Xavi Sarrià: “Som joves nascuts amb consciència lingüística i tenim moltes coses a dir”

28.03.2014

Totes les cançons parlen de tu (Sembra Llibres) és la primera novel·la de Xavi Sarrià, després del recull de relats del 2008 Històries del paradís. L’obra ens explica la història de l’Ivan, un jove valencià que és testimoni de la particular societat del carrer que es vivia a la València dels anys 90.

L’autor sobrevola aquella ciutat amb els ulls d’un adolescent, però amb el seu llenguatge sincer i directe. Aprofita el retrat de les vides de diversos joves per contextualitzar el moment històric i la situació política, les tribus urbanes i la cultura popular d’uns carrers i uns barris que van veure créixer una generació criada entre vespinos trucades i concerts punk; entre l’auge del neonazisme i els reductes valencianistes. I ho fa amb la música sempre present, a vegades com a element narratiu, i a vegades com a mostra d’una cultura pròpia, construïda a partir d’errors i encerts, de la brutalitat del carrer i la intel·ligència popular.

   L’autor Xavi Sarrià. Foto: © Ariana Nalda

Després de l’anterior publicació en escriptura el 2008, amb l’aturada d’Obrint Pas deus haver tingut temps per desconnectar i escriure aquesta novel·la.

Des de Temps del Paradís han passat 6 anys, i he estat molt temps fent-lo, en ser una novel·la. Vaig escriure un altre llibre al principi, que em va ajudar per aprendre i agafar un poc de pràctica en la novel·la, que és un altre món. I després he tingut molt de temps de repòs, de descansar, de deixar que la història cresquera i finalment, d’escriure. M’agrada fer les coses sense pressa, quan tens ganes, temps i il·lusió. Jo tenia la il·lusió de la novel·la i estic content per haver tingut temps per escriure-la a poc a poc.

La novel·la té lloc a la València dels anys 90, i el protagonista és un jove interessat per la música més aviat combativa, que crea un grup… Què hi ha d’autobiogràfic i què no de tot això?

La novel·la és una ficció dels anys 90, anys que nosaltres vam viure d’adolescents també i per tant, té un punt vivencial autobiogràfic no només meu, sinó de tota una generació que van viure i compartir eixes històries i eixa època. I més concretament, eixa gent que va viure a la ciutat de València eixe context. Érem la primera generació que podíem tenir accés a la llengua a través de la història, la primera que no naixia amb el franquisme. Ens enfrontàvem a un món nou i una nova forma de viure les coses, i crec que és molt interessant de retratar per què són l’inici d’unes batalles i d’una època que avui en dia estem pagant les conseqüències: l’inici de les polítiques neoliberals, la bombolla econòmica… També va ser l’inici d’unes batalles d’una generació que avui en dia i per sort, ha crescut amb eixa experiència i té armes per enfrontar el futur.

Sembla que has intentat per un costat reflectir les vivències i pensaments adolescents, i per l’altra donar a conèixer una realitat, una societat concreta.

Sí, el context és un embolcall. Un punt de partida que situa els protagonistes i m’ajuda a descriure’ls i traçar la seua manera de veure el món. Però realment m’interessava més la part introspectiva, la part dels conflictes interns i eixes ferides que s’obren quan som adolescents i que arrosseguem durant tota la nostra vida. El protagonista té ara  35 o 40 anys, torna a València i encara vol tancar eixes ferides de quan era adolescent. És un poc també la història de les mares i els pares que van apareixent en el llibre, eixa xarxa de vides que tenen eixes ferides provocades per haver triat unes decisions o unes altres quan eren joves. Al final parla d’eixa joventut i eixa adolescència com una guerra, com un conflicte en el qual viurem una part crucial de la nostra vida.

A banda de la història del noi, també hi ha un seguit d’històries secundàries, com la de la mare o la gent del bar, i sembla que volies retratar tot aquest context.

Evidentment, no és una història només del protagonista, de l’Ivan. No és una història d’adolescents, sinó de totes eixes vides que habiten eixe barri on la quotidianitat i les batalles invisibles es porten parets cap endins. Eixes històries que els adolescents viuen, com els seus problemes familiars, que van teixint el fil argumental de la història. Molta gent m’ho ha comentat: “Em pensava que parlava d’adolescents i realment parla de gent d’altres generacions, de mi, la nostra vida, de la Transició…”. El llibre no parla només d’adolescents, sinó de tot el món que els envolta.

Hi ha una mica una contradicció entre els somnis i les esperances dels nois i la vida decadent i gris dels adults.

És eixa batalla entre l’amor i l’odi que viuen els propis protagonistes. Ells representen l’adolescència, les ganes de canviar-ho tot, les ganes de trencar amb allò que no els agrada. Però al mateix temps aprenen a tornar a estimar les seves famílies, amb qui volien trencar. Les mares i els pares també tenen eixe combat entre amor i odi, entre els problemes i drames que arrosseguen i les ganes de superar-ho. Tots tenen eixe doble costat. I al final, eixe combat es batalla en un mateix ring, i quan sembla que guanya un, l’altre contraataca. És una baralla interna que tots portem dins.

La música juga un paper fonamental en el llibre, no només com a fil narrador sinó com a reflex dels pensaments i somnis dels personatges. A més, enumeres molta música, grups, cançons… que suposo que també et van marcar a tu.

Les cançons construeixen la novel·la perquè la novel·la parla d’endinsar-se a la ferida, de les emocions i els sentiments. Les cançons són una eina que expliquen i ajuden a reflectir tots aquests sentiments. És una bona manera d’explicar tot eixe món i conflictes. A través de les cançons, els protagonistes no només es refugien i s’evadeixen dels seus mons, sinó que modelen la seva visió del món, aprenen uns valors, construeixen la seva identitat… I no només els adolescents, sinó també els adults.

Jo que potser sóc d’una generació posterior, i d’un mateix país però de ciutats força llunyanes, he trobat molts paral·lelismes entre la història i algunes vivències personals de l’adolescència, tant de pensaments interiors com de relacions amb la societat.

Sí, el barri on passa la història podria ser un barri de Barcelona, són molt semblants. A banda que compartim moltes altres coses, el barri en sí és un barri exterior, on conviu la gent de tota la vida amb la gent nouvinguda amb unes estructures en comú i forma de conviure i aprendre els uns amb els altres. I després, hi ha tot aquest món referencial dels anys 90 i tot el món contracultural que com a joves dels Països Catalans compartim i tenim referents en comú.

L'autor Xavi Sarrià. Foto: © Ariana Nalda

Potser és aquest el tret diferencial del llibre. Explora el que no molta gent ha fet, intentar reflectir la generació dels 90 en clau catalana.

Jo creia que calien escriure històries sobre els anys 90. Són una cruïlla històrica important, amb la globalització i el pas de l’era industrial a la global o digital. Als Països Catalans és important perquè tots aquells joves que van néixer fora del franquisme i sota el model col·lectiu resultant, van començar a participar de la vida pública. Som joves nascuts amb consciència lingüística, educats en català i que tenim moltes coses a dir. Compartíem amb la resta de joves que no pensaven com nosaltres eixes ganes de trencar, eixa ràbia contra l’estat de les coses que va resultar de la Transició.

Et vull preguntar també sobre l’editorial Sembra, que edita el llibre i que és un projecte nou en el qual t’hi has implicat força.

Sí, m’hi he implicat. L’editor és el Joan Carles Girbés. És una editorial xicoteta, amb pocs llibres, però amb vocació d’arribar a tot el públic dels Països Catalans. Naix amb eixa voluntat de cooperar, de sumar nous lectors i unir-se a la batalla que porten tantes editorials i escriptors des de fa tants anys. Sobretot al País Valencià, però també a la resta del territori. Al final tenim una cultura minoritzada i per molt que semble que hi ha parts del territori en millor estat, al final el món de la literatura i la cultura en català requereix com més esforços millor. Tenim l’experiència de lluitar sense mitjans i recursos, sense ajudes públiques… Potser estem un poc més adaptats al context actual.

Veurem més publicacions teves a Sembra?

Sí, supose que més endavant. De moment vull descansar de novel·les i cançons, i d’aquí a un temps ja ho veurem.

No puc marxar sense preguntar-te per Obrint Pas, que tot i que fa mesos  que va anunciar la seva aturada, encara segueix fent concerts. Quan acaba Obrint Pas?

Va acabar per cap d’any, però volíem gravar l’acústic en directe i el Teatre Principal de València només ens donava data el maig del 2014. Preferíem fer-ho així per una qüestió simbòlica, per què mai ens l’havien cedit per poder tocar allà.

Es fa difícil tornar als escenaris un cop has anunciat l’aturada de la banda?

Sí, és difícil però ens hi hem d’anar acostumant. Són cicles que van passant i què sap què farem en un futur. Tot comença i acaba. Sempre farem el que ens motivi a fer i ara anem a descansar i viure altres experiències que són igual o més importants.