Sigalit Landau dansa a la sorra

15.01.2015

En Bartomeu Marí ens convida a visitar l’exposició de Sigalit Landau a les 10h del matí, abans que obrin les portes de la Capella MACBA. De fet, revisitem l’exposició, que es va inaugurar el novembre i que encara es podrà veure fins al 15 de febrer en aquest espai tan especial del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Parlem de Sigalit Landau amb Bartomeu Marí, comissari de l’exposició. Les seves obres en vídeo condensen un temps en què les accions semblen no tenir ni principi ni fi; no són narratives sinó descriptives, com lletanies hipnòtiques i inquietants. Noemí Roset enregistra la nostra conversa. 

Barbed Hula de Sigalit Landau, que ara s'exposa a la Capella MACBA

Barbed Hula de Sigalit Landau, que ara s’exposa a la Capella MACBA

La dansa fenícia de la sorra se centra en l’obra videogràfica de Sigalit Landau (Jerusalem, 1969), una de les artistes internacionals més rellevants de la seva generació. El títol de l’exposició, La dansa fenícia de la sorra, fa referència a la presència gairebé constant de la sorra, la platja i el mar com a topos d’execució dels rituals performatius que constitueixen el nucli de les escultures en vídeo de Landau. La mostra reuneix tretze obres, realitzades des de finals dels anys noranta fins avui, on l’artista aborda temes com la globalització, la identitat, la dependència, l’amenaça, la lluita, el joc i l’emancipació, especialment en relació amb el seu entorn immediat. A les seves produccions hi conviuen realisme i simbolisme, fragilitat i força, innocència i agressió, història i futur, en una constant reflexió sobre la condició humana en el canvi d’era.

Sigalit Landau s’autodefineix com a escultora. Inicia la seva carrera a mitjans dels noranta amb una obra que aborda la gestió de símbols, imatges i narracions pròpies de la seva condició històrica, personal i cultural. L’exposició se centra per primera vegada en el treball videogràfic de Landau, un mitjà amb el qual fa escultura amb cossos vius i objectes que interactuen entre si. Les seves obres en vídeo condensen un temps en què les accions semblen no tenir ni principi ni fi; no són narratives sinó descriptives, com lletanies hipnòtiques i inquietants.

L’exposició aplega tretze de les obres més recents de Landau. En el punt de partida hi trobem Three Men Hula (1999), en la qual un intent de cooperació i ajuda mútua dóna lloc a una imatge grotesca i absurda. Aquesta peça es pot considerar un precedent «masculinitzat» de l’emblemàtica Barbed Hula (2000), que resumeix la fina línia que separa el joc de la tortura. Entre els anys 2005 i 2011, Landau realitza una sèrie de treballs que tenen com a protagonistes un escenari concret, la platja, i l’acció de les onades. Filmats fonamentalment a vista d’ocell, Dancing for Maya (2005), Phoenician Sand Dance (2005), Mermaids [Erasing the Border of Azkelon] (2011) i Azkelon (2011) mostren coreografies suposadament innocents de joves cossos que actuen sobre la sorra.

 

 

Innocència i brutalitat, joc i dominació, natura amenaçant i artifici protector, les obres de Landau ens situen en una posició ambivalent, de repulsió i d’atracció alhora. La cultura judeocristiana és dicotòmica per excel·lència: cada element té el seu contrari i la virtut es troba en l’equilibri entre dos extrems. Sigalit Landau és l’artista dels extrems.

Salt Bridge Summit (2011) ens situa davant una taula de convencions amb ordinadors que mostren una nena que va lligant entre si els cordons de les sabates dels assistents a la reunió. Aquests, quan se n’adonen, es treuen les sabates i abandonen la taula descalços, com desposseïts o presoners de guerra. A la instal·lació s’hi escolten les discussions mantingudes per Landau amb persones implicades en el seu projecte de construir un pont de sal entre les dues ribes del Mar Mort, la israeliana i la jordana. Mentre prossegueixen les negociacions, un Anticrist femení apareix a Standing on a Watermelon in the Dead Sea (2005), obra filmada sota el nivell de l’aigua en la qual l’artista, submergida al mar, intenta mantenir l’equilibri dreta damunt d’una síndria. Podeu veure’n un fragment al vídeo de l’entrevista que ha gravat Noemí Roset.