“Sense Sostre”: cinema per donar veu als invisibles

31.03.2017

2.000 només a Barcelona. 40.000 a tot l’estat espanyol. Aquest és el nombre aproximat de persones que viuen sense una llar, sense un lloc fix i propi on passar les nits. Les xifres són fredes, es diuen de pressa i sovint no els fem massa cas, però quan hi posem nom, cara, veu i història, descobrim tot el que comporta l’experiència de viure al carrer. Precisament això volen fer el Xesc Cabot i el Pep Garrido: visibilitzar una problemàtica terriblement propera a través d’una pel·lícula. Es tracta de “Sense Sostre”, un projecte que compta amb actors com Boris Ruiz, Geraldine i Oona Chaplin i, el més important, amb persones que han viscut al carrer i encarnaran experiències molt properes a la seva. Per tal de comptar amb un bon equip tècnic per realitzar la pel·lícula, els seus directors han iniciat una campanya de micromecenatge a través del web sensesostre.cat. En parlem amb ells i també amb el Juan Carlos González, que va viure al carrer durant onze anys. 

Fotograma del teaser de ‘Sense Sostre’

Com va sorgir la idea de dedicar una pel·lícula a una problemàtica com el sensellarisme?

P: Veníem de fer un documental sobre el Juli Bustamante, un músic valencià que vivia en condicions molt precàries però que no renunciava a seguir fent art. En aquella època vam conèixer un dibuixant ex sense sostre, el Miquel Fuster, i ens vam plantejar què passaria si féssim una pel·lícula sobre aquest tema.

El film narrarà la història del Joan. Està inspirada en la realitat?

X: El focus de la pel·lícula es posa sobre un sense sostre tal com és: el seu dia a dia i els seus passejos i recorreguts. La idea va sorgir en conèixer els còmics del Miquel Fuster, però després ens vam començar a documentar. A través de la Fundació Arrels  vam poder parlar amb més gent que havia viscut al carrer, com el Juan Carlos. A partir d’allò que ens explicaven vam anar construint una història. Volíem una pel·lícula sobre els sense sostre amb els sense sostre, amb la seva presència i tota la seva veritat, no posant una mirada externa, sinó des de dins.

Com ho gestionareu això? Actuar no és fàcil…

P: Els hem vist actuar al taller de teatre d’Arrels. Són molt bons actors! No serà fàcil, però. Farem molts assajos. No faran d’ells mateixos però sí que interpretaran experiències molt properes. Són persones molt agraïdes, amb les quals és molt fàcil treballar. Si algun problema té aquesta pel·lícula segur que no són els actors no professionals…

Juan Carlos, tu seràs un dels actors de la pel·lícula. Vas viure al carrer durant onze anys. Com vas arribar a aquesta situació i, sobretot, com vas aconseguir sortir-ne?

J: Com gairebé tothom, vaig acabar al carrer perquè tenia problemes laborals i familiars. Tenia estrès i depressió, però com la depressió no existia com a malaltia, anava d’un metge cap a un altre sense agafar la baixa. Al final vaig rebentar i vaig acabar al carrer.

I com en vas sortir?

J: Havia demanat ajuda a Arrels puntualment, però fins que no van començar les pallisses al carrer no vaig demanar una ajuda completa. 

Demanar ajuda és el més important i difícil?

P: És complicat generalitzar i en aquesta problemàtica no va bé fer-ho. Posem estereotips: que beuen, que no demanen ajuda, que tenen problemes familiars, que estan al carrer perquè volen… Documentant-nos, ens hem adonat que és ben bé el contrari, tots són diferents. Tenen coses en comú, però cada història és diferent. Precisament això és el que pot fer el cinema, singularitzar l’experiència humana i anar contra els estereotips. Demanar ajuda és important, però la responsabilitat no és només seva. Està bé que sàpiguen que poden demanar-la, però hem d’obrir els ulls com a societat perquè som nosaltres els que hem expulsat totes aquestes persones i tenim la responsabilitat d’ajudar-les, ens ho demanin o no.

Absolutament tothom pot acabar al carrer. És el teu cas, Juan Carlos?

J: Sí, estava molt bé econòmicament, però treballava molt. A més els meus pares s’estaven separant. Si et fallen dues de les tres coses importants (economia, família i salut) tens moltes possibilitats d’acabar al carrer.

P: Aquesta frase es diu molt perquè és una manera efectiva que la gent se n’adoni. Et podria passar a tu, és veritat. Hi ha gent de tota mena: treballadors, estudiants, empresaris, professors, mecànics, artistes, periodistes… No hi ha un perfil únic. En un moment concret, tots podem tenir mala sort sense una xarxa on caure.

Però és possible reconstruir la vida després d’aquesta experiència. Ara mateix, Juan Carlos, en quins projectes estàs embarcat?

J: Estic fent una obra de teatre i col·laboro al magatzem d’Arrels. També faig de voluntari els dissabtes a la tarda. 

I com veus la pel·lícula? Et fa respecte actuar?

J: No. Estic acostumat a les representacions del grup de Teatre d’Arrels. Quan vegi la temàtica sencera, comprovaré si la pel·lícula té la sensibilitat que hauria de tenir i si les persones sense sostre hi estan ben representades.

Dieu que tot el que tenen en comú aquestes persones és que se senten invisibles. Com ho reflectireu?

X: Aquesta és la clau i essència del film. En el moment en què reprodueixes una experiència que saps que és real a partir de casos documentats, el resultat és directe. L’objectiu és visibilitzar a partir d’una experiència en primera persona.

P: Visibilitzar és una paraula que s’utilitza en àmbits de militància política per posar en el centre un conflicte concret, però en el seu cas és literal perquè ells sempre diuen que estan al mig del carrer asseguts o dormint i la gent no els mira. És com si realment no hi fossin, i és molt trist. 

J: Sí, si la gent sap que estem allà, canvien de carrer. Si no ho saben i ens veuen de sobte, passen ràpidament.

A part de reflectir el dia a dia d’un sense sostre, voleu abordar-ne les solucions?

X: Jo no parlaria d’abordar solucions perquè no passen per quelcom que puguis mostrar en una pel·lícula, sinó que es tracta  que la societat prengui consciència. Volem que la pel·lícula sigui una solució en si mateixa. Això sí, procurarem que tingui un raig de llum.

P: Molts dels sense sostre que estem acostumats a veure a la història de l’art, el cinema, la literatura o el teatre estan idealitzats. Són figures lliures, poetes als quals els agrada viure a la intempèrie. Això és el que li ha fet l’art a la figura del sense sostre, i contra aquesta concepció, la nostra pel·lícula. També és veritat que en aquests mesos hem conegut moltes experiències que acaben bé. Quan estàs al carrer et sembla que no hi ha llum, però sí que n’hi ha. Es pot sortir i se surt.

“Sense Sostre” tindrà un punt de documental?

X: És una ficció que hem volgut que sigui tan de veritat com es pugui, per això treballem amb gent que ha viscut al carrer. Creiem que és de justícia i necessari. El procés de documentació ha de ser essencial, molt més que en qualsevol altra pel·lícula. Per una qüestió moral, no podem posar coses que no siguin veritat, però no deixa de ser ficció.

També hi haurà tocs fantàstics?

P: En l’experiència d’un sense sostre hi ha un component mental molt fort. Ells parlen de l’obsessió de buscar-se la vida cada dia, de buscar on menjar, on comprar el següent cartó de vi en el cas dels alcohòlics, on dutxar-se… També tenen remordiments per haver acabat al carrer i l’experiència és molt diferent de tota aquesta idealització que comentàvem. Els còmics del Miquel Fuster són terrorífics! Ells en parlen com una pel·lícula de terror perquè una de les principals emocions que es viu al carrer és la por. La por a ser agredit, a morir, al rebuig… Nosaltres volem incorporar tota aquesta dimensió psicològica. Molts alcohòlics, per exemple, pateixen delírium trémens. Per explicar-ho, agafarem com a referents el cinema de Luis Buñuel o David Lynch, que sense deixar de fer realisme incorporen el món del somni i les al·lucinacions.

És veritat que viure al carrer provoca terror?

J: Por més que terror. Sobretot al principi és una por total i absoluta. Et planteges on dormiràs, on trobaràs el menjar i l’alcohol, on et dutxaràs, on trobaràs roba, si et veuran o no…

També comptareu amb dues actrius de primera: la Geraldine i l’Oona Chaplin. Per què?

X: Són la filla i la néta de Chaplin, que va crear Charlot, el sense sostre més gran de la història del cinema. En aquesta línia de fer-ho tot realista, faran de mare i filla, però l’actor protagonista serà el Boris Ruiz.

Com s’està involucrant Arrels?

Del tot i des del començament. Ens ho han posat molt fàcil… Ens van posar en contacte amb el taller de teatre, ens han deixat l’espai quan l’hem necessitat, han quedat per xerrar del guió hores i hores… Ho assumeixen perquè forma part de la seva missió.

A què van destinats els diners de la campanya de micromecenatge?

Al material tècnic. Hem de llogar una bona càmera, material elèctric…etc. Una part de cada aportació, a més, anirà destinada a la Fundació Arrels. També hi haurà recompenses en funció dels diners atorgats. Ens semblava just retornar econòmicament el suport que està donant la fundació.