Traité de guitarres triolectiques de Pascal Comelade

30.03.2015

Sona a frontera, a la banda sonora d’una fugida llegendària. Cap a un espai indefinit, terra d’intercanvis on la llei balla i la llibertat n’és reina i senyora. A la pregunta de si l’afecta viure a la frontera, Pascal Comelade respon amb un escàpol: “Frontera? Quina frontera?”. És allò tan suat però cert que els artistes no tenen pàtria ni documents ni cadenes.

Pascal Comelade | Foto: because.tv

Pascal Comelade | Foto: because.tv

La música del seu últim disc, Traité de guitarres triolectiques, sobrevola tanques, normes i mirades severes que busquin sancionar qualsevol cosa. Des de la primera nota es percep l’inconformisme que reinventa, allò que l’ha format i que no s’oblida, hores d’hipnosi de tocadiscos, un desig de fer coses i una mentalitat que pot funcionar a Barcelona, a Osaka o a Manchester. Ell té el nom per fer-ho i vint-i-vuit discos a les esquenes. Un vent de frontera que l’agita des de totes direccions. El del reconeixement.

Pascal Comelade explica a Núvol sobre el disc que “tenia ganes de barrejar els tòpics de la música repetitiva (Philip Glass, LaMonte Young…), amb l’espina del riff del rock-and-roll”. La idea era mesclar música minimal i la repetició insistent dels acords d’una guitarra de rock. Llavors?: “Vaig iniciar el projecte a Barcelona fa tres o quatre anys amb uns quinze musics de Gràcia (Roger Fortea, Uri Caballero, Panotxa), tocant la història del riff («Louie-Louie» de The Kingsmen, «Whola Lotta Love» de Led Zeppelin, «Paranoid» de Black Sabbath, «You really got Me» de The Kinks) a la plaça Rovira durant les festes de Gràcia. El disc, amb aquest material nou, va ser gravat de manera ràpida a casa (Ceret) i a Cabestany (casa dels Liminañas). La mescla, a Perpinyà (Estudi d’en Ralph Dumas)”.

Quant al disc, que ve signat amb la col·laboració de Les Limiñanas, Pascal Comelade els presenta així: “Lionel Limiñana és una figura històrica del rock-and-roll a la Catalunya del Nord. Va liderar grups mítics com Les Gardiens du Canigou o Les Bellas. Hem reeditat (per a Discmedi) tota la discografia de Les Bellas aquest any. Les Limiñanas tenen 4 LP editats als EUA”.

Pel que fa a l’art de la portada i el títol del disc, parla Pascal a través d’un teclat: “La portada és un homenatge al pintor i situacionista Asger Jorn (creador del mètode de futbol triolèctic per acabar amb el sistema binari), una desviació (o modificació) del títol d’un llibre situacionista famós de Raoul Vaneighem (Traité de savoir-vivre a l’usage des jeunes génerations) i un homenatge al millor riff del rock-and-roll, que és la cançó dels Kingsmen, «Louie Louie». Llavors (perquè ho entenguem nosaltres) en l’argot francès les portugaises són les orelles, l’oïda. I si en francès l’oïda és l’ouie, és el que ens dóna «Louie, Louie» (en referència al riff).”

Després del disc Mosques de colors que va fer a mitges amb Pau Riba, quina era la motivació per al següent? “Cada col·laboració (Albert Pla, Pau Riba, Les Limiñanas) obre noves perspectives per a la propera”.

L’any 87 el disc El primitivisme de Comelade esbotzava les oïdes de mig món amb una música de mínima expressió i d’una alta voluntat artística. Una manera de fer avantguardista que ha esdevingut segell del seu art i que encara practica. Malgrat la ferotgia del so, el tractat d’aquest 2015 itera en la fórmula. El secret?: “Sempre el mateix: mateixa manera d’entendre el món de l’espectacle, mateixa manera de practicar els instruments (instint i atzar). La primera gravació és la bona, sense cap ús de tecnologies…”.

Una mica d’inspiració: quins discos sonaven o han sonat durant l’enregistrament de l’àlbum, què ha escoltat que li hagi fet servei? Pascal Comelade fa referència a tres discos que semblen il·lustrar la feina prèvia en tasques de documentació. Són Flash de The Duke of Burlington, un grup psicodèlic italià dels 60, Find Out, de The Keggs, un altra banda de culte del so garatge de Detroit dels 60, i el Do it! de Pink Faires, uns altres referents el rock psicodèlic de la banda més fosca i allunyada de l’actualitat.

Quan se li demana que esculli dos o tres cançons del disc per valorar-les, Comelade respon breument amb un “no puc (el debat després de la pel·li)”.

Malgrat la mancança de frontera, des de Ceret, Comelade viu a cavall entre França i Catalunya. Una mirada a les dues bandes exposa de nou el seu inconformisme que dispara a cop de tecla. Quan se li demana per França, respon: “Franximania”. Comelade aclareix que franximan és com li diuen al francès en argot del Rosselló. A seques. Aleshores es pot intuir que el terme franximania es refereix a l’excés de pàtria d’un país centralista. Llavors, quant a França, defineix: “Cançó anèmica, rap miserable, modes dominants, funcionaris culturals, artistes oficials, descerebració televisiva”. I pel que fa a Catalunya: “Massa coses semblants al cripto-folk raquític a la francesa i el mateix sistema putrefacte de les modes dominants”. Ras i curt.

Abans d’acomiadar Comelade, una pregunta sobre el següent projecte. Ras i curt, també: “A l’hivern 2015/2016, un últim disc personal”.

Entretant, ens quedem amb la música d’aquest Traité que rejoveneix l’oïda amb el rock-and-roll de primera premsada que surt del repertori del disc.

Etiquetes: