Silvana Vogt: “Jo, a la literatura, li demano molt més”

29.11.2016

Hi ha gent que no té llengua mare i gent que té llengua amant. Són persones que fan una tria voluntària i decideixen amb quina llengua volen ser feliços. Són els casos de Joseph Conrad, Vladimir Nabokov o Samuel Beckett, però també els de la italiana Lucia Pietrelli, autora responsable del pensament expressat en la primera frase d’aquest paràgraf, així com de Silvana Vogt, que va néixer a Morteros, Argentina, l’any 1969 i que ha escrit un dels llibres catalans de la temporada, una obra emocionant i important en què destil·la una passió immensa cap a la literatura entesa com una altra forma de vida. Es titula La mecànica de l’aigua, i Edicions de 1984 l’ha publicat amb un magnífic desplegament. L’èxit de la proposta, i l’entusiasme entre crítics i lectors, no s’ha fet esperar, i és que llegir Vogt esdevé un procés adrenalític. Aquest dijous 1 de desembre presenta el llibre a l’Ateneu Barcelonès.

Silvana Vogt | Foto: Ton Gasull

Silvana Vogt | Foto: Ton Gasull

Jaume C. Pons Alorda: Què és el que t’agradaria explicar sobre La mecànica de l’aigua i encara no has pogut?

Silvana Vogt: La mecànica de l’aigua neix del dolor. Vaig perdre algú que estimava i aquesta pèrdua em va obligar a passar comptes amb el meu passat més immediat. D’aquesta experiència personal, d’aquest abisme privat, vaig tornar amb una ficció plena de vida. Em vaig passar cinc anys treballant la forma, l’eufonia, la llengua, la bastida i els filtres que m’havien de permetre trobar alguna cosa més que una història personal ben escrita. Sóc conscient que al lector no li afegeix res la mirada personal de cap escriptor que es conformi només amb el “boniquisme” de la prosa i amb una anècdota ben explicada. Quan escric, vull donar un món sencer al lector. Potser és que jo no escric, ni llegeixo, per oblidar ni per tancar ferides, escric per recordar. Un dels temes més importants de la novel·la és la memòria que, com l’aigua, colpeja, rebota i torna. Malgrat les parets que construïm per domesticar-la.

J.C.P.A.: Alguns crítics i periodistes t’han volgut incloure dins d’aquesta última tendència, però, en realitat, què penses del que es refereix ara com a “l’autoficció literària” i sembla estar tan en boga? Alguns voldran entendre que la teva novel·la forma part del gènere… Estàs d’acord?

S.V.: Jo, si vaig al circ, vull que el trapezista faci salts al buit. No vull que agafi el micròfon i m’expliqui per què i quan va necessitar volar. Fins i tot m’agrada oblidar la xarxa que el protegeix d’una possible caiguda. La paraula “autoficció” posa l’accent en el trapezista i els seus motius, no en el salt. Després de tot el que hem llegit, i el que hem viscut, que algú em vulgui aclarir quant de veritat hi ha en la seva història em sembla del tot innecessari. És treure tota la gràcia al joc literari. Jo escric novel·les, faig literatura. Tinc la sensació que hi ha un buit lector tan però tan gran perquè passin aquesta mena de coses, que no sé si hem de riure o pregar perquè tornin els omniscients. I ens salvin! Potser tot és culpa dels murs. De la vida electrocutada. Potser aquesta finestra que Zuckerberg ens ha regalat, o a la que ens hem condemnat, és la que provoca que hi hagi gent que escriu, i lectors que llegeixen, que necessiten que els llibres semblin finestres amb aplicacions cap a l’interior dels autors, en lloc de ser el que sempre han estat: portes obertes a móns extraordinaris on l’escriptor resta en un segon pla. Malgrat que escrigui sobre la seva vida.

J.C.P.A.: Doncs com entens la literatura, què representa per a tu?

S.V.: L’escriptura és rigor i obsessió. Jo no puc aturar la ment quan estic escrivint una novel·la. Tot el que visc, veig, faig, penso i somio, acaba passant per l’embut del llibre. Tot. I sóc capaç de canviar cent vegades un punt i apart si crec que la frase no sona tal com jo vull que soni. Per això, justament, la literatura és una trinxera. És la forma correcta de totes les coses. Si no estic escrivint, estic llegint. Si no estic ni llegint ni escrivint, sóc a la llibreria triant i recomanant llibres. I si no estic fent res de tot això, estic parlant amb algú de ficcions, de poemes, d’editorials o d’escriptors. O fent de mestra en algun taller d’escriptura. Però la literatura és, per damunt de tot, lectura. Els llibres que llegeixo, els llibres on he trobat les preguntes i les respostes, els llibres que encara no he descobert. Són imprescindibles com l’aire.

J.C.P.A.: Per tant es pot dir que si ets autora és per casualitat? O és que segueixes el postulat de Jorge Luis Borges, que estava més orgullós dels llibres que havia llegit que dels que havia escrit?

S.V.: No segueixo els postulats de ningú i menys si vénen de les estàtues. Els tinc massa respecte. Però si fos veritat que Borges va dir això, coincideixo amb ell: mai estaré més orgullosa de cap pàgina meva que de les pàgines que han escrit els meus referents. La gent que venero. Puc amputar-me els dits amb els que escric, però no podria amputar-me els ulls amb els que sobrevisc. Llegint.

J.C.P.A.: Precisament és la necessitat de lectura, de llegir un llibre que no pot trobar de cap de les maneres, el que fa que el personatge central de la Vera escapi de la trista realitat que l’envolta i s’enfronti a un viatge heroic. Un dels missatges més clars, i que comentes sense dubtes, és que llegir salva vides. Per què?

S.V.: Perquè és dins d’un llibre, o dins d’una sala de cinema, on he trobat totes les respostes. I totes les preguntes que m’han interessat respondre. Sempre. Quan el meu país es va col·lapsar per enèsima vegada a la meva vida, jo em passava el dia dins d’un llibre i la nit dins d’una sala de cinema. Eren els únics llocs segurs. En acabar el llibre vaig triar renunciar al meu país i venir a viure a la ciutat on vivia l’autor d’aquella novel·la. No per buscar-lo a ell, sinó per donar una oportunitat a la vida de copiar la millor literatura que jo havia llegit mai. Va ser la decisió més intel·ligent de tota la meva vida. Però sóc conscient que la gent, en general, no llegeix amb tanta convicció.

J.C.P.A.: Quan et llegeixo veig que la teva escriptura pot connectar molt bé amb la de Lucia Pietrelli, per exemple, no només perquè totes dues heu renunciat a la vostra llengua mare per escriure en una altra, com ja havien fet Conrad i Nabokov i Beckett, sinó també perquè els vostres textos estan plens d’una duresa terrible, d’una brutalitat fora mida. Estàs d’acord en aquesta connexió o creus que és desmesurada?

S.V.: A mi m’agrada molt, moltíssim, la Lucia Pietrelli. Les paraules, quan les escriu la Lucia, sagnen. Però la vaig llegir després d’haver escrit la novel·la. No és fàcil emigrar de l’idioma matern. Però una vegada has tastat la possibilitat infinita d’escriure mots que no et vénen de fàbrica, mots que no surten del teu ADN vital sinó que els has de cercar i fer-los teus, quan t’adones del regal que és poder escriure en una llengua nova, amb el filtre que això significa, és impossible renunciar-hi. Jo he trobat les respostes al perquè vaig necessitar exiliar-me de la llengua pròpia gràcies a Agota Kristof i el seu llibre L’analfabeta. Ni Conrad, ni Nabokov, ni Beckett. Kristof.

J.C.P.A.: Notes diferència, doncs, quan escrius en català de quan escrius en castellà?

S.V.: En “argentí” no penso. La història em surt com si la tingués escrita a la punta dels dits. Apropo la mà al teclat i omplo pàgines. Reescric i corregeixo amb la mateix obsessió en les dues llengües, però en català tot és diferent. Perquè en català necessito trobar la història abans de trobar les paraules. Després, esmolo la llengua, el cervell i trio mots. I ells em marquen la música. I el ritme. La cadència de les coses que vull dir i que necessito que sonin com jo, com la meva veu argentina, però amb un filtre. En català necessito una bastida. Tota la literatura que es fa aquí és molt més estructurada. Importa més la forma que el fondo. I no m’estranya perquè els llibres copien la realitat. I la realitat aquí és molt més pautada. Tot funciona. Hi ha una causa i un efecte. Hi ha horaris. Cites prèvies. Contenidors de colors. Manifestacions amb permís policial. Vacances llargues abans de tenir un fill. Hipoteques. El futur es pot programar. El futur no és una incògnita, és una certesa. I la literatura emmiralla aquesta realitat i per tant necessita aquestes normes. Jo vinc d’un món on el realisme màgic no era Melquíades portant el gel a Macondo, el realisme màgic era creure que es podia viure com viviu vosaltres! A mi m’agrada poder jugar en les dues lligues. La de la forma i la del caos.

J.C.P.A.: I no penses que moltes mostres de la literatura actual estan poc donades al caos?

S.V.: Si et refereixes a la literatura catalana, la resposta és sí. Però no crec que això sigui un tret negatiu. El que trobo a faltar no té res a veure amb la forma, té a veure amb la cura i el rigor. El problema és la falta de fondo. La majoria dels llibres només expliquen una història. I jo, a la literatura, li demano molt més que un personatge, un conflicte, un nus, tres punt de gir i un desenllaç. Ha de ser una excusa per explicar alguna cosa més potent. De què serveix al lector llegir la història de la teva àvia? Ell també ha tingut una àvia amb una història que podria explicar. Els llibres no haurien de ser un lloc on buidar el pap. La literatura mai no sura a la superfície de les paraules. Sempre hi ha d’haver una ona expansiva i un fondo. Un llibre hauria d’aguantar moltes relectures i, a cada una, donar al lector més i més portes, més i més significats. A mi no m’interessen els llibres que em fan de mirall. Per reflectir la realitat costumista actual ja tinc la meva vida i les vides dels meus amics, no necessito llegir llibres que copien amb paraules més o menys boniques la rutina diària.

J.C.P.A.: Alguns lectors, miops diria jo, pensen que et sobra el sucre quan en realitat el que passa és que no han sabut llegir la passió que caracteritza la teva persona i la teva escriptura. Creus que això és problema del cinisme imperant que ens impedeix veure les coses que ens envolten amb il·lusió?

S.V.: A mi em sembla lògic, divertit, necessari i just que hi hagi gent que trobi coses que no li agraden en la novel·la. No escric per agradar tothom. Aquesta seria una ambició no ja desmesurada sinó infantil. Si m’ho plantegés no seria escriptora, seria esportista. El meu lector de capçalera, l’únic que de debò m’importa, i a qui sovint desobeeixo, em va dir que la Vera era tan però tan antipàtica i cantelluda que ningú no la podria estimar. Altres la troben ensucrada. Jo no suporto la Maga de Cortázar i conec gent que es passa la vida buscant-la. El cinisme no té res a veure amb tot això. No crec que hi hagi cap maldat en algú que fa un comentari d’aquest tipus. A mi, el que m’aterra, és que algú trobi una falta tècnica en la novel·la. Que s’enganxi en una frase perquè he fet sonar malament la llengua, perquè no he aconseguit el ritme, o que he desfocalitzat el narrador, que l’estructura es trenqui, que el patró rítmic no sigui coherent… Això sí que em faria parar boja. I em faria vergonya. Molta. Però que algú no es trobi a gust amb els personatges, que no li interessi la història, que la trobi ensucrada o massa amargant, em sembla que és la primera regla del joc que hem d’acceptar quan publiquem un llibre.

Foto: Ton Gasull

Foto: Ton Gasull

J.C.P.A.: I què tal l’experiència de publicar amb en Josep Cots i Edicions de 1984?

S.V.: Fantàstica! A mi em van arrencar la novel·la de les urpes. I jo la vaig tancar en un calaix. Però el meu company i la Mar Tomàs em van demanar permís per moure el manuscrit. Vaig dir que sí amb tres condicions: que no portessin la novel·la als editors amics. Que no em donessin cap notícia fins que no hi hagués alguna resposta. I que la meva primera opció era publicar a Edicions de 1984. Hi havia dos motius: volia que m’edités una persona més gran que jo, d’una altra generació, i volia regalar-me la possibilitat de veure el meu llibre en el mateix catàleg que hi ha la Lila de Marilynne Robinson. Una novel·la que vindrà amb mi al taüt, per si ens creixen ulls post-mortem. Vaig tenir la sort que en menys de dos mesos, el Josep Cots em truqués. Vaig anar a parlar amb ell, el vaig escoltar, i vaig tenir la seguretat que havia trobat el que jo volia. Un gran lector! Em va fer les remarques justes, les que necessitava. Jo sabia que un personatge de la novel·la estava descompensat però no trobava la solució. I va ser el Josep qui em va dir la paraula clau per poder corregir-lo i avançar. Això no té preu. Sóc molt afortunada.

J.C.P.A.: Has parlat d’aquest contacte, emocional i a través de catàleg, amb Marilynne Robinson, però, amb quins altres autors, d’aquí i de fora, voldries que dialogués La mecànica de l’aigua?

S.V.: Dins de la novel·la hi ha dos escriptors per a mi definitius: Rodrigo Fresán i Eduard Márquez. I tots dos representen el que et deia abans: el primer, la literatura sense forma, la literatura com un naufragi que exigeix al lector anar a buscar les restes durant tots els seus llibres per poder formar el puzzle. El segon, l’escriptor d’estructures, l’arquitecte, l’autor capaç de desmuntar, en abstracte, un edifici literari per veure com són les bastides, els fonaments,  el cor de la història, i, després, amb tot això, escriure una novel·la perfecta. On tot encaixa. Jo vaig aprendre a escriure llegint Fresán, a escriure com jo volia, perquè els seus llibres són música, la forma en que fa sonar les paraules a mi em van marcar com a lectora i com a escriptora. I vaig aprendre a llegir amb un escànner als ulls, i per descomptat, a escriure amb molta més solvència, al costat de l’Eduard Márquez. El meu referent més definitiu a l’hora de la literatura en català. Hi ha moltes portes per obrir dins La mecànica de l’aigua si un lector té ganes de trobar referències.

J.C.P.A.: La mecànica de l’aigua també planteja un retrat poc amable del món editorial, i els canvis que ha patit en els darrers anys. Com parlaries d’aquest canvi dràstic i quina creus que és la panoràmica d’ara mateix?

S.V.: Al principi la novel·la era una excusa per parlar d’un canvi editorial que vaig viure des de molt a prop sense ser dins del tot. Vaig ser testimoni privilegiat de la fusió d’Enciclopèdia Catalana, Grup62 i Planeta. I de les conseqüències de tot això, no només a nivell editorial sinó, i sobretot, a nivell humà. Però no vaig poder narrar-ho, no me’n vaig sortir, perquè no sóc capaç de fer ficció d’aquell dolor. La part bona és la quantitat de noves editorials que han nascut. La part dolenta és que quantitat i qualitat no són sinònims. Tinc la sensació que tothom està en guerra amb tothom i, a la vegada, molt pocs treballen amb el rigor i l’excel·lència que caldria. Això vol dir que la guerra es fa llençant focs d’artifici i no munició bona. I en aquesta batalla de publicar per no perdre el lloc, el ritme, la premsa, les taules de novetats, perdem tots.

J.C.P.A.: I què en penses de la situació actual de la literatura catalana? Hem de tenir esperances o més val que ho enviem tot a rodar o no podem fer cap altra cosa que seguir amb entusiasme?

S.V.: Podrem tenir esperances quan ja no escoltem la frase: “si més no, està ben escrit”. Es diu tan però tan sovint, que fan venir ganes de tancar la paradeta durant un parell d’anys. És com si anéssim al teatre i la conclusió fos que l’actor se sabia el paper! Jutgem amb tanta misericòrdia els llibres que escrivim que un dia prendrem mal. Com a lectora, no dic ja com a llibretera, em costa trobar llibres que no tinguin faltes d’ortografia, errades tècniques, llibres d’escriptors amb un món propi, diferent, més gran que el meu. Llibres que m’interpel·lin. Em costa trobar autors que facin alguna cosa més que mirar-se el melic i escriure anècdotes. Quan vaig arribar ara fa 15 anys, hi havia una obsessió per escriure novel·les sobre la guerra civil, després va tocar escriure novel·les sobre el món rural, novel·les costumistes de postguerra. Ara sembla que toca escriure novel·les barcelonines. Cesc Gay per escrit però amb menys talent. Les parelles. L’amor. El desamor. Una mica de crisi econòmica per semblar profund. Novel·les Joan Dausà, les anomeno jo. I està bé. Cadascú pot escriure el que vulgui, però jo trobo a faltar la literatura que, en lloc de fer de mirall, fa de cova, de trinxera, de porta oberta a coses que no he pensat, no he viscut, no he llegit. No és el tema, és la forma. I el fondo. La mirada. Estem aturats en un bucle. I després, i això sí que fa pena, hi ha les novel·les “trepidants” escrites i beneïdes per les escoles d’escriptures. El dret a voler aprendre a escriure no només no es pot negar sinó que és encomiable, el que no té perdó és que no hi hagi qui aturi la fàbrica de fer xoriços. I aquí els editors hi tenen molta responsabilitat. A vegades tens la sensació que la literatura s’ha transformat en una fàbrica de cremar paper.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Estic llegint La Mecànica de l´Aigua i aquesta entrevista m´ha agradat tant per les preguntes com per les respostes.
    Les respostes demanen una relectura. I em quedo amb ganes de llegir Rodrigo Fresán, l´Eduard Márquez ja el tenim força llegit.
    La Lila de M. Robinson ens acompanya a totes dues, bona coincidència.