Albert Sánchez Piñol: “El ‘Vae Victus’ està més actualitzat que la Viquipèdia”

18.11.2015

Albert Sánchez Piñol presenta aquests dies la continuació de Victus, Vae Victus. En aquesta novel·la el lector pot seguir les aventures de Martí Zuviría a partir del 12 de setembre de 1714. Ens rep a casa seva: un pis situat al centre de Barcelona i amb vistes a la Sagrada Família (encara que sigui d’una de les torres només). Som en una terrassa magnífica, un petit espai que seria l’enveja de qualsevol barceloní.

Albert Sánchez Piñol a casa seva | Foto Ruth Pérez Castro

Albert Sánchez Piñol a casa seva | Foto Ruth Pérez Castro

 

Clara Vicenç i Romaguera: Amb la lectura es pot observar que és molt escrupolós amb els fets històrics documentats que explica a la novel·la. La part més de “ficció” prové dels fets no documentats?

Albert Sánchez Piñol: No. Primer de tot, està ben documentada perquè s’ha de ser honest amb la història i tenir ben dominats els fets històrics. No és que em faltés imaginació. De fet, crec que sóc un dels autors d’aquest país que ha demostrat que té un món imaginatiu bastant exuberant. (Riu) El que passa és que amb la novel·la històrica utilitzo una altra tècnica: els fets estan tan ben lligats que la sensació que tens quan llegeixes la documentació és que t’estan donant el relat fet. Jo respecto que els fets històrics no es puguin tocar però sí que intento posar unes trames de ficció pel mig. Aleshores, per exemple, si sé que el Carrasclet i el Berwick es van trobar dues vegades a Perpinyà el que faig jo és inventar-me els diàlegs que possiblement van tenir. Aquests diàlegs estan condicionats, però al mateix temps et donen molt de joc. Ho recalco però no ho modifico.

C.V.R: Com és que va decidir incloure notes a peus de pàgina durant la novel·la?

A.S.P: Les notes eren una assignatura pendent que tenia a Victus, me’n moria de ganes. Volia explicar a la gent que no m’ho inventava, que la ficció era real. Vaig decidir no posar notes perquè amb 600 pàgines havia de premiar el pols narratiu i les notes a peu de pàgina poden alentir-lo. Amb Vae Victus, els quatre relats ho fan més àgil i vaig procurar que les notes fossin un element estilístic més. A vegades permeten corregir la versió de Martí Zuviría dient “aquí s’equivoca”. Si no tingués notes no podria fer-ho perquè no puc enganyar el lector. Les notes poden donar molt de joc, sobretot quan estan ben documentades i t’aporten coses.

C.V.R: Respecte a la creació, quin deute té amb l’obra de Castellví?

A.S.P: Jo crec que no és Victus ni el Vae Victus ni el Martí Zuviría qui té un deute amb Castellví sinó tota la societat catalana, perquè és un d’aquells herois intel·lectuals desconeguts. Estem parlant d’un home que després d’haver lluitat a Barcelona al setge s’ha d’exiliar a Viena. Un cop allà ha de dedicar la resta de la seva existència a escriure gairebé 10.000 pàgines, les Narraciones históricas, explicant al món l’heroica lluita dels catalans per les seves constitucions i llibertats. La tragèdia és que va morir sense publicar ni una pàgina. (Riu) És molt dur això. Aleshores jo crec que cal reivindicar-lo. Jo n’he parlat una mica al primer relat de Vae Victus però m’agradaria reprendre el personatge més endavant.

C.V.R: Suposo que a l’hora de fer el llibre va haver de documentar-se molt. En el pròleg del llibre L’11 de Setembre poble a poble de l’historiador Antoni Muñoz vostè afirma que l’autor “té més amics al segle XVIII que al segle XXI”. Aquesta frase també es pot aplicar a vostè?

A.S.P: Espero que no! Jo no sóc tan “rata de biblioteca” com el Toni Muñoz, però vaig dir que entenia la seva postura. Després de la feinada que em va costar el Victus vaig prendre la determinació d’agafar documentalistes i historiadors que m’ajudessin. Un d’ells era el Toni Muñoz, perquè et troba detalls a la documentació que no coneixíem fins ara. En altres paraules, si veieu que el Vae Victus diu una cosa i la Viquipèdia una altra, feu cas al Vae Victus perquè us asseguro que està més actualitzat i més correcte.

C.V.R: Amb Vae Victus està desafiant la frase que diu: “Les segones parts mai són bones”?

A.S.P: Això és impossible, la frase quedarà. El gran problema d’aquest llibre és que ja no parlo de l’11 de setembre. És a dir, la Guerra de Successió és gairebé un gènere dins les lletres catalanes. A mi em va sorprendre que hi haguessin tants llibres dedicats a aquesta temàtica. Però del 12 de setembre no n’havia parlat ningú i només per això crec que ja val la pena.

Després, també m’interessava molt presentar un personatge molt oblidat, com és en Carrasclet. És un personatge d’una alçada literària, aventurera, històrica… excepcional. Jo crec que molts països moririen per poder tenir, dins la seva història, algú com en Carrasclet, amb tot el que va fer contra el règim: va alçar milers d’homes, va estar involucrat en una nova guerra i va tenir una gran altura moral.

L’altre objectiu era internacionalitzar en Zuviría i dur-lo a Amèrica. El meu projecte des dels inicis ha estat explicar tota la història del segle XVIII amb els ulls d’en Zuviría. No és només una segona part, espero tenir una tercera, una quarta, una cinquena i més. Perquè m’agradaria posar-lo en relació amb personatges com Frederic II, George Washington, Jefferson… Aquest segle té uns personatges increïbles i m’agradaria explorar-ho amb aquells ulls tan partidaris de Rousseau. Al mateix temps és algú que ve d’una derrota apocalíptica i que el marca per sempre: vagi on vagi sempre el perseguirà el 1714.

C.V.R: Parlant del personatge d’en Martí, en el llibre se’l descriu com “un farsant de primer ordre, instintivament primari, egoista, lladre, aprofitat, proxeneta, covard i traïdor”.

A.S.P: (Em talla) I no només això! És una autodescripció això. (Riu)

C.V.R: Com és que va crear un antiheroi com en Martí Zuviría?

A.S.P: El que més em va costar va ser trobar la veu narrativa: que algú expliques aquells fets tan transcendents per a la societat catalana, per a la història del país. I justament que el protagonista fos algú tan sacríleg és el que reforça el caràcter sagrat dels fets: algú que no és valent, però acaba lluitant a primera línia; algú que és un covard però acaba defensant els dèbils; que és un viciós però que acaba tenint algun tipus de virtut. Això encara reforçava més aquest caràcter sagrat dels fets de 1714 i posteriors.

Albert Sánchez Piñol | Foto Ruth Pérez Castro

Albert Sánchez Piñol | Foto Ruth Pérez Castro

A més a més, com més desenvolupo el personatge de Zuviría més coherent el trobo. Quan el situo a la guerra de 1719 és un personatge perfecte per fer de frontissa entre Carrasclet (un home del poble) i Berwick (un personatge pervers, el producte més refinat de Versalles). Hi ha unes consignes que segueix en Martí Zuviría: ell sempre explica la història des de sota i dels de sota. Aquest caràcter tan contradictori, plebeu i miserable ja li va bé per dessacralitzar la història reial, la història dels palaus. És aquesta la gràcia que té.

C.V.R: Vae Victus comença amb el final d’una guerra que va portar al primer exili polític de la història. La novel·la és un homenatge a aquests vençuts que es van haver d’exiliar?

A.S.P: A veure, no. Perquè en Zuviría sempre ho veu al revés. Tots els immigrats van a Viena i ell va a Carolina del Sud. La majoria dels que van emigrar allà eren oficials, polítics… que havien tingut càrrecs importants al règim austriacista. En canvi la gent del poble bàsicament es va quedar perquè no podia fugir, això és així. Zuviría va una mica a la inversa d’aquest flux i té un component individualista però també aventurer. Em semblava molt bé desplaçar-lo a l’oest perquè al 1715 hi va haver una guerra entre colons i indis que jo trobo interessantíssima. Abans he dit que volia explicar la història del segle XVIII, però el que no he dit és que no vull que sigui etnocèntrica. El segle XVIII no és només Europa i les seves colònies: hi ha societats a tot el planeta que estan vivint una globalització prematura que els afecta d’una manera o altra. Tenir en Martí Zuviría allà va bé perquè segurament t’explicarà el punt de vista dels altres, que no és l’occidental.

C.V.R. Zuviría explica que a partir del 12 de setembre del 1714 a Barcelona hi havia “por de pensar”. Vostè comparteix aquesta frase original de Castellví que descriu el règim borbònic?

A.S.P: I tant. De fet vaig moderar el to perquè no fos una novel·la gore. Estem parlant d’un país totalment devastat per la guerra, ja que no només va passar a Barcelona. I al cap de 4 anys hi havia 10.000 persones amb armes per les muntanyes amb un exèrcit irregular lluitant contra el règim. La repressió és terrible: els austriacistes acaben a la presó i torturats, gent a galeres… Hi ha documentació de generals borbònics que enviaven cartes a Madrid de l’estil: “No n’hi ha prou amb matar els catalans perquè van a la forca tranquil·lament. En el camí de la presó al patíbul els hauríem d’anar mutilant davant de tothom perquè servís d’escarment públic”. Estem parlant d’això. Jo no volia caure en aquests extrems, però la documentació ho explica així.

C.V.R: Es podria dir que Vae Victus són quatre novel·les pel preu d’una?

A.S.P: Sí, sort que ho dius tu. Per exemple, durant tot Vae Victus Zuviría està dient “Ja et vaig explicar com vaig matar el general Verboom?”. Jo tenia la gran temptació d’explicar-ho a l’últim dels 10 volums que vull dedicar a en Martí, però em semblava just explicar-ho aquí. Això em va començar a donar la idea que són quatre relats totalment autònoms però que estan molt lligats entre ells. Això de com morirà Verboom només ho pots saber si has llegit Americanus [el primer capítol de Vae Victus] ja que només cobra sentit amb l’experiència índia del protagonista. A més, no vaig resistir la temptació de deixar el relat de Carrasclet per més tard perquè penso que ja era hora de reivindicar-lo. És un personatge de l’altura d’aquesta època. En definitiva, és un bon “feix” el que s’endurà el lector pel preu d’un relat.

C.V.R: Com és que va decidir incloure una història d’amor singular al primer capítol de la novel·la?

A.S.P: El que passa és que les referències al setge en Zuviría sempre les porta al damunt. Però per què ha lluitat ell? No tant per una abstracció ni per una causa ideològica molt elevada sinó per protegir els del seu voltant. Això és el que acostumen a fer els grans guerrers de tots els temps: lluitar per una família (una dona estranya i un nen estrany). Aleshores, quan se’n va a Amèrica, l’aventura americana és un mirall de la barcelonina. En última instància acaba involucrant-se pel nen i la dona i en aquest cas els aconsegueix salvar. I també aconsegueix conquerir una ciutat segons els ideals d’enginyeria militar de l’època: sense morts (ni amics ni enemics). Dins de la derrota dels yames, ell té un cert èxit. Però el relat americà continua essent un reflex del seu passat.

C.V.R: El narrador afirma que “pels anglesos la justícia només podia provenir del rei; pels catalans de 1719, totes las injustícies provenien del rei”. Creu que els catalans continuen pensant això?

A.S.P: (Riu) Home, potser és una mica exagerat, no? El context en què s’explica, per a la gent de la monarquia britànica, la monarquia distribuïa la justícia a través dels tribunals. Però, és clar, la perspectiva dels catalans del 1719 era que tota la injustícia provenia dels tribunals que estaven dirigits per la monarquia hispànica. Per això el primer que feien els “carrasclets” és pelar els representants de la monarquia.

Però traslladar-ho a la realitat? No ho veig tan clar. És també una infausta casualitat que el rei d’ara es digui Felip. És que després de 300 anys ens ha de tocar això! I després diran que busco paral·lelismes amb la realitat.

C.V.R: Durant el llibre, el narrador critica grans personatges històrics com el duc de Berwick, l’enginyer militar Verboom –constructor de la Ciutadella de Barcelona–, Maria Teresa I d’Àustria. A què es deu aquesta ridiculització?

A.S.P: Com ja he dit abans, Martí explica la història dels de sota des de sota. Aleshores és especialment desagradable amb els reis i els poderosos de l’època. En Berwick té una actitud més ambigua perquè era un personatge d’una certa riquesa: era un mecenes, un gran militar, un gran polític però també era un maquiavèl·lic, un cínic i un ambiciós. Aquestes dues facetes te les destaca amb les quatre pàgines de la batalla de Dettingen. La versió oficial era que va ser el gran rei anglès que va vèncer els enemics francesos. La realitat va ser que un oficial francès es va tornar boig i va atacar quan li havien donat l’ordre expressa de no fer-ho. Tot és real. Martí Zuviría té aquesta funció dessacralitzadora amb els poderosos quan s’ho mereixen. Quan topa amb personatges com James Cook és molt just. No critica per criticar. Tampoc és un “destroyer” perquè sí, té una causa.

C.V.R. Com és que moltes de les seves novel·les acaben amb un personatge sol i desvalgut en una platja? (La pell freda, Victus i Vae Victus)

A.S.P. Justament l’últim episodi és el més autònom de tots perquè es vegi que aniré explicant episodis de tot el segle XVIII. L’últim és una història d’aventures amb un toc d’humor perquè si tot és tan tràgic ens posarem tots a plorar. A mi m’agradava la idea d’acabar la novel·la amb la frase “Al final els personatges com nosaltres sempre acaben abandonats en una platja bàrbara”. Això és molt definitori d’un estat d’ànim més que d’una personalitat.

Però se’n sortirà, ja tinc previst com: històricament el vaixell de Cook es va creuar amb un vaixell francès, tot i que no es van veure per una mala visibilitat; i aquests francesos trobaran al cap d’unes setmanes el Zuviría corrent davant d’una tribu de caníbals.

C.V.R: Aleshores ja ha començat a escriure la continuació?

A.S.P: No, perquè ara estic amb altres projectes. Ara torno al món fantàstic amb una nova novel·la. Però també espero fer altres coses, teatre potser. Jo entenc que per la perspectiva del lector és diferent. El problema és que els ritmes productius (com la creativitat) no són els ritmes editorials. Per exemple, jo fa un any que vaig entregar l’original i a mi em costa tornar aquí, perquè ja ho tenia aparcat. Això ho faig per “oxigenar-me” una mica d’aquesta història, que és molt forta. Però el pla original, el guió literari, de les aventures de Zuviría el tinc al cap. El personatge el tinc a mà i m’agradaria que m’expliqués molts episodis del segle XVIII.

C.V.R: Després de tota la recerca que ha fet sobre el tema, ha canviat la seva visió respecte a la relació entre Catalunya i Espanya?

A.S.P: Les meves idees com a individu i com a ciutadà no han canviat (riu), però sí que m’ha donat una perspectiva nova. Tots hem après durant aquests anys. Per a mi va ser una satisfacció una mica amarga que tanta gent em digués “Fins que no vaig llegir Victus em pensava que Villarroel era un carrer que baixava.” Jo pensava que hi havia un mínim coneixement, però no era el cas. Si diuen això de Villarroel, imagina’t què deu passar amb el Carrasclet. Jo i tots els investigadors i historiadors que m’ajuden estem d’acord en una cosa: en els moments suprems de la història de Catalunya el poble sempre ha estat a l’altura. Una altra cosa és que els seus governants i les seves coalicions no hagin funcionat.

Pel que fa a la realitat, tots estem una mica aclaparats amb el moment present. Però si ho compares amb el que van haver de passar els nostres avantpassats, genètics o ideològics: les bombes que els queien no eren mediàtiques ni simbòliques. Van aguantar moltíssim després de la derrota. Aquesta és una lliçó que crec que tots hauríem de tenir molt present.

C.V.R: Per acabar, a Pandora al Congo (2005) diu que “A la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat. El que volen és que la commoguin.” És una frase que es pot aplicar a vostè i a la seva literatura?

A.S.P: Espero que no. Sobretot en la novel·la històrica: de què em serviria fer tot aquest esforç de documentació si m’ho inventés perquè és més emocionant? (Riu) Això ho deia un personatge de la novel·la, no jo (ni cap meu alter ego). Crec que jo seria molt tonto si no cuidés els fets en la novel·la històrica. Sé que tenim la lupa al damunt.

C.V.R: A què es refereix amb la paraula “lupa”?

A Victus pràcticament ningú va fer crítiques literàries ni historiogràfiques. Les crítiques eren ideològiques, perquè no podien criticar els fets documentals que hi havia. Espero que ara passi el mateix: que no em puguin criticar la part documental i espero que em critiquin una mica més la part literària. El meu projecte és fer literatura popular i de qualitat. Això és possible sense fer porqueria, fent una bona feina amb uns bons personatges. Però el context fa que només em mirin la part política i ideològica, que realment no és tanta com sembla. El que està polititzat i ideologitzat és la realitat, no les meves novel·les. He abordat una època que estava una mica penjada. Per exemple, per mi en Carrasclet té un nivell de personatge històric i literari superior al Serrallonga, per dir algú. Jo crec que la societat va escollint qui són els seus herois i antiherois. Però ja està bé recuperar els oblidats sobretot en una lluita tan popular com aquesta del 1719.