Sonia Fernández-Vidal: “La literatura és un vehicle fantàstic per a la divulgació científica”

16.06.2016

Sonia Fernández-Vidal combina la seva faceta com a doctora en Física Quàntica amb la d’escriptora. A través de la literatura ha apostat per la divulgació científica amb llibres com La porta dels tres panys, L’univers a la mà, Esmorzar amb partícules i Quantic Love. Fernández-Vidal s’ha sotmès a les preguntes dels lectors de les biblioteques en una de les entrevistes virtuals que organitza la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Des de Núvol recollim la conversa.

Sonia Fernández-Vidal

Sonia Fernández-Vidal

Segons la teoria de la relativitat la velocitat de la llum és una constant, per què?

L’any 1905 es coneix com a l’any miraculós. En aquest any Albert Einstein va publicar 3 articles (més un annex) que varen canviar el rumb de la física. En un d’ells Einstein plantejava el seu límit de velocitat còsmic amb la teoria de la relativitat especial. Aquesta teoria explica que la velocitat de la llum en el buit és sempre la mateixa. Tant si estàs aturat a la terra, com si ets dins d’un supercoet espacial que es mogui a 200.000 quilòmetres per segon, sempre veuràs que la llum viatja a 300.000 quilòmetres per segon (també fem servir la lletra “c” per abreujar la velocitat de la llum). Aquesta teoria explica fenòmens tan estranys com la dilatació del temps i la contracció de la longitud. Gràcies a aquesta teoria, sabem que no existeixen un espai i un temps absoluts a l’univers, ja que tots dos depenen de la velocitat a què et mous.

Com se’t va acudir explicar els misteris de la ciència mitjançant la literatura? Tens en projecte altres novel·les? Com definiries el teu estil?

La literatura és un vehicle fantàstic per a la divulgació científica. Ens permet, mitjançant la fantasia i gràcies a la paraula, arribar no només a la part racional del nostre cervell sinó a la part on resideixen la creativitat i la imaginació, i també al cor de qui ens llegeix. Els contes i la literatura en general no haurien de ser l’únic vehicle que utilitzem per apropar la ciència a tothom. Si realment volem arribar cada vegada a més gent, hem d’aprendre a “parlar” en altres idiomes: dansa, teatre, art, música… Deia un proverbi xinès: ” Explica’m quelcom i ho oblidaré, mostra-m’ho i ho recordaré. No obstant això, involucra-m’hi i llavors de veritat ho entendré.“ De moment no estic treballant en cap altre projecte de novel·la però tinc unes quantes idees voltant pel cap… Amb els gèneres que més gaudeixo a l’hora d’escriure són la fantasia i la ciència ficció, és el que em diverteix més escriure.

Creus que hi ha una única força que seria el compendi de totes les forces que regeixen l’univers? Estem molt lluny de trobar en què consisteix? Estem en condicions de saber una mica més sobre la matèria fosca?

La cerca d’una força unificada, una força que sigui la font de totes les que avui en dia es coneixen, és una de les quimeres de la ciència. A mi m’agrada pensar que és així i que el cosmos té simetria i senzillesa, però és quelcom que encara no hem descobert, així que pot ser que mai no la trobem. Hi ha candidates per descriure una teoria unificada, com per exemple, la teoria de cordes. Però de moment encara no la podem validar ni desestimar perquè no disposem de la tecnologia suficient per posar-la a prova.

En el famós experiment del gat que és viu i és mort, jo entenc que estan dient que una única partícula passa per dos camins diferents alhora; però en acabar l’experiment, el gat surt caminant o l’hem de dur a enterrar? Això no ho expliquen mai.

Primer de tot, aquest experiment és un Gedankenexperiment, és a dir, un experiment mental. Mai no es va arribar a introduir el pobre gat dins la caixa. De fet, en tractar-se d’un sistema macroscòpic no es veurien els efectes quàntics. Tot i així, si seguim amb el Gedanken, segons la quàntica el gat seria viu i mort simultàniament. Seria tan sols en obrir la caixa per observar què ha passat amb el gat, que la realitat s’acabaria de definir i ens podríem trobar una sola de les dues opcions. Com bé dius, o bé el gat sortiria caminant o bé l’hauríem de dur a enterrar, però no conviurien ambdós estats.

Quan es parla d’ordinadors quàntics, s’està parlant de física quàntica o és un terme electrònic nou?

Normalment, si es parla d’ordinadors quàntics parlem de sistemes que utilitzen qbits en lloc de bits. És a dir, una combinació lineal d’1 i 0. En aquest cas, s’estarien aprofitant els estranys comportaments quàntics de les partícules per desenvolupar un sistema de computació diferent a l’actual.

Com va ser la teva experiència al CERN? Va ser la mateixa que la de la Laila?

Vaig gaudir molt de la meva experiència al CERN, tot i que va ser bastant diferent de l’experiència de la Laila, almenys en el sentit laboral. El que sí que hi ha reflectit en el llibre, tot i que no són experiències com les de la Laila, ja que tot és ficció, és l’estil de vida que et pots trobar sent un jove científic al CERN; els sopars a casa els amics, les festes i en general la quotidianitat d’un centre de recerca on conviuen joves de tot el món.

Sonia Fernández-Vidal

Sonia Fernández-Vidal

Et vas inspirar en la teva vida personal per escriure el llibre? Et va passar alguna cosa semblant al que li va passar a la Laila?

De les aventures que viu la Laila al CERN els únics trets autobiogràfics són les descripcions de l’entorn i de com es viu en aquest centre d’investigació, com els llaços d’amistat que es generen entre els joves investigadors. Per exemple, l’escena que viu la Laila en arribar a la seva habitació i veure els seus companys davant del microones, amb els llums apagats i observant com s’encén una bombeta, és una anècdota real. Portava un parell de setmanes al CERN quan uns companys em van convidar a sopar al seu pis. En arribar a casa seva em vaig trobar exactament aquest escenari!

Quan i per què vas començar a escriure? Quina és la part més apassionant de la teva feina com a escriptora?

Ja feia un temps que feia conferències d’introducció a la física quàntica per a públic no científic. Una d’aquestes conferències la va organitzar un molt bon amic i reconegut escriptor, Francesc Miralles. Ell va ser el que em va animar a plasmar en un llibre tot allò que explicava a les xerrades. “D’aquesta manera”, em deia ell, “podràs arribar a mes gent”. Fou aleshores quan va néixer la idea de La porta dels tres panys.

Què o qui et va inspirar per escriure Quantic Love? I quines persones admires o admiraves abans d’escriure el teu primer relat?

En el cas de La porta dels tres panys, quan impartia conferències de física quàntica em vaig adonar que els adults venien amb la idea que és quelcom molt complicat i impossible d’entendre. Fins i tot a aquells que hi tenien un gran interès, els feia por llegir un llibre de divulgació per si era massa complicat. Per trencar amb aquesta idea i treure la por del camí, vaig decidir acostar la física quàntica des de la màgia i la fantasia, des de la visió del nen que tots portem dins. En el cas de Quantic Love ja va ser diferent. Tot va començar amb la repercussió que va tenir La porta dels tres panys. La Iolanda Batallé, la directora editorial de La Galera, i en Francesc Miralles em van animar a endinsar-me en un nou projecte que barregés l’amor i la física. Al principi he de reconèixer que la idea em va semblar de riure (no sabia com barrejar quelcom que, a priori, sembla encaixar com aigua i oli!). Però en donar-li dues voltes, vaig ser conscient del gran valor que tenia aquella visió. Quan pensem en científics sempre ens ve al cap el típic ancià amb bata blanca de les pel·lícules: avorrit, introvertit i sec. Amb Quantic Love, volem donar una visió diferent, molt més real, d’investigadors que abans de tot són persones. Potser així podem apropar i despertar una passió per la ciència a un públic que potser encara no ha descobert que poden estar enamorats de la ciència i que aquesta pot ser fins i tot sexy.