Roser Capdevila: “És molt important donar als nens un entreteniment sa”

El Palau Robert, al Passeig de Gràcia de Barcelona, acull aquests dies una exposició dedicada a l'obra de Roser Capdevila. Avui l'autora de les Tres Bessones és la convidada al programa (S)avis, que dirigeix i presenta Josep Puigbò al Canal 33.

El Palau Robert, al Passeig de Gràcia de Barcelona, acull fins a l’abril del 2014 una exposició Llapis i acció. Roser Capdevila dibuixa, dedicada a la creadora de Les tres bessones, una retrospectiva de tota la seva obra que incou també material inèdit. La casa de Roser Capdevila (Barcelona, 1939) és la casa de les tres bessones i això es pot afirmar en sentit literal perquè la Roser Capdevila és la mare de les tres bessones, tant de les autèntiques l’Helena, l’Anna i la Teresa, que ara ja tenen 40 anys cadascuna, com de les petites bessonetes de dibuixos animats (1, 2, 3, són tres bessones, us durem sols una estona, viatjant al cor dels contes…) que podem veure pel Canal 33. Roser Capdevila participa a la Vila del Llibre de La Pobla de Segur el dissabte 28 d’abril a les 13h. 

L’atzar i la naturalesa van voler que la Roser Capdevila donés a llum a tres filles bessones que han estat la seva inspiració per tota aquesta sèrie de dibuixos animats i per altres produccions tant o més importants, que es poden veure en distintes cadenes de tot el món. Potser aquesta sigui la faceta més coneguda i popular de la il·lustradora, però la Roser Capdevila, a més, també pot comptar dins la seva extensa producció, amb el goig de ser la dibuixant que va il·luminar els primers llibres de català i en català, amb els quals va estudiar tota una primera generació de nens i nenes que estaven creixent i aprenent en democràcia.

Roser Capdevila: Quan jo vaig començar a il·lustrar llibres tenia 40 anys.  Abans havia fet estampats i algunes altres coses i un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide dient-me que havien vist uns dibuixos meus i proposant-me que els dibuixés un llibre de text, en un moment en el qual, tot just es començaven a fer llibres en català per les primeres classes de català. Bé, els vaig fer la prova, els va agradar i des d’aquell dia ja no vaig para.

Roser Pros: Devien ser temps complicats i compromesos aquells, encara que fos només a nivell d’il·lustració. 

R.C. Doncs sí i t’explicaré una anècdota que et farà gràcia.  El dia que vaig anar a l’editorial a lliurar aquell primer llibre de text, molt contenta i il·lusionada perquè era el primer llibre de text de la meva vida, vaig sortir de casa amb la intenció de fer diverses coses. Primer vaig anar a l’Editorial Teide i un cop lliurada la feina, me’n vaig anar als jutjats a canviar-me el nom, perquè fins llavors al carnet m’hi constava Rosario però jo em dic Roser. Van fer el canvi de nom sense cap problema i quan vaig arribar a casa, vaig trobar que per la televisió estaven dient que hi havia hagut un cop d’estat. Era el 23-F!. Aleshores vaig dir: “ai que em tornaran a canviar el nom i em tornaré a dir Rosario!, ai que no faré més llibres en català!…, però per sort no va passar res. Va ser un dia curiós i l’he recordat tota la meva vida.

Donació a la Biblioteca de Catalunya

RP – A primers de l’any 2011 vas fer un pas endavant prenent una decisió important per a tu i també per la cultura del país: donar tot el teu material original a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb la finalitat que es guardi, es conservi i estigui a l’abast de tothom.

RC – Sí, ja feia temps que pensava en fer alguna cosa amb el meu material, donar-ho tot a algun lloc. D’originals mai n’he venut cap perquè trobo que els dibuixos, les il·lustracions, no han d’anar en un marc i penjats a la paret, sinó que el marc de les il·lustracions són els llibres, ja que les il·lustracions tenen una continuïtat perquè expliquen, visualment, una història als nens. Jo tenia tots els dibuixos a casa, empaquetats als altells, armaris i calaixos… a més de  tot el material en suport digital.

RP – Per què tinc la sensació que quan penses en aquests dibuixos creats amb l’ordinador, t’entristeixes una mica?

RC – Penso que és una llàstima fer dibuixos amb ordinador perquè m’agrada molt més el paper. En tinc moltíssims fets amb ordinador els darrers anys que he treballat. Està clar que l’ordinador té avantatges però també té la fredor de la màquina.  Sobre el  paper els dibuixos es poden tocar, s’hi veu el traç de la pinzellada, l’aquarel·la, és molt més càlid.

Els contes de Les Tres Bessones

RP – De tota teva llarguíssima producció, els llibres de Les Tres Bessones són els més famosos i en aquest moment, hi ha al mercat una munió de productes que porten com a imatge a les tres nenetes.  Com et sents quan constates aquest èxit?

RC – Els llibres de les tres bessones són els més famosos perquè s’han publicat en 35 llengües i a hores d’ara es poden trobar a pràcticament tot el món.  En un primer moment, l’Editorial Planeta va editar les històries en alemany, anglès, francès, italià, castellà, islandès… i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Tant és així que un dia, els directius d’una productora de televisió, em van venir a veure per dir-me que volien fer dibuixos animats amb les històries de les tres bessones. Semblaven molt convençuts. D’entrada jo els vaig dir que no, perquè calia fer molts dibuixos, però ells em van dir que estigués tranquil·la, que jo només havia de crear els personatges i que la resta de feina era cosa dels guionistes i els animadors. Tot plegat va anar molt bé i de moment, els dibuixos animats de Les Tres Bessones s’han emès a 158 països.

El compromís amb tota una generació

RP – La sèrie de Les Tres Bessones va néixer el 1994 i per tant, fa 26 anys que roda pel món, alimentant la imaginació i divertint, als membres de tota una generació i de fet, els usuaris de Les Tres Bessones ja han saltat a la següent generació.

RC – Quin compromís!.  He lluitat tota la vida per fer un producte digne i cuidat, sobretot pel que fa als continguts. Jo sempre he anat repetint que a més d’educatiu i d’instructiu, ha de ser divertit, ha de contenir una diversió sana i no es pot fer qualsevol cosa. No és cert que per als nens, pel simple fet de ser nens, valgui qualsevol cosa.

RP – De vegades, algunes sèries de dibuixos animats que emeten alguns canals no són exactament edificants, no et sembla?

RC – De vegades les televisions compren a les productores qualsevol cosa que els ompli espais pels nens i jo això ho trobo gravíssim, perquè és precisament aquí, on els nens comencen a ser els homes del futur i és molt important donar-els-hi un entreteniment sa. Els nens són esponges i ho enganxen tot. Es posen davant el televisor més del que s’hi haurien de posar perquè massa sovint, les famílies tampoc no tenen un control. Jo sempre dic que cal ensenyar als nens a apagar el televisor, però és que els pares sovint tampoc en saben. Hi ha cases que al matí, quan s’aixequen, ja l’engeguen i el televisor està engegat fins que se’n van a dormir. El nen es queda davant la pantalla veient de tot. Veu les notícies amb morts, guerres, desgràcies i misèries. Jo penso que cal protegir al nen de la morralla que de vegades se’ls dona.

Programes infantils educatius i divertits

RP – Quin és el secret de l’èxit de Les Tres Bessones i de la teva feina, en general?

RC – No crec que hi hagi cap secret.  Vàrem aparèixer al mercat de la televisió en un moment en el qual, hi havia una manca de nenes heroïnes i per tant, les nenes sortien del comú.  De fet, la primera sorpresa sóc jo.

RP – Pot ser que una de les gràcies de Les Tres Bessones, a banda de les nenes en sí i dels altres personatges que les acompanyen, com la imperdible Bruixa Avorrida amb el seu mussol, és que les aventures que van vivint, passen en una ubicació molt familiar?

RC – És cert.  Als meus dibuixos s’hi pot veure el paisatge quotidià i conegut, perquè les històries passen aquí. Fins i tot la Ventafocs, que s’escapa amb moto, té de fons les muntanyes de Montserrat. A més, les bessones tenen aventures amb el Timbaler del Bruc, Sant Jordi, Gaudí, històries d’aquí i per tant, es veu Barcelona i Catalunya, la nostra ciutat i el nostre país. Això ha arribat arreu i ho han entès els nens de la Xina, del Canadà, de Bolívia, de l’Àfrica, dels països àrabs, de tot el món. Llavors penses, com és això? Doncs perquè els nens són nens a tot arreu. Reconec que no he hagut de fer massa esforç per transmetre l’ambient en el que jo visc.

RP – Està clar que Les Tres Bessones són els teus personatges més famosos, però la teva feina no comença ni acaba amb elles.

RC – Si no hagués tingut tres nenes, probablement no se m’hauria acudit la idea de fer dibuixos amb Les Tres Bessones i hauria fet altres coses, però a banda, he fet altres col·leccions: al Japó he dibuixat les històries d’una girafa del zoo de Barcelona que es diu Palmira; a França he fet tota una sèrie, de la que també s’han fet dibuixos animats, de Sambarbe le Pirate, del qual hi ha una cinquantena llarga de capítols. De Les Tres Bessones se n’han fet 104 capítols i és una de les sèries més llargues d’Europa de mitja hora per capítol.

RP – Tanmateix, Roser, jo sé que hi ha una faceta teva, a banda de la de dibuixant, que no tothom coneix i és la dels teus preciosos cartrons.

RC – Ai si, m’encanta reciclar cartrons. Amb ells faig tota una sèrie de teatrins amb capses de sabates. Tinc una orquestra de cartró de mida natural. Vaig començar amb un conjunt de cambra però he anat ampliant i ara ja té tres violins, un violoncel, clarinets, flauta, un clavicèmbal i un piano vertical, tot fet amb caixes de cartró. Fa uns quants anys vaig fer una exposició dels meus cartrons al Raval i per a mi, ha estat la millor que he fet.  Vaig exposar-hi cartrons sorprenents perquè he fet cuinetes, estacions de tren, vestits de bisbe, maletes, tota una munió de coses curioses. Ho he fet sobretot, per divertir-me, però també per divertir els altres.

Una exposició al Palau Robert

Ara aquests cartrons de la Roser Capdevila, juntament amb un gran nombre d’obres inèdites que ressegueixen la biografia de la seva autora, es poden veure exposades al Palau Robert, fins el dia 27 d’abril del 2014.  L’exposició porta per nom “Llapis i… acció! Roser Capdevila dibuixa”.

La Roser Capdevila és una dona entranyable, mereixedora de la quantitat de premis i reconeixements que li han estat atorgats al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de l’audiovisual del Departament de Cultura de la Generalitat el 1999, la Medalla Francesc Macià del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya el 2002, la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic el 2006 i encara d’altres, que té penjats d’un medaller que ella mateixa es va fer i que demostra el seu increïble sentit de l’humor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació