Sònia Moll: “La infantesa és una etapa turbulenta”

Viena publica 'Creixen malgrat tot les tulipes', de Sònia Moll, una novel·la breu que ha guanyat el premi de narrativa 25 d'abril de Benissa. Jordi Llavina ha entrevistat l'escriptora al programa de llibres L’última troballa de la Ràdio Xarxa.

Viena publica ‘Creixen malgrat tot les tulipes’, de Sònia Moll, una novel·la breu que ha guanyat el premi de narrativa 25 d’abril de Benissa. Jordi Llavina ha entrevistat l’escriptora  a L’última troballa. Sònia Moll ha estat una dels artistes residents d’aquesta edició de la Fira Litterarum en companyia d’Alessio Arena. Junts han creat un espectacle literari, Rere l’esquerda, que es podrà veure el 25 de maig a les 23.45h a la LLibreria Bassa.

JL—Primer de tot: aquest és un llibre que salta per sobre de la prescripció dels gèneres. A mi em sembla, essencialment, un llibre de poesia. Però va guanyar un premi de narrativa. I té molt de llibre de memòries…

SM —Sí, suposo que és difícil de classificar. Per això només encaixava en el premi de Benissa, que incloïa dietaris, biografies, memòries, etc. Per a mi, és un llibre de narrativa perquè conta una història, el que passa és que ho fa amb un llenguatge poètic i la història s’ha de seguir per sota, és com un fil subterrani.

JL —En la primera part, hi ha molta reflexió sobre la identitat. Tu ets bessona. I dius que tu i el teu germà us van carregar amb noms im-propis…

SM —El llibre conta una història de desarrelament físic (la mare marxa a l’altra banda de l’oceà quan la protagonista i el seu germà només tenen uns quants mesos) i emocional (la falta de mare és falta de terra, també, referent imprescindible per construir la pròpia identitat i fer camí per un mateix). Per això el llibre comença amb els bessons buscant un nom propi, és a dir, que digui qui són ells, no qui van ser els seus pares o els seus avis. Sense renegar mai, però, d’aquests orígens que necessiten per arrelar-se i per trobar el seu lloc en el món, per aconseguir caminar amb solidesa.

JL —La teva “altra meitat tossuda”, en dius del germà…

SM —Els nadons, els primers mesos de vida, no es perceben com a éssers diferenciats de la seva mare: són un continuum d’ella. En el llibre, la mare falta quan la protagonista té pocs mesos d’edat, i per això el germà bessó supleix en certa manera la figura de la mare. En el llibre, el germà bessó és la terra que li falta a la protagonista, és una part d’ella mateixa, doncs, la seva altra meitat. I tossuda, perquè en el vaixell intenta malgrat tot trobar l’equilibri enmig de l’inestable…

JL —En aquest llibre arribes a recordar coses de quan tenies un any! I et preguntes: “¿Existeix la memòria d’abans de la memòria?” ¿Existeix, ho has esbrinat? ¿O la memòria és un relat que anem construint?

SM —La ment racional no pot recordar el que li va passar quan tenia un any de vida: el que fa és reelaborar el que ha escoltat, el que li ha contat, les imatges que ha vist a les fotos… Fa aquest relat que comentes. Però no només tenim memòria racional: el cos físic i el cos emocional també tenen memòria. No cal recordar que la mare va desaparèixer d’un dia a l’altre quan només tenies cinc o sis mesos d’edat perquè aquesta experiència s’instal·li en el teu cos físic i en el teu cos emocional i formi part de tu per sempre.

JL —¿Què són els “petons de pastanaga”? ¿I la tortugueta?

SM —“Petons de pastanaga” és una expressió familiar i molt particular, molt de casa meva. Se la va inventar la meva germana quan me’n vaig anar uns mesos a Gal·les i m’escrivia cartes que acabaven amb aquest comiat: “Petons de pastanaga”. O de carbassó, o de menta, o del que se li acudia en aquell moment. Crec que en cada casa, en cada nucli familiar, hi ha paraules o expressions molt pròpies, molt d’aquell cercle, que creen complicitats i referents entre els membres de la família i els dóna un sentiment de pertinença. Al llibre dic “petons de pastanaga” esperant que qui sigui que ho llegeixi els relacioni amb la manera pròpia del seu cercle familiar de dir això mateix, amb les seves paraules pròpies, i amb el que significa de referent, de trobada, de reconeixement dels membres del grup.

La tortugueta és un bony que la protagonista té al dit anular de la mà dreta i que la fa sentir diferent, exclosa, per un zel sobreprotector de la mestra. És un element que parla també de la desubicació de la protagonista just acabada d’arribar de Xile. Un element que parla de l’experiència del desarrelament que viuen els fills i les filles d’immigrants quan deixen el seu país.

JL —En alguns d’aquests textos, hi ha inscrita la por de la nena. Penso, posem per cas, en el de la germana i el cercle de guix, o en aquell poema tan torbador sobre l’adult que reté la nena en un galliner…

SM —Sí. En el llibre la infantesa és una etapa turbulenta. Hi ha enyorament, pèrdues, càstigs, malsons, inferns, pànic… La idea és què es fa amb aquestes vivències, com s’integren per poder obrir-se a la vida i estimar, que és el que intenta fer la protagonista en la segona part del llibre.

JL —Hi ha, també, un text sobre la memòria del pare, que et pregunta, els diumenges, “¿I tu, ja escrius?”. Per tant, la vena literària remunta al temps que eres una nena…

SM —Aquest episodi és autobiogràfic en el sentit literal del terme. El meu pare és un escriptor menorquí que sempre ens ha inculcat el gust per la lectura i per l’escriptura. És una de les coses que més li agraeixo.

JL —Coldplay és un dels grups del que en podríem dir la banda sonora del llibre…

SM —Sí, de fet hi ha una banda sonora del llibre, com dius, perquè els capítols, molt breus, estan escrits com si fossin l’entrada d’un blog. En l’escriptura d’aquest llibre, la música s’hi ha mesclat d’una manera gairebé necessària. M’ha ajudat a trobar fils narratius i poètics per estirar i per re-crear.

JL —Tu també ets de les que, quan t’agrada una cançó, l’escoltes obsessivament…

SM —Ui, sí! No puc parar. Per cada cançó passa a formar part del record d’uns dies determinats, d’unes setmanes o d’uns mesos, durant els quals m’ha acompanyat obsessivament.

JL —A la segona part, hi escrius molt sobre l’amor. Per exemple, l’amor adolescent, menjat pels dubtes, a “Carta d’una desconeguda”…

SM —Més que pels dubtes, per l’autonegació. A “Carta d’una desconeguda”, la protagonista s’enamora, amb 13 anys, d’una companya d’escola, i es troba en la situació d’haver de defensar els seus sentiments quan la interpel·len a la classe. I no és capaç de fer-ho. Té por. Es nega a ella mateixa per por, igual que l’apòstol Pere va negar Jesucrist abans que el gall cantés 3 vegades.

JL —“Estimar no desgasta quan mantens el centre”. ¿On és, però, el centre?

SM —El centre és en aquell lloc de tu en què ets capaç de celebrar que la persona que estimes existeixi, d’agrair el desig i l’amor que surten del que tu ets i no del que tu necessites, i és, per tant, el lloc en què l’únic que esperes de l’altre és que sigui qui és, tant si vol quedar-se al teu costat com si no. I aquesta manera d’estimar, que és molt difícil, no desgasta perquè no et destrueix.

JL —¿Què simbolitzar el circ, per a tu?

SM — El circ és un lloc on tot és possible. Vaig quedar molt impressionada el primer cop que vaig veure un espectacle del circ de l’Ateneu de Nou Barris, d’adulta. Em va fer entrar en una altra dimensió. Em va xuclar, em va abduir. En sentit positiu. En el llibre, el circ simbolitza la màgia, la confiança en el futur i en el present, el risc que de vegades no ens atrevim a assumir, la valentia de caminar damunt de cordes fluixes sense xarxa.

JL —¿Quina relació hi pot haver entre l’amor, l’experiència amorosa, i el mite de la caixa de Pandora?

SM — També és una qüestió de trobar lloc, de fer lloc a l’experiència amorosa. Quan sentim desig, amor, afecte, i pel motiu que sigui no donem espai emocional perquè aquesta vivència s’expandeixi, quan tenim por de dir, d’expressar, d’arriscar-nos, de ser rebutjats, llavors l’experiència amorosa queda tancada dins d’una caixa de Pandora. I sempre hi ha un dia que aquesta caixa rebenta.

JL —“Qualsevol detall anodí es pot convertir en miracle”. Això ho escrius no referint-te a la poesia, però a mi se m’acut que és aplicable a la poesia, ¿no?

SM —Sí, del tot. En el llibre també és una manera de dir que la Vida, amb majúscules, batega en totes les coses, també les més petites. Com aquell poema de Whitman: “Creo que una brizna de hierba no es menos que el camino que recorren las estrellas…”

JL —Al poema que introdueixes amb aquells cèlebres versos de Cummings sobre les mans petites i la pluja, defenses la llibertat de dir prou i la d’estimar d’una altra manera…

SM —Sí. Crec que s’ha de ser valent per reconèixer el propi desig, entenen desig des d’un punt de vista molt ampli (el que volem, el que necessitem, el que ens fa sentir vius), i anar-ho a buscar malgrat tot. També malgrat els convencionalismes i la llavor de la culpa que ens pugui haver inoculat un cristianisme mal entès.

JL —A tu no et convenç la lliçó de la canya de bambú, que es vincla però que no s’arriba a trencar…

SM —En el llibre hi ha un parell de referències a llocs comuns que penso que poden tenir més d’una lectura. Per exemple, la canya de bambú que es vincla, o les naus que s’han de cremar. Un dia em vaig fixar en els arbres de Menorca, vinclats per la Tramuntana. Supervivents al vent, però rígids en la inclinació que els havia salvat. La protagonista, en un parell d’ocasions, es rebel·la contra les frases que sembla que t’han d’arreglar la vida i que a l’hora de la veritat no tens ni idea de com les has d’aplicar quan les coses et passen a tu.

JL —Margarit diu que no s’ha de tornar als llocs on vam ser feliços. Sabina també ho defensa. ¿I tu, què hi dius?

SM —Jo crec que s’hi ha de tornar quan sàpigues del cert que ja no és el lloc que et pertany. Recordar moments feliços que ja no hi són pot ser una litúrgia d’acció de gràcies, una celebració, un reconeixement de l’experiència que t’ha fet feliç.

JL —Reflexiones molt sobre els mesos: els de març i abril, potser més que sobre cap altre mes…

SM —Estan escollits a l’atzar. L’un, març, és el mes que recorda el malson; l’altre, abril, és el mes de les naixences. Jo vaig néixer a l’abril, per això vaig escollir-lo com a símbol de renaixement vital. En el llibre, el mes de març és una de les àncores que permeten seguir la història per sota, aquest fil subterrani de què et parlava. Però hauria pogut ser novembre, o gener, és igual. Es tractava d’escollir un símbol del malson, que cada any torna en forma de record més o menys viu, i que t’obliga a fer un lloc a la vivència de dolor.

JL —I reflexiones sobre el viatge, i sobre la teva relació amb Xile, també…

SM —En el llibre parteixo d’una anècdota autobiogràfica, el viatge que vaig fer a Xile amb els meus germans i els avis quan tenia 10 mesos, per parlar del desarrelament. El viatge és sempre per unir o per separar, no per descobrir o per ampliar horitzons. El Valparaíso de la meva mare i la Menorca del meu pare són dos trossos de terra que em configuren i fan que escrigui el que escric i no una altra cosa.

JL —En un poema, parles de la por de no poder respirar. I poses com a exemple els passatgers del submarí rus atrapat al fons del mar, o els xilens atrapats en la mina…

SM—Efectivament, la falta d’aire és el símbol de la desubicació entre la protagonista i el món. Hi ha una escena en què els bessons estan a punt d’ofegar-se al riu, hi ha la referència que comentes al submarí rus o als xilens atrapats sota terra… En medicina xinesa, els pulmons estan molt lligats a la relació de l’individu amb l’exterior, i té relació amb la tristesa. Per això apareix tant en el recorregut vital de la protagonista: perquè l’experiència del desarrelament és una experiència de desubicació, fonamentalment. I quan et desubiques, falta l’aire.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació