Rubèn Jordan: “El Cyrano és un geni que dibuixa frases amb l’espasa”

11.07.2012

Fins al 22 de juliol, en el privilegiat espai de la Biblioteca de Catalunya, es poden admirar algunes de les lluites d’esgrima teatral més emblemàtiques del patrimoni dramàtic europeu. Els contrincants són Cyrano de Bergerac i Valvert, interpretats respectivament per Pere Arquillué i Isaac Morera –responsable també de les coreografies esgrimístiques. Rubèn Jordan ha estat el professor d’esgrima tant d’Arquillué com de Morera. Amb Morera i Xavier Calderer van fundar el 2000 la companyia d’esgrima Contratac. Li hem demanat que ens parli del seu ofici, de la disciplina artística i del paper que fan els esgrimidors en el Cyrano de Bergerac dirigit per Oriol Broggi.

Ruben Jordan | Foto de Tere Puig

On vas aprendre esgrima?

Des del 1983 fins al 1985 vaig  estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona, on vaig fer l’especialitat de teatre de gest: màscara, mim, pantomima, malabars, circ… i esgrima! Les classes impartides pel professor Ricard Pous, excel·lents, de seguida em van atrapar. Animat per ell vaig emprendre la meva carrera en el món de l’esgrima. De fet, la influència de Ricard Pous ha estat determinant per a mi: el considero el meu mestre.

Com vas iniciar-te en l’ensenyament de l’esgrima? Com s’ensenya ?

Em vaig estrenar donant classes a la companyia de Dagoll Dagom, en les seves estones d’esbarjo entre funció i funció del Mikado: imagina’t si fa anys! Després vaig fer classes a l’Escola de Teatre de Girona, a Reus, Tordera, Terrassa (grup Rodamón)… El primer que intento transmetre, d’entrada, és a dominar el cos i l’objecte. Per això m’ha anat molt bé la meva formació en teatre de gest, circ i malabars. Ensenyo a tenir un domini ambidextre, que no és fàcil. I miro que els alumnes entenguin que l’esgrima consisteix en un diàleg gestual entre dues persones, que formulin frases esgrimístiques que han d’estar necessàriament presidides per la coordinació, la compenetració i el respecte. Fins i tot diria que l’esgrima té afinitats amb la disciplina de la dansa: prèviament cal realitzar escalfament, fer treball de preparació física i de coordinació, jocs de compenetració del moviment a més o menys distància… i després, és clar, hi ha el treball tècnic més concret: parades, esquives, salts, cos a cos, empentes, atac de tall i de punta…

Quina diferència hi ha entre l’esgrima teatral i l’esportiva?

En la teatral l’objectiu no és el contacte, és majoritàriament ambidextra, hi té un pes molt important l’estètica i, és clar, no és competitiva. De fet, jo vaig estudiar també esgrima esportiva: m’interessava experimentar el contacte. Vaig fer un any de competició amb floret i un altre amb sabre. Aquest aprenentatge em va permetre millorar la meva tècnica.

Com contemples la relació del teu cos amb una arma?

El sabre, l’espasa, el floret i la daga són instruments bèl·lics, que connoten agressivitat i, en darrera instància, la mort. Jo penso que l’esgrima teatral ha d’aconseguir convertir el binomi cos-arma en un tàndem de ritme, bellesa i harmonia en funció de l’obra i del context històric en què s’ambienti.

Parlant d’història… en quin moment neix la concepció artística de l’esgrima?

Segurament que des de l’origen dels temps sempre es deuen haver representat històries amb presència d’armes. A la tragèdia grega ja s’escenificaven, baralles i lluites. De fet, el mateix nom que designa la representació ja ho indica: eren tragèdies, que sovint acabaven amb la mort. Només cal recordar que en la mateixa Antígona hi ha escenes amb espases… En el món romà, per exemple, les lluites de gladiadors eren, purament, jocs de guerra. A l’edat mitjana l’esgrima ja és molt present en molts àmbits de la vida cultural, que abraça des del teatre fins als joglars i els torneigs amb llança. Fixeu-vos fins a quin punt arriba a ser important en un autor com Shakespeare: l’esgrima és la fórmula que permet resoldre els conflictes d’una manera escenogràficament molt potent.

Quina arma és l’adequada en cada context?

L’evolució de les armes i, també, de l’armadura, va lligada a l’evolució tecnològica dels materials. Hem de pensar que aquesta transformació implica l’ús de materials cada vegada més lleugers, ferro, bronze i acer, i també la major perícia de ferrers, fonedors i artesans. El floret ve a ser la culminació, la síntesi d’aquesta evolució: és molt estilitzat i resistent. L’esgrima del segle XVII és, per a mi, la de major complexitat: amb una espasa a una mà i una daga a l’altra, representa el súmmum de l’esgrima ambidextra.

Com conceps una coreografia?

D’entrada, cal conèixer molt bé el text, la naturalesa del conflicte i dels personatges. Normalment, a mi, els directors m’han donat carta blanca, per bé que sovint m’han suggerit indicacions en punts concrets. Pots jugar amb elements del vestuari, de l’atrezzo, incloure diàleg verbal que reforci el diàleg esgrimístic… També és important tenir molt present la contextualització històrica que ha triat el director: en un Hamlet ambientat en un espai més medievalitzant forçosament les espases hauran de ser més feixugues i la fidelitat a les tècniques del moment obliguen a un determinat gest. A més, hi ha altres coses que el coreògraf també ha de contemplar, com ara la seguretat, perquè sempre hi pot haver un accident. També s’ha de treballar la improvisació, per si cau una arma a terra o es trenca, tenir recanvis… Recordo una vegada que en un Romeu i Julieta, al teatre Victòria, a un dels esgrimidors li va caure una espasa a platea i va haver d’improvisar text i tot!

 

Rubèn Jordan

Rubèn Jordan, professor d'esgrima Foto de Tere Puig 1

Què t’ha semblat la coreografia del Cyrano?

Fantàstica. En una lluita d’esgrima teatral és inconcebible que no hi hagi complicitat i passió; en aquesta coreografia tant el Pere com l’Isaac hi posen el cor i el fetge. Hem de tenir en compte que el text és llarguíssim, i que les escenes d’esgrima requereixen una implicació important  dels actors. Us ben asseguro que en una lluita s’arriba a experimentar un veritable cansament físic i hi poden haver moments de molta tensió. D’una banda, cal anar amb cautela i ser molt precís perquè una errada pot tenir una conseqüència fatal, fins al punt que pots arribar a fer mal al teu contrincant; de l’altra, l’escena ha de tenir credibilitat, ser versemblant, si no pot semblar un ball de bastons i ser poc creïble. Tot plegat ha de fluir dalt de l’escenari… Doncs bé, em penso que la fluïdesa s’aconsegueix en aquesta coreografia de Cyrano, signada per Isaac Morera.

Quines  obres de la dramatúrgia europea contenen les lluites canòniques de l’esgrima teatral?

Hamlet, que és dramàticament impressionant, Romeu i Julieta i Cyrano de Bergerac. El Cyrano és un geni de l’espasa, amb la que dibuixa meravelloses frases esgrimístiques.

Per acabar, recomana’ns alguna pel·lícula amb una o diverses escenes d’esgrima memorables.

N’hi ha moltes… però potser destacaria Scaramouche de George Sidney, Els duelistes de Ridley Scott, Els set samurais i Run de Kurosawa (que és el Rei Lear en versió japonesa)… Amb tot, he de dir que un 90% de les escenes d’esgrima del cinema són protagonitzades per dobles. Jo sóc molt crític amb moltes de les coreografies de la gran pantalla, amb el gest que es desplega davant de la càmera… ja se sap; en el cinema es pot tallar, repetir l’escena les vegades que calgui, utilitzar efectes especials… en canvi, l’esgrima teatral és un cos a cos únic, vibrant, que ha d’aconseguir captivar un públic que és a tocar i que cal fer-li sentir tota la passió de la lluita. En fi, crec que no hi ha punt de comparació…