Avui Vilaweb fa vint anys

Aquest mes de maig la revista Serra d'Or dedica un especial a Vilaweb, digital pioner i de referència a Catalunya, que enguany celebra els 20 anys. Francesc Viadel conversa amb Vicent Partal en una entrevista que reproduïm a Núvol.

Aquest mes de maig la revista Serra d’Or dedica un especial a Vilaweb, digital pioner i de referència a Catalunya, que enguany celebra els 20 anys. Francesc Viadel conversa amb Vicent Partal, director de Vilaweb en una entrevista que reproduïm a Núvol.

Vicent-Partal-003-e1430911420100-680x615

Aquest 2015 fa just vint anys que el periodista Vicent Partal (Bétera, 1960) fundava, juntament amb la també periodista Assumpció Maresma, Vilaweb, el primer mitjà digital en català amb cobertura de tot el domini lingüístic. El miracle ha estat possible gràcies a l’olfacte periodístic de Partal i la intel·ligència empresarial de Maresma, que, a més, també fa el paper d’editora dels continguts. L’experiència d’aquest mitjà pioner als Països Catalans ha cridat fins i tot l’atenció de l’àmbit acadèmic fins al punt que va motivar la reconeguda tesi doctoral de la professora de la Universitat d’Alacant, Mar Iglesias, Un model de periodisme per a la xarxa: el cas de Vilaweb.

Partal ha treballat a Catalunya Ràdio, TVE i «La Vanguardia», entre molts altres mitjans, i ha estat autor de diversos llibres, entre els quals cal destacar Catalunya en l’estratègia militar d’Occident (1987), Els nacionalistes a l’URSS (1991), Converses sobre els orígens d’Internet a Catalunya (2000), Catalunya 3.0 (2001), 11-M: El periodisme en crisi (2004), amb Martxelo Otamendi, i Periodisme quàntic. Fent periodisme a Internet. L’experiència dels primers deu anys a Vilaweb (2007). Fa poc ha publicat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària.

Francesc Viadel: Engegues el projecte de Vilaweb l’any 1995, ara en fa vint, doncs…

Vicent Partal: Bé, de fet comencem el 1994. Aleshores, Assumpció Maresma era la directora d’El Temps. Quan el setmanari complia deu anys, em demanà si podíem fer alguna cosa especial i és quan sorgeix la idea d’El Temps on-line.

F. V: La primera publicació amb edició electrònica que es fa a l’Estat espanyol…

V. P: Sí… era el que se’n diu un Bulletin Board System o BBS, un tauler d’anuncis, un sistema tancat al qual s’accedia per mòdem. Podien veure-ho potser unes cent persones, les que tenien una connexió a casa. Vist des d’ara pot semblar una cosa ridícula, però va ser molt important, perquè ens va permetre experimentar. Tot va eixir d’allà. Al cap d’un any, quan Assumpció va deixar el setmanari, ens plantegem la idea d’explorar les possibilitats d’internet. Al gener hi havia dues empreses que ací ja donaven connexió i a la primavera jo ja havia fet la primera pàgina HTML, que cap al maig vam penjar en un servidor i vam llançar.

F. V: Tot molt artesanal i intuïtiu. Quins models tenies?

V. P: I tant! Molt artesanal i sense cap model. No n’hi havia cap. Bé, és veritat que, després de llançar Vilaweb, un bon amic canadenc em va convidar a passar unes setmanes al seu diari al Canadà, el Hamilton Spectator, on començaven a fer internet. Era un diari d’àmbit regional situat en una ciutat al sud de Toronto que pertanyia a una cadena important. El grup feia al Hamilton les proves amb Internet. Recorde l’impacte que em va causar deixar l’aeroport i a l’entrar al local del Hamilton veure cartells i senyals publicitaris amb les tres dobles ves baixes. Això ací era ciència-ficció. I bé, allà vam passar unes setmanes fent proves, experimentant, va ser molt divertit. Vam crear un laboratori al diari i t’hi permetien experimentar amb les bogeries que et semblara.

F. V: I comenceu a casa…

V. P: Comencem a casa. Jo compaginava aleshores Vilaweb amb el meu treball a La Vanguardia, mentre que Assumpció muntava l’empresa, perquè Vilaweb és una empresa. D’alguna manera sempre ens hem repartit els papers en aquest sentit, encara que Assumpció és periodista, també amb una trajectòria i que ara mateix fa d’editora i intervé, doncs, si ho considera, en els continguts… Anàrem pegant bacs…, un despatxet primer davant de casa, després ens n’anàrem a l’avinguda Mistral, després al passeig de Gràcia, estiguérem amb El Punt al Raval i, finalment, ací.

F. V: Hi ha el mite que això d’internet és molt barat.

V. P: No, en absolut. Ara mateix a Vilaweb devem ser unes vint persones fixes més col·laboradors externs que pràcticament viuen del que fan per a nosaltres. Hi ha qüestions com ara el 24 hores, mantenir el mitjà obert permanentment, l’actualització permanent. Són vint anys, i això, entre cometes, ja va sol. Una de les grans qüestions és organitzar la redacció, cobrir els espais, el factor de l’última hora… És veritat que tenim un sistema informàtic que ens permet fer-ho tot des de casa, i això et facilita en agilitat.

F. V: Com ha canviat el ciberperiodisme durant els darrers vint anys?

V. P: Hi ha una primera fase, que potser va durar fins al 2002, en què la gent es mirava amb curiositat els qui fèiem això del periodisme per internet. Després, de colp i volta, els diaris tradicionals van descobrir que érem una amenaça i es van llançar a matar-nos. Finalment, hi ha hagut una explosió que té avantatges i inconvenients. Ara mateix hi ha molta gent que fa informació per internet, però no estic segur que tot això siga periodisme. En aquest sentit, nosaltres som molt tradicionalistes.

F. V: Bé, aquesta és una de les discussions dels darrers anys, periodisme ciutadà contra periodisme…

V. P: Sí. No crec en això del periodisme ciutadà. És com parlar de cirurgia ciutadana, no fotem! Una cosa és la informació i una altra el periodisme. La democratització de la informació, la possibilitat que tothom puga opinar i participar en la vida pública és un fet fabulós que mai abans no s’havia donat. Això no és necessàriament periodisme. El periodisme es deu a unes regles, a uns models. El periodisme és també la redacció, el resultat, vull dir, d’un treball col·lectiu. El cor d’un mitjà és el diàleg que s’estableix en una redacció. Això no té res a veure amb el fet que un senyor puga fer, des del seu blog, coses extraordinàriament importants. Entra dins del debat la idea que ara és el millor moment per al periodisme i el pitjor per a les empreses de mitjans.

F. V: Fa anys que es parla de la desaparició del paper, que els diaris aniran a tres dies a la setmana… Ningú no acaba de veure ni quin és el model de negoci dels mitjans a internet, ni com ha de ser la hibridació entre el paper i la xarxa…

V. P: Hi ha coses que estan molt clares: els diaris en paper ja no s’aguanten. Si compares les xifres de venda al quiosc d’ara amb les de cinc anys endarrere, la caiguda és dramàtica. Els diaris en paper acabaran convertits en un luxe minoritari. No vol dir que desapareguen del tot; el paper és una altra app més, si convé. Com siga, estem veient coses impressionants. The New York Times ha agafat tots els seus subscriptors i els ha dit: «Te done un ipad a canvi que deixes de rebre l’edició en paper.» Les despeses de distribució no es poden assumir… A mi em fascina, per exemple, el que està passant a França, on hi ha un moviment de revistes de quatre-centes pàgines que ixen dues vegades a l’any. Són revistes i, alhora, objectes. Per a aquest tipus de productes el paper és molt millor que la pantalla, però no per al dia a dia. El paper està condemnat.

F. V: D’altra banda, veient el tipus de periodisme a la xarxa que fan els mitjans, sobretot els nord-americans, aquells reportatges en profunditat espectaculars del NYT, els nous models de publicitat, etcètera, un té la sensació que ací encara som molt lluny. La qüestió és: tenim mercat, solidesa empresarial, tot el que cal tenir per a situar-nos a aquell mateix nivell?

V. P: Cal molta humilitat. Allò que érem als anys vuitanta ja no serà mai més. Potser recordes quan El País va obrir delegació a València, aquella recepció al santuari del Puig amb Polanco, Cebrián, aquella exhibició de poder… Hui les coses ja no són així. Un dels diaris que segueixo amb molt d’interès és The Guardian, que té el projecte d’editar en vuitanta llengües, igual que Google, que també té vuitanta llengües. The Guardian té una de les cinc millors plantilles de periodisme internacional del món. D’ací als anys que siguen, el diari s’editarà també en català, i tindrem, doncs, la millor informació internacional en la nostra llengua. Aleshores, quan això passe, què farem? Competir en informació internacional, no podrem. Podrem fer-ho en visió, perquè The Guardian continuarà sent un diari britànic… Què farem? És una pregunta que cal respondre. Crec, sincerament, que no som prou conscients de l’impacte de la globalització en el món de la premsa.

F. V: Des del punt de vista dels continguts, no trobes que la premsa en català està molt tancada? Que massa sovint, sobretot d’uns anys ençà, resulta monotemàtica? Que el català és massa autoreferencial, que sovint només parla de si mateix?

V. P: Mira, fa vint anys no estava escrit enlloc que internet jugarà a favor del català. Podia haver estat un desastre, i hui en dia tothom reconeix que ha estat una cosa fantàstica. Els catalanoparlants l’han fet seu. El català, doncs, d’autoreferencial, poc. Els catalanoparlants vam ser els primers a entendre que una tecnologia emergent l’havíem d’agafar i fer-la nostra. Hem de posar en valor aquest fet. Aquest país és molt i molt obert. El tema del sobiranisme, del procés, és una altra cosa. En tres-cents anys no havia passat el que està passant ara. Hi he donat moltes voltes, jo, que m’he significat molt. He tingut molta discussió interior en el sentit de decidir què calia fer com a periodista. La meua sensació és que aquest és un moment únic i he fet el que els periodistes que a mi m’han agradat sempre van fer en el seu moment. Adam Michnik, quan funda la Gazeta Wyborcza, funda el diari i és diputat al mateix temps; era un moment excepcional, estava portant la democràcia a Polònia. Katharine Graham, quan s’ha d’enfrontar al poder per la qüestió del Watergate, fa coses que com a editora no hauria fet mai. Quan Eugenio Scalfari fa tot el que fa contra les trames negres a Itàlia, fa molt més del que li pertocava com a periodista… Els meus herois s’han comportat d’una manera excepcional quan la situació era excepcional, i jo també. A partir d’ací, del que es tracta és de fer les coses de la manera més honrada possible, sabent que és un moment únic. Podem ser independents aquest any! Bo, no puc comportar-me com si fórem a l’any 1982. Al final, no hi ha tanta diferència amb el que van fer els periodistes demòcrates els anys 1974 o 1975… Periodistes o demòcrates? Demòcrates! No pots fer-te el boig.

F. V: El sociolingüista Josep Conill, al seu assaig Entre Calimero i Superman. Una política per al català (2012), descriu internet com un espai que ha permès una certa autoarticulació de la comunitat catalanoparlant sense interferències i en llibertat…

V. P: Totalment d’acord. I encara diria: internet ha estat la gran eina d’articulació dels Països Catalans.

F. V: També té els seus perills, com ara el de l’anonimat lligat a la impunitat.

V. P: Sí, l’anonimat a la xarxa és un dels grans problemes. En això ningú no pot dir que des de Vilaweb no s’hagi actuat amb molt de rigor. Som l’únic mitjà que des de sempre té prohibits els comentaris, perquè considerem que degraden el treball periodístic. Ara acceptem comentaris a l’editorial del dia fets pels subscriptors, que es publiquen després de ser revisats; és molt distint.

F. V: Comentaris igual a més visites, més subvencions, publicitat…

V. P: Sí, aquesta és una batalla que està fent molt de mal al periodisme. A l’Estat espanyol el que compta és quantes visites tens, i es comptabilitza igual el qui fa un clic sobre la foto d’una senyora despullada que el qui entra en una notícia o en un reportatge i es passa una estona llegint. No té cap sentit. Als Estats Units això ja no va així, estan buscant el que podríem traduir pel concepte de «compromís», un càlcul que es basa en quanta gent llegeix realment, el nombre de persones, la repetició de la visita, els minuts… No vull ser minoritari, vull ser majoritari, però no estic disposat a fer qualsevol cosa. Això canviarà.

F. V: I no serà l’únic canvi, entenc.

V. P: Ara mateix, el web també es mor. La gent llegeix a través dels mòbils, de Twitter, de Facebook, de WhatsApp…

F. V: Hi ha prou mercat per a tants diaris digitals en català?

V. P: Sí. A Internet la gent no funciona com al quiosc, on en triar un mitjà es descarten els altres. A Internet normalment el lector ho és de més d’un digital. El que pot passar és que es tendesca a una especialització; és el que passa als Estats Units. Nosaltres, per exemple, ara mateix, hem subscrit un acord amb Núvol, Surt de Casa i Teatres de Barcelona, amb la idea de fer un nucli d’especialització en l’àmbit de la cultura, però necessitem encara un gran diari d’esport, un de cuina, un de tecnologia… L’especialització arribarà a extrems al·lucinants. Aquest és l’únic camí.

F. V: En quins projectes treballa ara Vilaweb?

V. P: En aquests moments estem molt centrats en la qüestió dels mòbils. Hem fet una plataforma per a mòbils, tenim ja preparada l’edició de Vilaweb per a rellotge… Estem explotant també aquesta idea de la confederació. Hi ha Vilaweb, però també hi ha una sèrie de publicacions amb les quals podem arribar a acords, com aquest pol de cultura de què t’he parlat. I, com sempre, intentant guanyar diners. Ara estem per damunt dels tres mil cinc-cents subscriptors, però en necessitem més. Estem treballant en una maqueta nova i un sistema editorial nou…

F. V: A Alacant, el mes de gener passat, en el context d’unes jornades sobre l’àmbit comunicatiu en català organitzades per la Universitat, vas posar-te al capdavant de la iniciativa de fundar un diari en paper per al País Valencià.

V. P: Estic preocupat per la sensació que té molta gent que al País Valencià no es pot fer res. El País Valencià, però, és increïble, és una màquina, i s’hi poden fer moltes coses. Dit això, en aquests moments no solament no hi ha un diari en paper en valencià, sinó que no hi ha cap diari que cobresca tot el territori. Podem fer un diari en paper en valencià. Ens hi haurem de posar per dues raons. D’una banda, pel procés sobiranista engegat al Principat. Quan s’aconseguesca la independència, la temptació de soltar llast serà impressionant. Caldrà apuntalar el país, doncs. D’altra banda, és el moment: tenim una trama civil impressionant i les dades acompanyen. Ara un diari en paper no necessita tirar centenars de milers d’exemplars; amb quinze mil, ets el rei. Fem-ho, doncs, pensant, però, en un diari d’ara, de setze pàgines, amb molta opinió, que no cal que ixca cada dia, un digital que tinga una edició en paper, amb una gran base de subscriptors i que arribe als quioscos imprescindibles. Seria un injecció de valor simbòlic. No tindrem vint mil persones disposades a tenir un diari en valencià?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació