Teresa Baró: “Necessitarem la companyia física per a les relacions de qualitat”

16.09.2014

El projecte #ffbcn fàbrica futur Barcelona, encara la recta final aquesta setmana. Els deu joves que han integrat aquest projecte comissariat per la periodista Bibiana Ballbè, presenten els resultats de la seva recerca el proper 17 de setembre a les 19.30 al CaixaForum amb l’esdeveniment #FutureStartsHere. Recollim aquí una conversa amb la consultora Teresa Baró, un dels mentors d’aquest projecte, un dels documents que forma part del treball de laboratori de #ffbcn.

Teresa Baró | Foto Alberto Gamazo

 

Teresa Baró. Àgil, però assossegada. Loquaç, però precisa. Frescor i perseverança. Experta en habilitats de comunicació personal, Baró maneja amb perícia les eines del llenguatge i el parallenguatge. Col·labora en diversos mitjans, docent al sector educatiu i a l’empresarial, i ha escrit diversos llibres, com la Guia il·lustrada d’insults. Els minuts volen mentre parla, i ens deixa comprimits infinitat de missatges impossibles de no esprémer sense extreure-hi tot el suc.

És la comunicació no verbal un idioma universal?

No. És un llenguatge que utilitzem tots els éssers humans, però que no és universal pel que fa al significat de molts gestos que fem. El que aquí significa quelcom positiu, en una altra part del món pot ser un insult. En canvi, quan expressem emocions és una mica més universal. Encara que s’està revisant i ja hi ha estudis que diuen que hi ha expressions bàsiques que tampoc ho són exactament.

La comunicació vocal solament és el 7%, la visu…

Aquests percentatges millor no fer-los servir. Són percentatges que va establir Mehrabian a partir d’un experiment concret i s’ha aplicat a totes les situacions. A classe de filosofia no podríem dir que la paraula és solament un 7%. En canvi, és cert, la paraula és el 0% en altres situacions, perquè l’expressió no verbal anul·la la paraula. El llenguatge no verbal, això sí, és molt decisiu per a les relacions personals. Moltes vegades, més important que la paraula. Però, si ho portem al terreny digital, on la nostra visibilitat física és nul·la? Si parlem de xarxes socials on tot és escrit, l’escriptura també té una part no verbal: el to, els elements no verbals com les emoticones (substituts d’una mirada, un gest). Per què els fem servir? Perquè trobem a faltar la possibilitat d’expressar-nos físicament.

Però no tenim la garantia que el to o l’emoticona sigui compartida amb el receptor…

Ens falten dos llenguatges a la xarxa que ens ajudin a matisar la paraula: el llenguatge no verbal, pel que fa a gestos, actitud corporal, i el paralenguatge, tot allò que fem amb la veu: entonació, velocitat, volum, silencis… Tot això afegeix informació al missatge verbal.

Estem empobrint la nostra capacitat cognitiva per l’hegemonia digital?

El que s’està perdent són oportunitats de relació personal, més riques i potser més sòlides. Però només són llenguatges diferents, vies, suports diferents i que podem complementar indistintament. Però cal deixar clar que cada mitjà té el seu tipus de relació i el seu tipus de context i destinatari adequat. Jo puc enviar a quatre mil persones a Twitter un missatge cosa que no podria fer una a una a aquestes persones. Em dóna la possibilitat de relacionar-me amb moltes persones alhora. En canvi, quan busco establir una bona amistat, el que faré serà buscar aquesta persona, anar a casa seva, quedar a prendre un cafè, voldré veure-li la cara, escoltar-li la veu… Per a cada relació tenim una via. El repte està en utilitzar adequadament cada via per a cada relació.

Pot ser que la generació que puja no necessiti aquest contacte físic per tenir relacions de qualitat, perquè ja creixen sense aquesta necessitat?

Segur que les relacions seran diferents de com les veiem avui. Ja nosaltres tenim unes relacions que els nostres avis no sospitaven, ni tan sols els nostres pares! Per tant, segur que canviaran, però dubto que canviï la necessitat de contactar cara a cara quan busquem a aquesta persona de confiança, quan volem establir una relació de qualitat. Perquè és a través de l’intercanvi de somriures, mirades, fins i tot de tactes i olors, que ens permet confiar en algú i estar a gust i compartir grans moments. Malgrat les moltes tecnologies, l’ésser humà necessitarà aquesta companyia. Almenys, així ho crec jo.

Com a ésser social que és l’ésser humà, no pot fugir de la comunicació…

No pot no comunicar. Encara que això és un drama per a moltes persones (rialles), perquè facis el que facis, estàs comunicant i si no tens control sobre el que fas, no saps com t’estàs relacionant amb els altres. Per tenir unes bones relacions, hi ha diverses coses que m’han preocupat: la primera és transmetre missatges clars, però d’altra banda és aconseguir que les relacions que estableixis al teu voltant (tant si són per a tota la vida, com per demanar el cafè en un bar fora de la teva ciutat), aquestes relacions sempre hauran de ser de qualitat. Que aportin benestar, simplement. Hem de procurar que ens aporti felicitat. A nosaltres i als altres, un intercanvi. És un tema de generositat. Sóc defensora de paraules en decadència, com respecte i cortesia (sense distinció de sexe). Ens permetrà un benestar emocional. Si en donem, gairebé sempre és retornat en la mateixa mesura, o més.

Una ciutat que rep un gran nombre de turistes en qualsevol època de l’any, com es pot aprendre a conviure-hi?

Es pot viure molt bé o molt malament, depèn com es vegi, però hauríem de veure quin turisme volem. Hi ha el que ve per quatre dies i no es relaciona amb la ciutat, però hi ha un altre tipus de visitants (estudiants, negocis…) que ens permeten conèixer altres cultures, altres formes de viure, de pensar… I ells s’emporten un trosset de Barcelona que van escampant pel món. És una de les qualitats de la nostra ciutat, la seva varietat i el seu cosmopolitisme.

I molts es queden. I desconeixem les seves cultures, la seva forma de relacionar-se…

Aquest és un dels reptes de les societats modernes. Cal trobar l’equilibri entre el respecte a les cultures diferents i, al mateix temps, integrar aquestes persones. Com amb els turistes, pot veure’s enriquidor, però si ho veiem com una intrusió, estem generant una barrera de comunicació. Els que ens considerem autòctons hem d’aprendre a entendre les noves cultures. No sabem res dels nostres veïns àrabs o xinesos. I en canvi estan a la nostra ciutat, a la botiga de sota. Però no sabem res perquè l’escola no ens han ensenyat res d’ells. I no saber entendre els altres és una barrera important per poder acceptar-los.

I com s’accepta aquesta heterogeneïtat, sense alterar-la, i que les diferents cultures puguin viure cohesionades en una mateixa ciutat?

A través de l’escola, sobretot, hem d’integrar aquests col·lectius en la nostra cultura, perquè hi ha l’estructura adequada per fer-ho: l’escola integra aquestes persones i les educa en la nostra cultura, però viceversa no es fa. I no és que nosaltres hàgim d’adoptar els seus costums, només conèixer-los per entendre’ls millor. Per ser més tolerants, sobretot, i per entendre més què fan i per què ho fan.

No entra en el pla d’estudis d’Història de l’art la cultura asiàtica, per exemple. I, aleshores, desconeixem la manera que tenen d’expressar emocions?

Sí. L’obertura de mires és fonamental per a la convivència. Si el que percebem dels altres és que fan coses rares o creiem que no són educats perquè es comporten d’una altra forma que nosaltres… llavors això és el camí a la intolerància.

Sabem gestionar emocions alienes?

Ni les pròpies, ni les alienes. Pel que fa a llegir les emocions dels altres, diria que som prou cecs i prou sords. Sempre partim del jo i del que ens passa, volem i pretenem nosaltres. I, de vegades, som impermeables al que els passa als altres. El que diuen, amb quina veu, amb quina expressió corporal (perquè el cos ens parla a crits). I a l’escola ens han entrenat l’expressió verbal, sobretot l’escrita i a selectivitat ens examinem sobre com analitzar textos. Però per exemple, allà mateix, a la selectivitat, no hi ha ni una sola prova oral. No ens han entrenat mai. És cert que necessitem escriure, només faltaria!, però les relacions personals, moltes no es basen en l’escriptura, sinó precisament en el cara a cara. Cal combinar ambdues coses.