Teresa Forcades: “Totes les patologies tenen un component emocional”

8.12.2012

DAU Edicions acaba de reeditar per quart cop Converses amb Teresa Forcades, un volum que recull una sèrie d’entrevistes que Eulàlia Tort ha fet a una de les veus més lúcides del nostre temps.  Publicades fa un mes i mig, les paraules de Teresa Forcades han batut rècords de ventes. En aquests moments és el llibre més venut en la categoria de no-ficció en català. Núvol agraeix a Edicions Dau la possibilitat d’oferir als lectors de Núvol un fragment del capítol ‘Guarir el cos i l’ànima’, en el qual Teresa Forcades i Eulàlia Tort conversen sobre la relació entre les emocions i les malalties, de la relació del cos i l’ànima amb l’esperit. També aborden els límits de la medicina i la dignitat dels pacients.

Teresa Forcades. Foto de Jordi Mota

EULÀLIA TORT Ara que parles de diàleg amb l’exterior del propi cos, i de visió global, sembla que la medicina occidental estaria parcel·lada, mentre que la medicina oriental, com la xinesa, sí que tindria una visió més global de la persona.

TERESA FORCADES Això de distingir entre medicina oriental i occidental és una simplificació, no té sentit oposar-les en termes de millor/pitjor. Durant la carrera no estudiàvem res que tingués relació amb la medicina oriental. Jo ho vaig fer més tard, en el doctorat en medicines alternatives. El que m’ha fascinat més de la medicina tradicional xinesa és precisament la unitat psicosomàtica, és a dir, l’associació de les emocions a cadascun dels òrgans del cos. Per exemple, els xinesos associen la ira al fetge. També en la nostra llengua hi ha expressions, com «aquest no farà pedres al fetge» o «treu el fetge per la boca», que demostren que la saviesa popular vincula el fetge amb la ira. I així mateix per la resta d’òrgans. Els xinesos associen els pulmons amb la tristesa i resulta que en la nostra tradició, l’època romàntica és caracteritzada per uns personatges de novel·la en què tots són tuberculosos i lànguids. A la Xina, vinculen el cor amb l’eufòria. Per a nosaltres, l’eufòria no és cap patologia, no és res negatiu, però en la consciència oriental la persona eufòrica és aquella que no té pau interior, la que va disparada. Sovint, entre els pacients tributaris d’infarts de miocardi hi ha els que anomenem personalitat de tipus A, els executius agressius, persones que van accelerades i que acostumen a patir del cor. Si pensem en l’estómac, els xinesos el vinculen a la preocupació, de la mateixa manera que nosaltres ho fem quan pensem en les llagues estomacals. I, per acabar, els ronyons, que a Orient associen amb la por, nosaltres tenim l’expressió «cobrir-se els ronyons» que vol dir precaució, protecció.

TORT Doncs sí que ens assemblem als xinesos! Per tant diríem que les emocions provoquen malalties?

FORCADES No hem de ser reduccionistes: no crec que les emocions siguin la causa de totes les patologies, però és obvi que totes les patologies tenen un component emocional. És com aquell acudit que diu: «Quin és l’animal que menja amb la cua? Tots! Perquè no n’hi ha cap que se la tregui per menjar». Cal atendre sempre les emocions del pacient, i saber que existeix una associació entre determinats òrgans i determinades emocions pot ajudar a fer-ho.

TORT  Per tant, els metges sou guaridors del cos i de l’ànima?

FORCADES A mi em satisfà més pensar en una antropologia tripartida. No només hi ha l’ànima i el cos, hi hem d’afegir l’esperit. El cos és indissociable, és la part física que podem identificar amb les molècules i els àtoms. La vessant psíquica és la que associem al món emocional. I l’esperit apel·la a la vessant espiritual en què també hi tenen cabuda les parts físiques i psíquiques de la persona. En el cristianisme és molt important la noció d’encarnació, la matèria té una dimensió sagrada. La part espiritual és la que vinculem amb la capacitat d’estimar des de la pròpia llibertat, amb la capacitat de responsabilitzar-se per la pròpia vida, i això només és possible amb una disposició del cos.

TORT  I com canvia l’exercici de la medicina si tenim present les emocions?

FORCADES Una de les conseqüències d’aquesta manera d’enfocar la medicina és adonar-se que la persona és protagonista tant del seu procés de malaltia com de guarició. Ens podem limitar a dir-li a la pacient què ha de fer, i esperar-nos a que compleixi, però, a llarg termini, el veritable paper de la metgessa i del conjunt de l’equip sanitari sempre serà de suport, mai de protagonisme. Això ho sap qualsevol metgessa en exercici. Una cirurgiana pot operar i pensar que no li cal per a res la subjectivitat de la pacient. Però a una cirurgiana així, les pacients se li complicaran més que a una cirurgiana que tècnicament sigui igual de bona que ella, però a més tingui en compte que la pacient, abans que pacient, és persona. La metgessa ha d’estimular l’organisme des de fora i si ho fa comptant amb la pacient, està respectant la dignitat de l’altra, la reconeix com a persona amb capacitat de ser subjecte també en la malaltia.

TORT Però aquesta manera de plantejar-ho, ens podria portar a pensar que d’alguna manera les malalties ens les busquem, que som responsables de tenir-les.

FORCADES Quan la vida enfila per aquestes línies difícils és quan adquireix més sentit. Crec que primer de tot s’ha d’evitar la culpabilització, no és veritat que la malaltia sigui culpa de la pacient tot i que ho preconitzin certes espiritualitats contemporànies. Això ja ho trobem al capítol 9 de l’Evangeli de Joan, quan Jesús i els deixebles es troben un cec de naixement. Els deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, aquest home és cec de naixement. De qui és culpa? Qui ha pecat, ell o els seus pares?». I Jesús els contesta que cap dels dos. Això encara avui s’ha d’anar dient perquè si no hi ha una estigmatització de la persona malalta. Protagonisme sí, culpabilització no.

@eulaliatort

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Necessito poder tenir una trobada, amb la Teresa Forcades
    ës un referent de vida vital.
    En aquests moments de la meva vida, tinc especial interès en poder comunicar amb ella.
    Quedo a la seva disposició
    Salutacions.

    Montse Voltas

    Girona, 22 de juny 2012

    • Per al Valentí i la Roser
      Si parle en femení imagino que es refereix a “la persona pacient”, “la persona metgessa, trobo que limita menys que parlar de “l’home pacient” o “l’home metge”.
      I respecte a “una absurda reivindicació “feminista”” a mi em pareix que em de procurar fer las coses el millor que puguem i com he dit em pareix menys limitador parlar de persones, la teva reflexió em recorde a la que em fan persones que parlen altres llengües referint-se al català, també ho veuen com una reivindicació absurda i una complicació del llenguatge i no n’estic d’acord.

  2. Per què parla només de “la pacient”? Feu servir el genèric femení, ara? Ho demano perquè si ens hem tornat tots folls i ens hem inventat una gramàtica nova que no té el gènere no marcat coincident amb la forma del masculí, m’agradaria saber-ho.

  3. Metgesses, cirurgianes i pacients femenines. Podriem entendre que els homes queden exclosos quan considerem la part emocional i espiritual de les persones però m’inclino per pensar que es tracta d’una absurda reivindicació “feminista” . No hi sortim ja guanyant les dones quan el genèric masculí ens inclou i el femení és només per nosaltres, que hem de complicar el llenguatge fins a fer-lo incomprenssible ?

  4. Quina evidència? I, en quin sentit: emoció malaltia, o malaltia emoció? Que la malaltia provoca emocions, sembla bastant clar. Que les emocions provoquin malalties… per quins mecanismes fisiològics? En ciència és raonable no donar cap coneixement per tancat, però tot això em sembla un perfecte exercici de confusió.

  5. La doctora Forcades/sor Teresa fa un totum revolutum, com altres vegades: posa 100 gr de ciència tal com l’entenem a iccident, dues cullerades d’això que en diuen espiritualitat oriental, sabiduria popular al gust i 2 gotes de tradició cristiana, ho enfornam i en ser cuit ho servim. Sospit que algú en treu profit. Qui? Quin? ni idea, però seria interessant saber-ne més.

    • Crec que en devem treure profit tots (o totes les persones) que tenim interès en aprendre de la societat. Al menys hi posem èmfasi en allò que ens pot fer dubtar i ens motiva per a esbrinar-ho per altres mitjans, encara que no siguem cristians o occidentals. Per exemple, quan un Papa rebutja els preservatius, potser ho fa perquè obrim més els ulls. Qui ho sap? El que sí que m’apassiona és la riquesa espiritual de les persones que posen la seva imatge al servei popular. Una abraçada.

  6. En referència al primer text que he llegit, de Montserrat Voltes, comparteixo la seva mateixa sensació. D’ençà que la vaig veure, fa temps en un “Mil·lenium”, que quedo bocabadat amb tot el que diu. Només sento enveja per la persona a qui ha dedicat unes quantes hores de la seva vida per fer-li l’entrevista.
    La veu de Forcades, el seu to reposat però valent, etc. ens reconforta, cabalment els que passem hores crítiques. Perquè no tinc ni cotxi ni valor, però més d´’un cop havia pensat, agafo d’una revolada i em presento a Montserrat perquè em sembla que aquesta gran dona és l’única persona capaç de comprendre’m…

  7. Barcelona, 16.07.2012
    Ja fa uns anys, en una trobada d’amics, coneguts i altra gent, la meva dona -hipertensa- patí una pujada de tensió. Erem força lluny d’ugències. Una jove doctora -així la presentaren- l’atengué amb el seu “Totum Revolutum” i en menys de 20 mn la meva dona recuperà les constants. No sé si va fer servir dues cullerades d’Espiritualitat Oriental o dues gotes de Tradició Cristiana, però el que si sé és que l’agulla d’acupuntura que li clavà al canyell no feia 100 grms. No recordo si va fer servir el genèric femení en la conversa però si ho va fer no em va doldre: els “homes”, cromosòmicament, som meitat homes i meitat dones (XY); i les dones són plenament dones (YY). Així doncs, com a catalano-parlants que som i amb la inteligència normaleta que Déu (o el Tao o qui sigui) ens ha donat, van entendre i comprendre perfectament a la Doctora Teresa Forcades. No ens vam tornar folls ni incomprensibles.
    Feliu Torrents.

  8. Gracias por la entrevista Eulàlia. Teresa Forcada es una ventana abierta donde entra aire puro y fresco.

  9. Seria un plaer parlar amb tu directament.
    T’he mencionat moltes vegades, ets una dona de les que fan falta en aquests moments de desesperança. Saps dir les veritats i sempre amb fortalesa i amor.
    Gràcies,
    Rosa Juncadella i Urpines
    Pallejà

  10. Retroenllaç: A Veneçuela amb Teresa Forcades | Núvol

  11. Retroenllaç: Ferran Sala Casasampere » ‘Converses amb Teresa Forcades’- llibre revelació de l’any

  12. Retroenllaç: Teresa Forcades: “Totes les patologies te...

  13. Gràcies Teresa per la llum que ens dónes . Gràcies per la teva saviesa que ens aporta alè a la nostra vida.
    Gràcies per anomenar allò que ens amaguen i que és totalment nostre.
    La salut és patrimoni de la humanitat si ens ho creiem i ens deixem guiar per les aportacions que si que creuen en la humanitat. Jo vull apostar per l’esperança que cada dia serem més els que obrim els ulls i veiem que el nostre cos i la nostra ànima són una sola cosa. I que n’hem de tenir cura d’igual per igual. Que la salut t’acompanyi sempre!

  14. Es una llastima que el “sentit critic” es faci servir, a vegades, sense tenir massa o gens en compte la intencio o l’interes del que es diu, quan potser, aixo, sigui el mes important, en el fons.