Xavier Bosch: “No estem acostumats a parlar de sentiments”

20.04.2017

Compte enrere per Sant Jordi. Als telenotícies anuncien que es preveuen vendre més de sis milions de roses durant la diada. Entre les travesses de llibres, el de Nosaltres dos (Columna), del periodista Xavier Bosch, se situa entre els preferits per aquest Sant Jordi. Bosch diu que es prepara per a la cita com cada any: “Amb la mateixa il·lusió de quan signava deu llibres a l’any 1992 en tot el dia”. I amb la mateixa de fa dos anys, el 2015, amb Algú com tu, o el 2010, amb Se sabrà tot, la trilogia de Dani Santana. Podreu trobar Xavier Bosch a les 11h a la parada del diari Ara, entre els carrers Diputació i Rambla de Catalunya, i fins a les 20h, de parada en parada. Abans, però, hem parlat de la seva última novel·la, Nosaltres dos.

Xavier Bosch | © Ester Roig

Griselda Oliver: És possible l’amistat entre un home i una dona?

Xavier Bosch: Personalment, i al marge de la novel·la, penso que sí. Som tanta gent al món… Cada cas és un món i trobaríem casuístiques que ens demostrarien del dret i del revés totes les argumentacions. En el cas dels protagonistes de Nosaltres dos, en Kim i la Laura, sorgeix un punt de guspira, d’atracció entre els dos amics. I, com deia el filòsof britànic Georges Steiner, “si dos amics es converteixen en amants ja no són tan amics com abans”. En aquest sentit, la novel·la és un what if: què hauria passat si amb el teu millor amic us haguéssiu enrotllat? Què hauria passat si amb la teva millor amiga no només haguéssiu parlat, sinó que us n’haguéssiu anat al llit? Com us hauria anat la vida? En aquest sentit, Nosaltres dos és també una novel·la sobre el pas del temps, sobre les segones oportunitats i sobre la recerca de la felicitat. Tots els personatges busquen ser feliços. És el que busquem tots a la vida.

Com definiries l’amistat entre en Kim i la Laura?

És aquell lligam invisible entre dues persones que fa quinze anys que no s’han vist però es retroben i tenen la sensació que ho saben tot, l’un de l’altre, com si hi haguessin parlat el dia abans. Que es miren als ulls i s’entenen. A vegades no cal dir les coses, perquè l’altre interpreti com estàs, sobretot els amics, que en tenim menys dels que ens pensem —els amics de Facebook no són amics de debò, els de debò són els que et rescaten en els moments de més dificultat, els que et tiraran tantes cordes a dins del pou per estirar-te amunt com faci falta.

Nosaltres dos sorgeix arran de la mort de Francesc Garriga i volia ser un homenatge al poeta.

És el meu vuitè llibre, però el primer que escric sense Francesc Garriga en aquest món. La desesperació per la pèrdua del teu amic de l’ànima, la persona a qui has vist cada dia durant 34 anys, amb qui has parlat cada dia, a qui has explicat el que no has explicat a ningú més, amb qui has anat per mig món a veure el Barça o a escoltar òpera… La desesperació era tan gran que vaig decidir escriure un llibre sobre l’amistat. La nostra amistat no té res a veure amb la d’en Kim i la Laura, però vaig voler dedicar-li el llibre i vaig necessitar que, com a mínim, el tema fos aquest.

Per què, aquest tema?

Si a Algú com tu vaig fer una novel·la de cinc dies de passió amorosa, aquí volia explorar els límits de l’amistat trenant aquesta història durant trenta anys. Explicar una història que passa en cinc dies és molt més fàcil com a autor que explicar trenta anys de relació, perquè cal molt més context, els personatges —no només els protagonistes, sinó els sis o set secundaris— han de ser molt rodons. Com a autor també era un repte per a mi, perquè escric per voler-ho fer cada vegada més bé.

Xavier Bosch: “És el meu vuitè llibre, però el primer que escric sense Francesc Garriga en aquest món.” | © Ester Roig

Nosaltres dos és, a banda d’una novel·la sobre l’amistat, un retrat generacional.

És la meva generació. Aquest estiu en faré 50, igual que els protagonistes i aquesta novel·la m’ha servit per traçar una mirada indulgent sobre la maduresa ara que hi arribo, ara que és el moment de posar el comptador a zero, ara que sé que tinc més passat que futur. Nosaltres dos m’ha servit per reflexionar sobre el meu moment vital: tens les necessitats bàsiques cobertes, però també més experiència, més tranquil·litat i un punt de vista més sòlid sobre la vida, sobre les relacions, sobre la feina, sobre la manera de gestionar certes coses que abans no sabies per inexperiència, per joventut, pel que sigui. Arribes a un estatus de tranquil·litat que fa que et miris el que ve d’una forma tranquil·la però apassionant i és així com em plantejo les properes dècades.

L’acció principal de la novel·la transcorre en una Barcelona canviant.

Per fer una novel·la sobre el pas del temps no només necessitava els personatges i les seves famílies sinó un teló de fons. Barcelona en les dues últimes dècades ha fet un canvi de tot un segle. La novel·la comença amb la Barcelona del 1984, grisa, tancada al mar, amb alguns encants però poca autoestima. La del 2016 és una ciutat oberta al mar, amb un ego col·lectiu important. És la Barcelona postolímpica, transformada des d’un punt de vista urbanístic però també sociològic, ja que els Jocs modifiquen el tarannà de la ciutat. I és també una ciutat a mesura humana, per passejar, i la prova és que molts europeus volen venir aquí i passar-hi la jubilació, tres mesos o quinze dies, ni que sigui. Ara, si Barcelona està al pòdium de les ciutats europees més visitades és perquè s’han fet les coses bé. Jo estic orgullós de la meva ciutat i a Nosaltres dos és on me’n mostro més orgullós.

De fet, el Rafaeli simbolitza l’exuberància del Passeig de Gràcia, a la novel·la.

El Passeig de Gràcia és el carrer més caminat de tota la península Ibèrica en els últims anys. Cada dia hi passen 26.000 persones a peu. El free tax del carrer, el que els estrangers de fora de la UE paguen sense impostos, equival al 67% de tot Catalunya, i el 27% de l’estat espanyol. En un sol carrer. És una passada. Malauradament, es perden les botigues de tota la vida i arriben les grans marques, Chopard, Rolex, Nike, Adidas… I de botiguers de tota la vida, com el Sastre Bel, a la cantonada amb Gran Via, en queden pocs.

Londres, Canberra, Banyoles i Menorca són altres escenaris de la novel·la.

Canberra i Menorca surten molt de passada. Banyoles i Londres, en canvi, tenen més presència. Per a mi Londres és la millor ciutat del món, m’hi trobo molt bé i hi tinc molt bons records. Hi havia anat moltes vegades amb en Francesc Garriga i en aquest sentit també és un homenatge a ell i als nostres viatges.

Enmig del Hyde Park hi ha un gran llac, el Serpentine. Com Banyoles, que també té un llac. Trobo que a les ciutats amb estanys i llacs el temps no hi passa: es crea una atmosfera de tranquil·litat i d’intimitat idònia per tenir determinades converses. De fet, al voltant d’aquests dos llacs en Kim i la Laura tenen dues converses molt importants: la primera, quan tenen 20 anys al llac de Banyoles, i la segona, quan en tenen 35 al costat del Serpentine. Són dues converses que recomano que la gent tingui una vegada a la vida. D’aquelles converses profundes amb un amic o amiga en què es parla de coses que de veritat interessen a la vida, no només de les bagatel·les del dia a dia.

Estem acostumats a parlar dels sentiments?

Ens és molt difícil parlar de sentiments perquè no hi estem acostumats. Jo he fet tres novel·les d’acció, thrillers periodístics, abans d’Algú com tu i Nosaltres dos i em sembla molt més fàcil descriure una acció que parlar de sentiments. Estem tan poc habituats a parlar-ne que ens falta vocabulari. Com a autor, per a mi també era un exercici molt estimulant intentar descriure’ls. Josep Pla descrivia el far de Llafranc, el vent i el menjar del restaurant del gitano de Llafranc com ningú. Descriure com et sents, què sents i en quin moment vital estàs costa molt més. I aquí és el que intento que gestionin els personatges, no només els protagonistes.

Els mitjans de comunicació, i ara tiro pedres a la meva teulada per la part que em toca, parlem poc dels sentiments de la gent, quan en realitat és el que més ens afecta a la vida. Tots volem ser feliços i estar bé amb el que ens envolten. Les pel·lícules que veiem i els llibres que llegim marquen la nostra vida, molt més que si a David Bonvehí li han gravat unes paraules a un restaurant a Manresa i qui ho ha fet. Tot això ens importa poc, no canvia les nostres vides, però, en canvi, un llibre que hem llegit sí que ens la pot canviar. Si ens ha agradat, si ens ha apassionat.

Xavier Bosch | © Ester Roig

Nosaltres dos és, per tant, una novel·la que explora el jo?

Ben vist. Com he dit en d’altres ocasions, és una mirada cap a l’ànima. Què hauria passat si me n’hagués anat a Londres, si amb aquella noia, que era amiga meva, ens haguéssim enrotllat, si no m’hagués separat. Tots tenim moltes cruïlles vitals que ens marquen i el lector, quan llegeix la novel·la, no només descobreix la història d’en Kim i la Laura, sinó que dona sentit a la seva vida a través de l’experiència lectora.

En Kim i la Laura es coneixen fent un treball sobre Frankenstein. Un desencadenant molt romàntic.

Encaixa molt amb mi, ser romàntic. El que passa és que la gent, amb l’Àgora, el Polònia, El món a RAC1, tenia una imatge de mi molt seriosa, perquè la meva façana professional i periodística era de tio seriós. I no és que ho hagi volgut canviar amb la literatura, sinó que escric sobre coses que encara tenia a dir. I del món de les emocions encara no ho havia dit tot. Les persones que em són més properes i que em coneixen saben que visc ancorat en la pèrdua de la mare, en la nostàlgia pels que no hi són.

La novel·la retrata tres etapes vitals: la universitària, el començament de la maduresa (els 30 anys) i l’arribada als 50 anys, que és quan fas balanç de tot.

Aquestes són les tres etapes que marquen la vida. A la universitat la vida encara no t’ha posat a prova: tot és fàcil, no tens responsabilitats. Tot és joc, diversió, coneixement. Als 35, en canvi, la vida ja t’ha posat alguns tràngols, i, des del punt de vista econòmic, has de dependre de tu mateix i això vol dir que has hagut de triscar de valent i fer-te un camí. Als 50, poses el comptador a zero. És el que jo he fet, i veig que molta gent de la meva quinta que s’està llegint la novel·la s’està identificant amb aquest moment. Ara, la festa sorpresa que li fan, aviso que jo la tinc prohibida: si he de fer alguna cosa, ja m’ho muntaré jo, gràcies!

El fet que ara arribis a la cinquantena com en Kim t’ha impulsat a fer balanç?

La meva vida és un balanç constant. I quan t’apropes als 50, encara més. Sempre és més tard del que ens pensem, deia un dels personatges d’Algú com tu. I ho hem d’aprofitar, perquè no sabem mai com s’acaba: en un tres i no res passem a ser persones que riem i parlem a ser, com deia Jesús Moncada, calaveres atònites.

En Kim és un alter ego teu?

No. Té coses meves, com la Laura o en Paco, i com també en tenien en Dani Santana, en Jean Pierre, la Gina o la Paulina d’Algú com tu. Tots els autors posem als nostres personatges coses nostres, perquè ens coneixem molt bé. Al final, un escriptor és un expert en ell mateix perquè, si d’alguna cosa en sabem, és de nosaltres mateixos, i aprofitem per escriure les nostres pors, traumes, il·lusions, fantasies. I així trufem i esquitxem els personatges.

La meva dona diu que de tots els personatges que he fet en Kim és el que té més coses meves. Però això el lector que no em coneix no ho sabrà veure i no té cap importància.

Xavier Bosch | © Ester Roig

A la novel·la aprofites per reivindicar la dona madura, de 50 anys, que acostuma a ser més invisibles que els homes a aquesta edat.

Això és el que diuen en una conversa la Laura i la Sira, quan en tenen 50. I aprofito per posar-ho en boca seva. A mi em sembla que els estereotips, la publicitat, la societat i el masclisme encara molt vigent fan que els homes, quan arribem als 50, se’ns vegin com a persones interessants que arriben a un punt de maduresa, mentre que les dones arriben a un punt de declivi sense retorn. Es van convertint en invisibles, i em sembla altament injust, perquè una dona als 50 pot ser igual de desitjable que quan en té 30, 40 o 60. La novel·la no serveix per reparar res, però sí per fer petites reivindicacions.

Quines influències has tingut?

Jo escric sent molt sincer amb mi mateix. No puc defensar una història que no surti de mi. D’acord, cada personatge és diferent i cadascú pensa el que pensa, però com a autor defenso el que escric. Quan parlo de sentiments, m’he de deixar anar sense vergonya. No ho concebo d’una altra manera. L’èxit de la comunicació, sigui fent periodisme sigui fent literatura, és dir les coses amb el cor, dir veritats, dir les coses com les penses. Si no, no comuniques