«Volia escriure sobre l’absència, i al final he acabat escrivint una història d’amor»

15.05.2012

Marilia Samper | Il·lustració TNC

 

Arriba amb roba informal, un aire de pressa i un posat alegre. «Oi que això no serà una entrevista formal?», pregunta. «M’estimo més que fem una conversa, em relaxa més.» Cap problema, li dic. Faig un cafè i seiem, disposats a parlar del seu últim projecte.
Marilia Samper du un somriure etern als llavis, que en principi sembla contrastar amb el tema de L’ombra al meu costat: la desaparició d’un ésser estimat, la superació de l’absència. Tanmateix, amb una lectura del text (preciós, poètic) que ha escrit Marilia ja es pot percebre que, per sota del text, com un torrent subterrani, amagat però d’una força imparable, circula un missatge optimista. O millor encara, vitalista. Perquè, com ella mateixa afirma, de vegades cal travessar un bosc fosc i dens per arribar a la claror. I el viatge, al cap i a la fi, val la pena.

TNC: Quin és l’origen del projecte de L’ombra al meu costat?

Marilia Samper:
En realitat el projecte té diversos orígens. El que em motiva a escriure és fer hipòtesis sobre allò que em commou. M’agrada especular sobre com es poden viure, sentir, patir experiències humanes. Jo de vegades penso que no sóc capaç d’escriure grans històries…

Dona, doncs en aquest cas, em sembla que sí que ho has aconseguit…

MS: Sí, la veritat és que aquest cop, déu n’hi do! [Riu.] Però sempre penso que el que sé fer millor és escriure sobre el que passa per dins de les persones. M’ho plantejo com un joc. El cas és que fa anys vaig llegir una notícia que em va fer perdre el son: una noia anava caminant per la carretera, prop d’un bosc, de camí cap a casa. Un grup de nois la va veure i la va violar. Com que no sabien què fer amb ella, la van intentar matar perquè no els delatés. Primer, van intentar atropellar-la. Però com que no ho van aconseguir, la van ruixar amb gasolina i la van cremar. La van trobar mig morta, cremada, destrossada, a la cuneta. Jo, com a dona, pensava en aquella noia, però també en la seva mare, en com podia menjar, dormir, viure, després de tot el que havia passat. Un fet tan brutal et canvia tant la vida que fins i tot dubto que puguem anomenar «vida» al que passa després. Feia temps que tenia ganes d’escriure sobre això: sobre com ens enfrontem a una situació de patiment tan extrem.

La mort d’un ésser estimat, per dura que sigui, si més no posa un punt final. Et diu que s’ha acabat i t’obliga a tirar endavant. En canvi, una desaparició, per exemple, et fa viure en un desconcert.

Exacte. Per als qui pateixen una desaparició és una mena de no-vida. Perquè saps que és molt difícil que la persona absent torni, tot i que et queda una mínima esperança.
En tot cas, no vaig aconseguir escriure sobre aquesta primera història. Però poc abans que m’oferissin de participar en el Projecte T6 estava llegint Koltès, Combat de negre i de gossos, i vaig trobar un detall que em va cridar l’atenció i que em va empènyer a tornar a aquesta idea que tenia arraconada. Al principi de l’obra, Koltès descriu el so de les veus dels negres que estan fent el funeral d’un company mort. Això em va donar una clau poètica, un punt de partida per mirar d’explicar la meva història.

Segur que no és fàcil trobar un punt de partida per a un tema com aquest.

És veritat. Tot i que aquest tipus d’històries, les ha explicat molt bé el cinema. Per exemple, Mystic River, una pel·lícula brutal. Però en teatre, com pots explicar una història com aquesta? Quan vaig començar a escriure el text, quan vaig trobar que era el moment d’enfrontar-me a aquesta història, vaig passar per aquest desconcert en moltes ocasions. L’escenari té les seves necessitats particulars, i una història tan cruel fa que et plantegis molts cops, com a autora, la flexibilitat d’aquestes convencions.

Has parlat de Koltès, de Mystic River… Vas tenir algun referent més, a l’hora de posar-te a escriure?

Em vaig documentar molt sobre casos reals de desaparició de persones, especialment de fills, perquè és una qüestió que s’ha de tractar amb molta cura. També he de dir que un dia estava escoltant una de les meves cançons preferides, Happiness is a Warm Gun dels Beatles, que és un tema molt divers i amb una estructura molt dispar: comença com una balada i acaba esdevenint una peça més fosca, tot i que el final és com un vals. No sé de quina manera exactament però aquesta cançó m’ha donat la clau per escriure L’ombra al meu costat.
Com a curiositat, algú em va preguntar si m’havia inspirat en Twin Peaks, pel tema de la desaparició, però la veritat és que no. No volia fer un thriller, una història policíaca, sinó un relat sobre els personatges que han d’afrontar l’absència. Sobre el matrimoni que perd la seva filla i que s’acaba destruint, perquè un cop la parella ha viscut una experiència com aquesta és molt difícil que no es trenqui alguna cosa.

Sempre hi ha el sentiment de culpa.

Sí. La sensació que podien haver fet alguna cosa per evitar-ho. S’esborra el passat i tot queda marcat per la desaparició. De manera que el que mana la lògica és tornar a començar, des de zero, d’una altra manera.

Però en el cas del teu text, els pares no poden… han de ser allà per si la filla torna.

Exacte. És un cas tan extrem que vaig pensar que era convenient escriure dues històries més: la del pare i el fill que viuen sense la mare, amb un equilibri trencat, i la dels dos vells. La primera història, la del pare i el fill, és més fàcil d’imaginar per a un espectador, no és tan extrema. Des de ben joves comencem a viure amb la mort de persones que estimem. Sempre és així i sempre ha estat així. Aquesta pèrdua, tots la coneixem, i ens hi podem identificar. En canvi, penso que el patiment dels pares en la història de la desaparició de la filla ha de ser tan extrem, tan profund, que com a espectadors no podem arribar a comprendre-ho del tot. Per això, també, els personatges de vegades actuen de manera il·lògica i animal.

Per llegir la conversa íntegra, podeu anar al web del TNC.