Rosa Serra: “La idea és que les escultures es puguin tocar”

13.12.2016

És diumenge al matí d’un dia d’hivern i assolellat: aquells dies en què el vent glaça i la fred t’envaeix ràpidament. Però aquell dia hi ha una cosa capaç de trencar aquesta sensació d’hivern: la calidesa de la Rosa Serra. Ens trobem al seu estudi, situat al centre d’Olot, i ella ja té preparada “la coca per esmorzar” com m’havia promès. L’escultora té 72 anys però té una energia que ràpidament s’apodera de qualsevol persona que hi estigui parlant. D’aquesta manera, entre la fascinació per escoltar-la i la curiositat per saber-ne molt més, comença una entrevista que s’acaba transformant en una agradable conversa.

017edited

Rosa Serra durant l’entrevista de Clara Vicenç | Foto: Teresa Romaguera Güell

Abans de començar em torna a agrair la crònica que vaig fer de l’exposició en record de Xavier Carbonell. Jo era a la inauguració que feien de l’exposició i ella, com a vídua del pintor, també hi era present. Aquest va ser el primer cop que vam parlar i també va ser on vaig començar a quedar fascinada per la seva personalitat. Amb la conversa veig que en Xavier va ser molt més que el seu marit: junts compartien un amor per l’art. “Ell m’ajudava i jo l’ajudava a ell” em recorda. Tot i així, em diu que l’havia vist pintar molt poques vegades perquè treballava sol a l’estudi. Malgrat això, en els últims mesos de la seva vida havia hagut d’acabar un encàrrec i ella l’havia ajudat: a barrejar les pintures, a preparar el cavallet…

Clara Vicenç: Com és que no l’havies vist pintar abans?

Rosa Serra: Perquè no li agradava. Pràcticament no l’havia vist pintar ni havia anat al seu estudi. Ell aquí sí que venia, és clar, perquè fèiem vida aquí. A la tarda venia cap a les 5 o així i sempre hi trobava gent. A vegades em deia que aquesta casa semblava un casino però no li molestava. Ell s’asseia aquí [posa el braç sobre una butaca], callava i somreia. Perquè ell deia molt poc, però deia molt perquè era un home molt savi.

C.V.: Quant de temps vau estar junts?

R.S.: Vam estar-hi 46 anys i sempre vam viure aquí. De fet, ell es va morir aquí mateix. Era el dia 3 d’agost i quan vam arribar ja vaig veure que alguna cosa passava, perquè es va venir a asseure molt ràpid. Quan li vaig preguntar em va dir: “Rosa, no sé què tinc. Em pots obrir la finestra que m’afogo?”. La vaig obrir però ell em va continuar dient que s’ofegava. Vaig trucar a una ambulància i al meu fill, que em va dir que l’estirés al terra i el descordés. Llavors va arribar l’Assumpta, la meva jove, que era aquí al mercat comprant. Estirat al terra encara li vaig preguntar “Xevi, maco, qui sóc jo?”–perquè quan li feien quimio sempre l’hi preguntava i em responia “Et penses que dormo? Tinc els ulls tancats només”. I quan l’hi vaig preguntar encara em va dir “la Rosa”. Aleshores l’Assumpta li va posar l’aigua de Lourdes que un tio capellà m’havia portat i es va morir.

Després d’això el metge em va dir que no havia d’estar trista perquè hauria pogut passar a qualsevol puesto però va passar aquí: “Sé que per tu és molt dur però en Xavier s’ha mort de la mateixa manera que va viure i ha mort tal com ell volia”. Llavors penso que realment sí: ell va tenir una bona qualitat de vida fins a l’últim moment i es va morir al lloc que li agradava.

C.V.: Com vas començar tu en el món de l’art?

R.S.: Jo vaig deixar l’escola als 13 anys però vaig poder estudiar francès, que m’ha anat molt bé a la vida. Però a mi sempre m’havia agradat el món de l’art. Vaig començar a pintar per mi però… un desastre. [Riu] Vaig demanar a casa d’anar a l’Escola de Belles Arts però em van dir que hi havia molta feina i que havia d’ajudar en el negoci.

Al cap d’un temps vaig saber que el pare d’en Xavier tenia una escola privada i quan les coses a la botiga anaven una mica millor hi vaig anar. En Lluís [Carbonell] ensenyava pintura, dibuixar amb guixos, pintar i tot. Allà també vaig conèixer en Xavier.

C.V.: Quan et vas especialitzar en les escultures?

R.S.: Com ja he dit, de pintar no en sabia gaire: no era gaire bona. Però un dia aquí a Olot van fer una exposició d’escultures d’en Lluís Curós. Quan vaig veure aquella exposició de terracotes vaig pensar “això sí”. Aleshores vaig demanar a en Domènech Moli, que era conegut dels dos, si me’l podria presentar i després d’insistir molt m’hi va acompanyar. Encara em sembla que fos ahir: en Moli li va dir “et porto aquella noia que et vaig dir” i ell “sí, però és que jo no en sé pas, d’ensenyar, no m’agrada pas que em mirin quan treballo, jo no sé què, jo no sé quantos…”. No deia res de bo però en Moli igualment va insistir fins que en Curós va dir que hi anés al cap de dos mesos. Al cap de dos mesos hi vaig tornar i el primer que em va dir va ser: “Ja em pensava que no vindries”. Em va donar fang i em va fer copiar una escultura seva amb aquell cavallet [m’assenyala un cavallet que a sobre té una figura a mig fer de fang]. I així vaig començar.

C.V.: Aleshores aquest estudi era d’en Curós?

R.S.: Era el seu. Però ell es va fer cada cop més gran, van passar uns anys… i un dia li vaig proposar que anés ell al despatx de casa meva i jo aquí a l’estudi. També vaig aconseguir que pogués anar a dormir a l’hospital, perquè ell estava sol i ningú el podia ajudar. Cada dia el portava a casa i ell vivia a casa, menys a l’hora de dormir. Ell va estar fent escultures fins a l’últim moment i es va morir a l’hospital amb mi. Tenia 94 anys.

Aleshores els propietaris de l’estudi em van dir que es volien vendre la casa i vaig decidir comprar-la amb els meus estalvis. Això era una ruïna, es va haver de fer tot nou: instal·lacions d’aigua, llum… I en Xavier estava tan content… Quan van acabar les obres ja vaig començar a fer escultures. Va ser quan vaig descobrir l’Henry Moore, que m’encanta.

C.V.: Moore és el teu referent?

R.S.: Sí. De fet li van fer una exposició al Palau de Cristall de Madrid i vam anar-hi amb en Xavier. Durant 2 o 3 dies només l’anàvem a visitar: teníem l’hotel molt a prop, sortíem aviat i ens hi passàvem tot el dia. Va ser el desembre del 1981 i va ser molt important per mi. Aquests viatges sempre m’han servit molt. A en Xavier sempre li va agradar molt viatjar i això és una escola molt bona. Ell em va ajudar a mi i jo el vaig ajudar a ell.

C.V.: Quina diries que ha sigut l’obra més important de la teva carrera?

R.S.: La cosa més important ha sigut la Suite Olympique.

C.V.: Com és que vas arribar a fer-la?

R.S.: En aquell moment en David Moner era el president de l’UFEC i a casa tenia una escultura meva, que la seva dona havia comprat a una exposició d’aquí Olot. Llavors un dia en Xavier Domènech, un empresari molt important, es va trobar en Xavier i li va dir que un senyor de Barcelona volia fer unes escultures. Això era cap al setembre de l’any 1984 i en David va venir a veure’m el dia de la Mercè. Em va dir que sempre havia pensat que s’hauria de fer una col·lecció d’escultures dels esports “perquè Barcelona serà olímpica”. Això [Barcelona com a seu olímpica] ho va dir abans que es parlés del tema. Jo li vaig dir que no en sabia gaire d’esports però ell em va dir que ja m’ajudaria. En David també em va dir que quan tornessin a venir a Olot em portaria molta documentació i la llista de les escultures que volia que fes.

041

Samaranch volia conèixer Rosa Serra perquè sabia que feia escultures d’esport | Foto: Teresa Romaguera Güell

C.V.: De quantes escultures estem parlant?

R.S.: En David em va portar una llista de 22 obres, i a sobre grosses! Però en vaig arribar a fer 39. Ell em pagava els gastos, la fundició… i jo vaig posar la feina. Quan en tenia 5 o 6 de fetes em va trucar la secretària d’en Samaranch i jo ja vaig pensar “el que faltava”. La secretària em va dir que el senyor Samaranch em volia conèixer perquè sabia que feia unes escultures d’esport.

C.V.: Com ho sabia en Samaranch?

R.S.: Quan ja estava fent les escultures en Xavier va participar en un intercanvi d’exposicions que feien entre Girona i Lausana. Aleshores, un dia, els pintors que havien participat a l’intercanvi van anar a visitar l’estudi d’en Xavier. També hi havia l’alcalde de Lausana. Quan eren a l’estudi, la Rosa, de la galeria de Girona, va proposar venir al meu perquè sempre hi solia tenir gent, beguda i menjar. Jo tenia per aquí 4 o 5 guixos de les meves escultures i quan l’alcalde els va veure em va preguntar si ja ho sabia en Samaranch. Jo li vaig explicar que ho feia per a un senyor de la federació de Catalunya i no pas per a ell i em va dir: “Home, doncs això és molt important. A més, el senyor Samaranch és de Catalunya”. Em va preguntar si podia fer-hi algunes fotos perquè eren amics i l’hi podria dir.

A l’estiu següent em van trucar i em van dir que el senyor Samaranch estaria a Santa Cristina d’Aro i si hi podria anar. Al final amb en Xavier li vam portar algunes escultures i les hi vam ensenyar. Ell es va posar a riure i em va preguntar: “Com és que tu fas això?”. Jo li vaig dir que en David me n’havia encarregat 22 però que en tenia fetes 7 o 8. Ell em va dir: “Rosa, el dia que en David plegui, digue-m’ho, que jo continuaré”. Quan vam haver presentat les obres al Palau de la Virreina [Barcelona] i després de fer un llibre, en David em va dir: “Tu i jo ja hem acabat: hem fet les 22, hem fet el llibre i ara continua amb el Comitè Olímpic Internacional”. Vaig fer 16 escultures més i una de paralímpics, 39 en total. De fet encara ara estic treballant pel Comitè Olímpic.

C.V.: Què fas ara pel Comitè Olímpic?

R.S.: El Comitè cada any té un lema i jo els faig alguna cosa: en fan 100 de cada una, jo les firmo totes, les envio i les envien per tot el món. Aquest any el lema és “Esport sense fronteres”, que vol representar la filosofia de tot el que està passant. L’altre dia els vaig presentar els projectes i just els va agradar el que és més difícil. Si hi hagués hagut en Xavier m’hauria dit: “No els ensenyis pas aquest model, oi que és el més complicat?”. Quan vaig tornar li vaig dir: “Xavier, han triat el més complicat”.

[S’aixeca i agafa l’esbós del dibuix que representa una persona amb una bola del món a la mà. També agafa la bola del món que ha fet servir pel motlle.]

És un atleta que porta el món. I llavors, no us ho perdeu, el món el volen d’això [assenyala el material transparent que és resina] i a dins hi volen les anelles d’acer inoxidable. La figura l’he fet primer amb fang i després amb guix per fer el motllo de silicona. I llavors amb les anelles… ja em direu on trobo jo anelles olímpiques per fer les proves! Ara fa dies que estic amb això.

C.V.: A part de l’esport, hi ha alguna altra temàtica important a la teva obra?

R.S.: La dona. A la col·lecció [olímpica] ja vaig intentar fer esports on la dona tingués representació: el bàdminton, el tenis… Perquè és clar, sinó sembla que només jugui l’home. A més, les dones tenen més formes rodones i a mi m’agraden les formes rodones. I com que tinc la idea que les escultures es puguin tocar…

C.V.: De fet, l’escultura que tens a l’Hospital Trueta (Girona) sempre està plena de gent, nens que hi juguen…

R.S.: Aquella escultura la vaig fer perquè una noia que coneixia d’aquí Olot era cap d’allà i em va dir que volien fer una exposició al vestíbul. Els hi vaig deixar però se’ls va fer malbé perquè la gent la va trencar i pintar. Estava feta d’un material molt sensible i la vam haver de fer de pedra perquè aguantés.

C.V.: Per anar acabant, com veus el panorama artístic?

R.S.: Jo crec que hi ha gent que hi està molt interessada, sobretot al nivell de les escoles i els instituts. De fet, jo a vegades vaig a fer xerrades i mentre els nens són petits els fa gràcia però a mesura que es van fent més grans ja pregunten “es guanyen molts diners fent escultures?”. I, és clar, quan jo sento això els dic que vagin a fer disseny. El futur el veig una mica… És internet, les noves tecnologies… Jo ho veig amb el meu nét: ja fa fang però al cap de poc ja se’n cansa i em demana per jugar a l’ordinador. El problema és que a l’ordinador hi és tot. Potser són cicles i d’aquí a poc tornarà a millorar. El moment econòmic tampoc ajuda gens.

Jo, que ara treballo amb gent jove, penso: “Sou molt macos”. Això que diuen que “tiempos pasados eran mejores” no ho penso pas. Potser perquè jo tinc una mentalitat molt així… moderna. Jo, quan vaig conèixer en Xavier, encara hi havia Franco i vaig ser la segona divorciada d’Olot. Això també et dóna una visió de sempre mirar endavant i no endarrere. Penso que el futur serà bo i que tots ens en sortirem. El món va tirant. No hi ha temps millors, tot són cicles.

C.V.: Així que hi ha esperança?

R.S.: Sí. Ara amb en Trump tothom posa el crit el cel però no canviarà res, sobretot amb tot aquest tema de racisme. Aquí ve gent de molts tipus i jo he conegut gent de tot arreu. Potser és que he estat tant a fora i tant al món que per mi no existeixen les diferències. Aquí a fora al bar, per exemple, a mi m’és igual que siguin de la CUP, de Podemos… N’hi ha un que els primers dies després de la mort d’en Xavier em venia a veure cada dia: “He pujat perquè pensava que devies plorar”. Ell em diu que potser sóc així perquè sóc molt moderna. Però ser moderna no és ser això. Ser moderna és anar-se adaptant al que hi hagi. Jo tinc molta esperança en el futur i hi crec molt. Penso que tota la gent és igual, perquè vas aquí, vas allà i tots som iguals. I penses que el món a última hora sempre serà igual. Potser això m’ho va ensenyar el meu pare que sempre deia “al món tothom és igual i s’ha de respectar la gent perquè et respectin a tu”. Aquesta frase és una cosa que m’ha quedat molt.

 

Amb aquest optimisme acabem l’entrevista. Optimisme dins del pessimisme, potser, però una declaració d’intencions de continuar endavant malgrat les dificultats. Seguidament em diu que m’ensenyarà on té guardades algunes de les escultures. Ens posem les jaquetes i sortim al pati mentre em diu: “No estan posades com voldria en Xavier. Ell deia que no es podien barrejar materials, però jo tota sola faig el que puc”. Obre la porta i constato que, malgrat estar barrejades per materials, les escultures són igual de boniques. Em trobo davant d’una petita (i acolorida) exposició que mostra un recull de simplicitat i formes naturals. “Ho intento simplificar tot perquè amb el mínim vull explicar el màxim”.

Quan tornem a l’estudi descobreixo que hi ha penjat el diploma que li van donar quan va guanyar la Creu de Sant Jordi l’any 2008. “Per la qualitat i la projecció de la seva obra”, llegeixo que també hi posa. Després de la conversa, però, crec que la Creu se l’hauria pogut guanyar per la seva “gran qualitat i interès” com a persona.