Xavier Alern: “Seran concerts de proximitat i basats en l’honestedat”

Aquest dissabte comença el Segon Cicle de Música Històrica i Patrimoni Ars Longa a Barcelona. Parlem amb Xavier Alern, que l’organitza juntament amb altres col·laboradors. Es defineix com a músic, musicòleg i potser filòsof. Té molt d’interès a dur a terme projectes musicals i artístics de qualitat que li interessen personalment, més enllà de la seva viabilitat al mercat. Els concerts es faran a la Basílica de Santa Maria del Pi, la Biblioteca Nacional de Catalunya i la Capella de Santa Àgata. Les localitats funcionaran pel sistema de taquilla inversa i, ara per ara, les entrades del primer concert de Fortuna d’un Gran Tempo ja s’han exhaurit.

Maika Casalí: De què es tracta aquest cicle? Està pensat per a un públic determinat?
Xavier Alern: S’anomena de Música Històrica i Patrimoni perquè ofereix interpretacions amb criteri històric de música de l’Edat Mitjana, Moderna i Contemporània, però no hi ha un fil conductor. Està programat tenint en compte totes les qüestions al voltant d’aquesta que el pressupost ens permet, com per exemple, l’espai. Hi ha propostes com ara la interpretació d’obres de Granados amb el seu propi piano. Està pensat per a tothom que li agradi la música i hi pugui tenir interès. Seran concerts de molta proximitat, pràcticament no hi haurà barreres entre l’espectador i el músic.
L’ànima del cicle som un grup de persones que confiem en nosaltres i treballem a partir de les nostres pròpies propostes. Creiem en l’honestedat del que oferim, i això és especialment necessari quan no hi ha pressupost. D’una banda és positiu perquè dóna qualitat al treball però també pot crear problemes econòmics: en l’edició anterior vam haver de posar diners de la nostra butxaca per pagar catxets. És per això que ara funcionem de forma més col·laborativa.

MC: Quins grups podrem veure en el Cicle?
XA: El primer concert, Canzionere, serà el de Fortuna d’un Gran Tempo. El repertori està compost de música del segle XV i principis del XVI, centrat en les corts renaixentistes italianes, especialment la de Nàpols en temps d’Alfons el Magnànim i l’Acadèmia Pontiana i les corts de Ferrara, Màntua i Isabel d’Este. Proposem un diàleg entre la música franco-flamenca i la poesia lírica més aviat humanista.
No em barroquis! D’Eloi Fuguet i Amat Santacana fa un plantejament humorístic d’obres de Bach, Marcello, etc. Serà divertit. El següent serà Des-enterrant, d’Auditexaudi, un sextet femení que va sorgir del taller d’estudis medievals. Estan especialitzades en cant pla però també han treballat amb música contemporània perquè tenen molta relació amb en Josep Soler. Cantaran el ritual mossàrab de difunts i algunes polifonies d’un manuscrit de Sant Jeroni de la Murtra i de Sant Pere de les Puel·les, amb el que tenen un conveni i interpreten obres dels seus arxius.
La tonadilla escénica. De Goya a Granados, tindrà lloc a la Biblioteca Nacional de Catalunya, on hi ha el piano del compositor. Marta Rodrigo, Emili Brugalla i Antoni Trigueros també interpretaran obres d’altres autors del classicisme i romanticisme, amb posada en escena i la presentació del seu vídeo. Locus Desperatus és un quintet especialitzat en música medieval. Selvaggia Fera està inspirat en la iconografia medieval de bestiari. Serà música del Trecento.
Tricinium està format per Albert Riera, Antoni Trigueros i Tomàs Maxé, tres cantants molt coneguts a Barcelona, membres del cor Música Reservata. Sentirem Vibrant, amb obres de música profana del segle XVI del cançoner de Lisboa, el Cançoner d’Elvas, de Juan Vásquez i Francisco Guerrero. Es tracta d’un diàleg entre diferents tipus de polifonia.
L’últim concert és d’O vos Omnes i Vespres d’Arnadí, interpretant l’Oratori de Nadal de J. S. Bach. Serà molt espectacular: hi participaran 20 cantants i 26 instrumentistes i treballaran molt amb la il·luminació i l’escena. Aquest és l’únic concert del cicle que no funciona amb donatius a causa del gran desplegament que representa.

MC: Per què heu triat aquests espais?
XA: És complicat trobar espais al centre de Barcelona perquè qualsevol església demana una fortuna pel lloguer. Fa molt de temps que treballo amb la Basílica del Pi, tenim molta relació i són molt bona gent, ens ajuden amb tot el que poden. Va molt bé perquè és un lloc bonic i cèntric. La Biblioteca de Catalunya és un espai que sempre està molt interessat a oferir concerts. Com a novetat en aquesta edició hi haurà un concert a la Capella de Santa Àgata en col·laboració amb el MUHBA. Aquest últim ha estat un encaparrament personal: volia fer un repertori concret en un lloc concret. N’he meditat tots els detalls: l’espai, les obres, els poemes, els contrafacta… M’interessa especialment per una qüestió estètica i de sonoritat. Els tres espais són molt professionals i s’han portat molt bé amb nosaltres.

MC: Quines dificultats té crear un cicle d’aquestes característiques?
XA: La principal complicació és l’econòmica: la difusió és complicada si no es tenen molts diners, i també ho és pagar catxet als músics. És difícil fer-ho sense finançament. Com que no tenim patrocinadors hem decidit que aquest any l’entrada funcionarà amb taquilla inversa, que és el més habitual als països europeus. Els diners seran per cobrir despeses, els músics i els espais. Si no funciona, l’any vinent buscarem una altra manera de fer-ho. Això és per amor a l’art, jo no hi guanyaré diners perquè l’únic concert que faré és gratuït.

MC: Quines expectatives teniu pel futur del festival?
XA: Estaria bé poder fer-lo cada any, ara per ara és cada dos. Això demana molt de temps i energies i és complicat si depèn de poques persones, necessita molta col·laboració. Crec que si segueix endavant trobarem finançament. Llavors començarem a treballar com un festival normal i portar alguna estrella que doni nom el cartell sense haver d’arriscar la nostra pròpia economia. Si no és possible tampoc serà un problema mentre puguem fer coses que estiguin bé i ens agradin a nosaltres.

MC: També feu una tasca important de donar a conèixer músics d’aquí.
XA: Si no qui els programa? Hi ha gent que ho fa molt bé però les figures mediàtiques tenen més tirada a l’hora d’omplir sales. Crec que si es veu que és un cicle ben fet, amb criteri i bon gust, ens farem un espai, perquè és una oferta honesta i no un producte comercial. En el món de la programació i gestió cultural el què té més pes són els diners, i el músic queda en l’últim lloc. Ens queda la il·lusió d’oferir programes i músics que ens interessen.

MC: Què és Fortuna d’un gran tempo?
XA: Abans érem un trio i ara som un quintet, formació necessària per aquest programa: serem dos cantants i tres instrumentistes de vent, corda pinçada i fregada, instruments tímbricament molt diferents. Gran part del repertori que tocarem és del segle XV; sempre m’ha interessat molt el lligam entre el text, la poesia humanista stilnuovista, Petrarca, etc., i la música que se’n feia al respecte en aquell moment. Estem pensant fer una ampliació gran per treballar un altre tipus de repertori en el futur.
Els instruments que utilitzem són rèpliques d’originals. Dissabte mostraré la reproducció d’una viola de mà del tercer quart del segle XV que apareix en el retaule de Santa Eulària d’Eivissa, del taller dels d’Osona, relacionats amb la família Borja. Aquest estiu vaig viatjar a Màntua per veure amb els meus propis ulls una rèplica en l’estudi d’Isabel d’Este. Em sembla molt interessant replicar l’instrument amb la màxima fidelitat possible, tot i les dificultats físiques. Una cosa és una pintura i l’altra la realitat.
La Meritxell porta una viella a cavall entre el segle XV i XVI. És un estàndard que li permet tocar una varietat important de música. Les flautes de bec de l’Eloi són rèpliques d’instruments renaixentistes.

MC: Com a musicòleg i intèrpret, quina relació creus que haurien de tenir aquestes dues disciplines?
XA: Penso que és una relació bàsica, i més en la tendència que hi ha a la multidisciplinarietat. L’ideal és que el musicòleg sigui intèrpret. El problema bàsic és que ambdues requereixen molt de temps i cal conèixer els propis límits. Els musicòlegs purs han d’ajudar als intèrprets i viceversa. Jo personalment prefereixo la combinació de totes dues.

MC: Quina és la teva opinió sobre l’historicisme i l’experimentació en la música?
XA: És important que la gent estigui contextualitzada respecte al què va a escoltar. Hi ha propostes actuals que són de música contemporània, pràcticament New Age. Em sembla bé sempre que no siguin anunciades com a interpretació amb criteris historicistes. Personalment, no crec que sigui necessari fer experiments, hi ha molta música que no es toca i que pot sorprendre el públic. La qüestió és que si es vol molta afluència als auditoris hi ha certes limitacions. Espero que els programadors no es deixin emportar per aquestes modes.

MC: En quin estat creus que es troba la música antiga?
XA: Està molt viva, ha aguantat bé la crisi i està consolidada. Penso que hi ha un problema de desconnexió entre el públic i la música contemporània que porta a la recerca de noves sonoritats. De la mateixa manera que es busca en altres estils o tradicions, la novetat també es troba en la música antiga.
No obstant això, a Barcelona s’ha perdut el festival de música antiga. En aquest sentit estem una mica orfes. Hi ha molts bons concerts de música antiga i el So Original d’en Jordi Savall, però fa falta un festival com el que hi havia anteriorment o petits cicles com el nostre, amb una unitat de criteri.