cas Millet que està sobrevolant encara per damunt nostre.

“Els periodistes sereu, cada vegada més, els clics que teniu”. És aquest el futur o possiblement també el present que en veus?

Sí, no és el futur, és el present. A la novel·la es diu: “Els amos dels mitjans que fins ara per intuïció creien saber quins eren els seus periodistes més seguits i més llegits, ara amb el digital veuen exactament quants clics ha tingut cada notícia o cada article d’opinió dels columnistes d’un diari.” Per tant, si l’Empar Moliner té dos mil clics cada dia i l’Ïu Forn en té mil, posem per cas, i jo en tinc cinc-cents, doncs a la llarga l’amo del mitjà voldrà tenir més articles de l’Empar Moliner, que té quatre vegades més lectors que jo.

I això té un risc. Perquè podríem trobar una notícia advertint-nos de les farmacèutiques i al costat, per exemple el nou videoclip de la Shakira, que tindria segurament moltes més visites.

Bé però el videoclip de la Shakira és el més vist del dia, segur! Per a les farmacèutiques pot ser una notícia molt important, molt rellevant, després de molts mesos d’investigació, però al final és important per al diari, tenir aquestes notícies. Però si el que té més clics és el videoclip de la Shakira, o el Boig per tu de la Shakira o la Shakira a Montserrat, els amos dels mitjans voldran més Shakires. Per tant, com que a Internet preval allò que impacta per damunt d’allò que importa, estarem entrant en un cercle viciós on cada vegada es banalitzarà més i s’estupiditzarà més la informació, perquè la gent clica l’anècdota. Crimea interessa poc, interessa més el Boig per tu de la Shakira. És el plat de nata del Charlot, està tot inventat! La gent riu quan algú rellisca i cau a terra. Als Jocs Olímpics de Sotxi, que s’acaben de celebrar, vaig preguntar al director d’un diari esportiu de Barcelona com havien anat les visites de la gent, quants clics havien tingut les notícies dels Jocs Olímpics d’Hivern. Va dir que va ser irrellevant, molt poquetes, són uns Jocs Olímpics però no interessen a ningú! Ara, el dia que aquella esquiadora de no sé quin país es va treure les tetes, allò va ser el més vist del dia. O sigui, el que més s’ha vist dels jocs de Sotxi és una atleta despullant-se.

Llavors és una responsabilitat compartida. Sovint al llibre et planteges quin és el paper del periodista, però també hi juga un paper la persona que rep la informació.

El qui ho rep clica massivament. La massa és així. Per això els programes de televisió més vistos gairebé mai no són els millors. Podem canviar el periodisme, ens podem adaptar. Però el que no canviarem és la gent com a massa. O sigui, tu i jo individualment, un grup de vint, un grup d’amics interessats per una cosa és un fenomen; però els sis milions o set, o els que siguem, o els quaranta d’espanyols o els tres-cents d’europeus… això no ho canviarem.

A mesura que llegeixes el llibre, sembla que es produeixi un encanteri quan davant del poder apareix un empresari multimilionari mexicà i tothom queda embadalit!

Quan algú ve amb la cartera plena de diners tenint com tenim el país tan malament econòmicament, li posem la catifa vermella, li baixem els impostos dels casinos si convé —tal  com està passant ara—, i tot a canvi de l’excusa de crear més llocs de treball i de portar encara més turistes. Amb aquests dos grans tòtems, els llocs de treball i el turisme, deixem que un nou rei ens vingui aquí a crear un nou model d’oci que segurament no és el nostre.

Tal com actua el Dani Santana a la novel·la, creus que hi hauria d’haver límits a l’hora d’anar furgant per descobrir què s’amaga al darrere?

Em proposes un bon debat ètico-periodístic perquè el Santana, com bé saps, està fora de circulació enguixat de dalt a baix en una clínica. S’envolta de dues persones: d’un periodista prejubilat, dels que enyoren les tertúlies de la redacció, poder-hi fumar i contrastar les notícies, és a dir, un periodista a l’antiga amb tots els ets i uts, i un jove hacker paraplègic, que va en cadira de rodes, i que per investigar se salta qualsevol límit. A través de la xarxa i d’Internet aconsegueix entrar a llocs prohibits. Per tant, per tal de destapar algun merder —com fan el Julian Assange o Edward Snowden amb WikiLeaks i companyia—, a aquesta petita escala, se salta la llei. Per tant està fora de la llei, al marge de la llei o més enllà de la llei. L’altre periodista, el veterà, contrasta. Entremig hi hem situat el Dani Santana, una miqueta fent d’àrbitre de tota aquesta reflexió, de posar la balança, si estan bé o no les coses per tal de destapar merders. Al final consideren que sí que valen els mètodes del jove agosarat, arriscat i al marge de la llei, per destapar coses que no estan ben fetes —com és el tema de les farmacèutiques.

I provant de desafiar límits…

Sí, el poder ho tapa tot i ho amaga tot. Per tant, si convé, la nostra feina també és la de saltar-nos algun límit per descobrir algunes coses.

Darrere de tot el que amaga el poder, sembla que tingui més valor el silenci.   

A la novel·la també es diu que els mitjans de comunicació tenen la força no només pel que publiquen, sinó sobretot pel que desen al calaix. Pel que callen. Per interessos del mitjà pots decidir no publicar una informació, per la qual cosa el periodista que se l’ha estat treballant, se l’ha currat, la té i sap que és certa, no la pot donar per no perjudicar a algun amic de l’amo del mitjà. Això passa a nivell local, on tothom es coneix i està molt a la vora, i a nivell de grans corporacions i grans mitjans de comunicació.

Arran de la persona que va contactar amb tu a través de Twitter, t’han vingut més persones a suggerir-te més temes?

Algú m’ha dit «si ho arribo a saber, jo també t’hauria explicat que…». Però no descarto que algú més em vulgui fer confiança per explicar-me merders. De totes maneres, el Dani Santana de moment el deixarem descansar. Està fotut, l’han enguixat, té un ull malament… De temes, de merders que m’indignin a mi personalment i que siguin susceptibles de ser investigats pel Dani Santana, n’hi ha i n’hi haurà molts. Però de moment, de tota la reflexió que jo com a autor volia fer sobre el periodisme, amb les tres novel·les em sembla que ja n’he fet el trencaclosques sencer. El Xavier Bosch ja no té gaires més coses a dir sobre el periodisme. Si vull escriure, és sobre una altra cosa.

Per una banda, en el moment d’escriure es veu que tens el compromís i la responsabilitat d’anar al gra i per l’altra, sembla que en la ficció trobis aquest alleujament, un cert marge de llibertat.

En la ficció tinc la llibertat total. La independència de l’autor és que cada personatge el pots fer anar per on vulguis, cada història pots fer que sorgeixi d’on vulguis i que vagi a petar on et convingui. Això no ho tens en cap altra faceta de la vida professional com a periodista. Primer perquè treballes en equip i sempre depens d’algú altre i segon, perquè treballes per algú. Aquí treballes per tu. Treballes sol, crees els teus mons, els teus fantasmes i les teves anècdotes.

Deu ser el teu moment, quan arribes a casa i comences a escriure i a imaginar.

Sí. De tot el que he fet a la vida, amb el que millor m’ho passo és escrivint.  Tinc la sort que el lector sembla que s’ho passa bé llegint i que els llibres s’estan venent molt bé. Per tant, penso continuar per aquí, cada vegada seré una mica més escriptor, modèstia a part, i una mica menys periodista.

Mentre anava llegint el llibre, trobava moltes escenes rebuscades, que s’entrelligaven amb enginy. Abans d’escriure fas una reflexió prèvia del que diràs?

Jo sóc exageradament ordenat i metòdic. De manera que estic mig any documentant-me i pensant com anirà la trama. Quan ja tinc previst quants capítols tindrà la història, com començarà i com acabarà cada personatge, què passarà a cada capítol i quina dosi d’informació hi he de donar, a partir d’allà em poso a escriure. Després, un cinc o un deu per cent del que passa a la novel·la va sorgint improvisadament. Mentre estàs escrivint un capítol dius, bé, aquest que faig que no fuma, ara de cop i volta fumarà. O aquesta trama pensava que aniria així, però veig que pel que estic escrivint em porta cap a una altra banda, doncs vaig cap a l’altra banda.

Ja per últim, com a curiositat d’aquests rumors que parlen de la preparació d’un proper llibre, què em trobaria si entrés a un vestidor d’homes?   

Trobaries homes en pilotes parlant de dones!

Serien com el de la portada del llibre d’Eufòria?

Als vestidors on vaig jo, d’homes tan guapos no n’hi ha!

Com va la preparació d’aquest pròxim llibre?

Començant. Vaig cometre l’error de comentar-li a la Mònica Terribas en directe i a partir d’aquí sembla que en comptes promocionar Eufòria promocioni La dona que va entrar al vestidor d’homes! Però aquesta l’estic fent un pèl diferent. Com que també la novel·la vull que sigui diferent, fins i tot amb el mètode he canviat. No tinc clar què passarà a cada capítol, sinó que vaig escrivint més sobre la marxa. Com a exercici literari ho necessitava.