La vida després d’ETA

7.06.2017

El periodista basc Ander Zurimendi, resident de Terrassa, publica la seva novel·la Recoja sus cosas (Editorial Pol·len), on relata la sortida de la presó de 5 etarres després d’una llarga condemna. La setmana passada, Zurimendi presentava Recoja sus cosas a l’Espai Contrabandos de Barcelona juntament amb dos dels protagonistes del relat, ex presos i membres del col·lectiu de suport als presos Harrera, Fernando Etxegarai i Iñaki Zugadi.

Fernando Etxegarai, Ander Zurimendi i Iñaki Zugadi (d’esquerra a dreta) | © Edicions Pol·len

A Recoja sus cosas, Zurimendi entrellaça les vivències d’alguns ex presos fins a crear un relat íntim confegit a partir d’entrevistes, diàlegs i narracions. La novel·la narra la vida a la presó de 5 etarres afectats per la Doctrina Parot i la seva sortida, després d’una vintena d’anys privats de llibertat. El llibre compta amb la col·laboració de diversos activistes: l’ex pres i polític basc Arnaldo Otegi n’ha escrit el pròleg i l’activista “Alfon” (Alfonso Fernández) qui n’ha escrit l’epíleg des de la presó.

Núvol va tenir l’oportunitat d’entrevistar un dels protagonistes del reportatge novel·lat, l’ex-etarra Fernando Extegarai, i l’autor de l’obra, Ander Zurimendi. 

Ander Zurimendi | © Pol·len edicions

Carla Mallol: Per què “Recoja sus cosas”?

Ander Zurimendi: És la frase que els diuen a tots els presos:“recoja sus cosas”, ja sigui per un trasllat o per marxar. Tots ells d’una manera o altra me’n van parlar durant les entrevistes.

Fernando Etxergarai: En el meu cas, va ser així. Jo portava 21 anys a la presó per pertànyer a ETA, se m’havia allargat la condemna per culpa de l’anomenada Doctrina Parot i d’un dia per l’altre em van dir “recoja sus cosas”.

CM: De fet, la frase «recoja sus cosas» esdevé un fil conductor al llarg de tota l’obra, entrellaça les diferents històries i vivències per a convertir-se en un relat humà.

FE: Parlar de cinc persones en poc més de 100 pàgines no és fàcil i encara menys de les nostres vivències; però l’Ander ha aconseguit relatar-ho de forma empàtica. Empatia, que no és el mateix que simpatia. Ens ha ofert la possibilitat d’explicar les nostres experiències, la pròpia veritat, més enllà de la veritat oficial.

CM: L’altra veritat, la que va més enllà del discurs homogeneïtzat sobre el conflicte basc. Una altra veritat a la que Recoja sus cosas dona veu. 

AZ: Ho he intentat. Crec que la memòria ha de ser col·lectiva i col·laborativa, més enllà del monopoli del discurs de la veritat històrica. Jo entenc el relat de la memòria i del conflicte basc com un puzle. Espero que aquest relat sigui una peça més, una petita aportació. El fet que sigui una novel·la permet recollir altres veus que els mitjans de comunicació mainstream no visibilitzen. Crec que el relat és una eina molt útil per arribar a l’altre, que permet empatitzar amb les històries de persones que no ens són properes, a nivell vivencial i fins i tot ideològic.

CM: Aquesta tendència al tabú, a amagar sota l’estora. Però, a poc a poc s’està obrint l’escletxa a altres veus, a altres discursos… I de fet, Recoja sus cosas s’escola entre les fissures d’aquest discurs mainstream, no? 

AZ: Ho intenta. De fet jo crec que el valor del relat està en el fet que és un material que no ha estat massa tractat. La literatura, el còmic, el teatre i la cultura en general ha tractat molt poc el conflicte basc. Alguns còmics com ara “He visto ballenas” que d’aquí poc portaran al teatre, o algunes novel·les, com Pàtria, la crònica novel·lada de Fernando Aramburu, o l’obra de Ramon Saizarbitoria, un dels renovadors de la literatura basca.

FE: De Ramon Saizarbitoria, a qui per cert vaig llegir a la presó, crec que és molt interessant la novel·la Ehum metro (100 metres), una de les més conegudes. Saizarbirotira narra els últims 100 metres de la vida d’un militant d’ETA, els últims metres de fugida abans que el dispari la policia. Narra els seus pensaments, records, emocions i no busca justificar-se ni disculpar-se. És un text poètic, que va més enllà de qualsevol enfocament polític. De fet, crec que es pot traslladar una mica al que fa l’Ander a Recoja sus cosas: una crònica dels «dolents», dels que hem quedat a la penombra de la història, però deixant de banda la política.

CM: De fet, tot periodista hauria de deixar de banda la política, allunyar-se dels judicis de valors. Recoja sus cosas no només s’allunya d’aquest judici sinó també de la retòrica del penediment. 

AZ: Cert. En cap cas he volgut fer un assaig polític i per això no he volgut tocar el penediment ni cap tipus d’anàlisis de conjuntura política. He intentat que aquest llibre fos un reportatge novel·lat i de fet, crec que no és possible apropar-se a aquesta obra esperant veure-hi reflectida la pròpia opinió política; qui ho faci, se sentirà decebut.

CM: Malgrat que adopti la forma de reportatge, no deixa de ser una obra literària. Una crònica literària o un reportatge novel·lat, com ho eren les obres de Kapuscinski o Tom Wolfe.  

AZ: Caram, quin elogi! Em fa molta il·lusió ser una mica (encara que sigui només una mica) partícip del periodisme literari, poc conreat a l’escenari periodístic espanyol. Manuel Rivas, per exemple, és dels pocs que s’hi ha endinsat.

CM: Traslladar una vivència real a la ficció no és gens fàcil. Com heu viscut aquest procés creatiu?

FE: De fet ha estat un procés unidireccional: d’entrevista a entrevista. Nosaltres parlàvem i l’Ander ens escoltava. I la veritat és que va saber-nos escoltar molt bé. Quan vaig llegir l’obra per primer cop em vaig emocionar: osti, soc jo! Va saber retratar molt bé la nostra realitat, la nostra història però també la Bilbao gris dels anys 80. D’alguna manera, deixa al descobert la veritat que mai no s’explica ni s’escolta, que ha quedat enterrada. Si volem solucionar el conflicte basc crec que s’han de conèixer totes les veritats i s’han de conèixer tots els patiments, en plural.

CM: Malgrat ser una novel·la, el llibre ha hagut de passar una correcció jurídica, oi?

FE: Sí, Carla Vall i Laia Serra, les dues advocades que han redactat un annex jurídic amb una explicació sobre la doctrina Parot, van fer també una correcció jurídica. Sorprenent, oi? Aquesta correcció no deixa de ser una espècie d’autocensura per evitar una possible censura en un moment en què tota expressió que pugui semblar dissident queda en el punt de mira. De fet, en aquests últims mesos hi ha hagut molts casos polèmics: el judici a la tuitera que va publicar la broma de Carrero Blanco o el cantant César Strawberry o el raper mallorquí Valtonyc, i tants altres casos de censura en l’espai públic.